Alguns treballs de Ferran Calvet i Prats entre el 1948 i el 1970 (Enzimologia mediterrània, 52/2017)

TV3 estrenava ahir la coproducció galego-catalana “Els Fills del Sol”, que segueix de manera estilitzada la trajectòria del bioquímic Ferran Calvet (*Vilafranca del Penedès, 22.01.1903 – m. Barcelona, 16.06.1988) entre els estius del 1936 i del 1944, amb especial esment a la seva tasca al capdavant dels laboratoris de Zeltia, empresa química i farmacèutica d’O Porriño fundada arran de la col·laboració entre el doctor Obella Vidal i els germans Fernández López. No entrarem, doncs, en aquest període, i farem un resum de la trajectòria de Calvet abans i després.

Ferran Calvet en l’època de Zeltia

Ferran Calvet, abans de la guerra

Ferran Calvet va nàixer a Vilafranca del Penedès el 22 de gener del 1903. Fou a Reus on va fer el batxillerat i on es matriculà a l’Institut de Química Aplicada. Anà a la Universitat de Barcelona a fer la carrera de Química, llicenciant-se el juny del 1923. Va fer d’ajudant en les classes pràctiques del laboratori d’Antoni Garcia Banús (València, 1888 – Caracas, 1950), qui ocupava la càtedra de Química Orgànica des del 1915.

El 1925, Calvet obtingué una beca (de la Ramsay Memorial Fellowship Trust, a través de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid) per anar a estudiar a Oxford en el laboratori de Frederick Daniel Chattaway (1860-1944). Durant tres anys Calvet treballà a Oxford en les reaccions de condensació fenol-aldehid, que li serviren per a la tesi doctoral (“Una nueva reacción de condensación de fenoles y aldehidos: la condensación del cloral con los fenoles para-sustituidos”), defensada reeixidament a Madrid el 1929.

A través de Fundació Rockefeller, obtingué una beca per treballar al laboratori de Heinrich Otto Wieland (1877-1957) a Munic. Wieland havia obtingut el Premi Nobel de Química el 1927 com a reconeixement als seus estudis sobre els àcids biliars. A Munic, Calvet treballa durant un any i mig sobre l’estructura i propietats d’alcaloides com l’estricnica, la brucina i la vomicina (Wieland et al., 1931).

El 1930 guanyà per oposició la càtedra de Química Orgánica de la Universidade de Santiago de Compostela. Com ja havia fet a Barcelona el curs anterior, Calvet aporta a la docència i recerca universitàries un estil modern i dinàmic. El nom dels “Fills del Sol” és, en efecte, el d’una associació naturista en la qual fou actiu Calvet. A Santiago impulsà la pràctica del rugbi entre els alumnes. I, en el 1935, posà en marxa l’Instituto de Bioquímica Miguel Servet, on treballà especialment sobre els alcaloides de la banya de sègol (Claviceps purpurea) i les seves aplicacions farmacològiques. També s’amara a Santiago de l’esperit galleguista de molts alumnes universitaris. És ací on comença l’acció del film de Ramón Costafreda i Kiko Ruiz.

Ferran Calvet en la segona meitat dels 1940

Calvet no recuperà mai la càtedra de Química Orgànica de la Universitat de Santiago, però sí va poder reintegrar-se al sistema universitari a través de la càtedra de Química Orgánica de la Universidad de Salamanca el curs 1944-1945.

Amb una beca de la University of New York, obtinguda a través del Consejo Español de Relaciones Culturales, Calvet va fer una fructífera estada de recerca al Polytechnic Institute de Brooklyn, al costat de Kurt G. Stern (1902-1981) i Benjamin M. Siegel (1916-1990). En el número del 21 d’agost del 1948, la revista Nature publicava un article signat per Calvet, Siegel i Stern sobre l’estructura de la cromatina en cèl·lules en repòs emprant microscòpia òptica i electrònica. La microscòpia electrònica s’havia desenvolupat tot just abans de la guerra, i recerques com aquestes eren pioneres en aplicar-la a qüestions biològiques. La comunicació de Calvet et al. fou present en la reunió de la Electron Microscope Society of America celebrada a Toronto el 9-11 de setembre del 1948. Stern tenia una llarga trajectòria en l’estudi de l’estructura cromosòmica aprofitant la formació de cromosomes politènics en glàndules salivals de Drosophila melanogaster, però amb aquesta recerca amb Siegel i Calvet obria la porta a l’estudi dels cromosomes en altres teixits i organismes, és a dir a l’estudi de la “xarxa de cromatina”.

De l’etapa de Nova York també és una col·laboració amb Alfred Marshak (1907-1972) sobre la biosíntesi d’àcid ribonucleic en cèl·lules hepàtiques de conill, i que aparegué en forma d’article el desembre del 1949 al Journal of Cellular and Comparative Physiology.

De retorn a Espanya, Calvet canvià la Universitat de Salamanca per la Universidá d’Uviéu. Alhora, a la Universitat de Barcelona fomentà la introducció d’estudis específics de bioquímica. El curs del 1952-1953, Calvet permutà la càtedra de Química Orgànica d’Uviéu per la de Química Tècnica de la Universitat de Barcelona amb José Manuel Pertierra.

Ferran Calvet en els anys 1950 i 1960

Podem fer una enumeració d’alguns dels treballs publicats per Calvet en les dues dècades següents:
– En los Archivos del Instituto de Farmacología Experimental de Madrid, el 1953, Calvet publica amb Pere Puig Muset (1912-1983), Francisco García-Valdecasas (1910-2005) i J. Valls un article sobre la forma de preservar la hidrazida d’àcid cianoacètic i les seves aplicacions industrials en síntesi orgànica.
– En la mateix número d’aquesta revista, en col·laboració amb Valdecasas, Puig Muset, Valls, J. A. Salva i R. Kren, apareixia un estudi sobre noves substàncies antituberculoses. Fins el 1946, amb la introducció de l’estreptomicina, no havia existit cap tractament farmacològic que tingués la capacitat de guarir aquesta malaltia.
– En la mateixa revista, però ja en el 1954, en col·laboració amb Puig Muset i J. Valls, apareixia un article sobre l’activació per peròxid d’hidrogen (H2O2 de la tripsina en la digestió de caseïna. L’octubre del 1955, els mateixos autors feien una ampliació del tema en un article als Archives internationales de pharmacodynamie et de therapie. Aquesta recerca s’inseria en l’aprofundiment sobre el mecanisme catalític d’aquest enzim proteolític, i alhora posava de manifest les accions específiques d’una substància reactiva de l’oxigen com l’H2O2
– L’octubre del 1956, apareixia a Arzneimittelforschung, un article en col·laboració amb Valdecasas, E. Cuenca i Salva sobre l’efecte potenciador de diversos fàrmacs psicoactius de l’acció de l’adrenalina i de la serotonina. Hom refermava doncs un mecanisme d’acció d’aquests fàrmacs a través de la modulació de la neurotransmissió mitjançada per adrenalina o serotonina.
– El desembre del 1956, a la Revista Española de Fisiología, apareixia un article amb J. Martín-Esteve i Puig Muset sobre la determinació de l’activitat ribonucleasa amb un mètode de difusió en placa d’agar. En haver introduït ARN en l’agar, hom podia detectar la presència de ribonucleasa a través de la degradació de l’ARN que es manifestava després d’una revelació amb àcid: les zones de la placa que quedessin més clares eren zones on hi hauria hagut presència de ribonucleasa.
– El desembre del 1958, a la Revista Española de Fisiología, un article amb J. Bozal sobre fàrmacs inhibidors de la tripsina.
– El desembre del 1964, als Archives of Interamerican Rheumatology, un article amb Martín-Esteve i Bozal sonbre la inhibició amb colquicina i fenilbutazona de l’activitat xantina-deshidrogenasa del fetge. En el mateix sentit, els tres autors publiquen un article en la mateixa línia a la Revista Española de Fisiología. La xantina-deshidrogenasa és l’enzim responsable de la síntesi d’àcid úric, substància implicada en la gota i altres malalties reumatològiques.
– El març del 1965, en col·laboració amb S. Gubert i Bozal, publica dos articles a la Revista Española de Fisiología sobre l’efecte del dodecilsulfat en la tripsina i l’alfa-quimiotripsina. El dodecilsulfat a concentracions suficientment elevades resultava en la desnaturalització d’aquestes proteïnes i la inhibició en conseqüència de la seva activitat proteolítica.
– El setembre del 1966 publica amb J. Ramia i Bozal, un article sobre l’acció de diversos fàrmacs en la biosíntesi de l’àcid úric.
– El setembre del 1967 publica amb E. Domingo i Bozal un article a la Revista Española de Fisiología sobre el paper de la xantina-deshidrogenasa hepàtica en la formació d’àcid úric.
– El desembre del 1968 publica amb L. Cornudella un article a la Revista Española de Fisiología sobre la coordinació de l’alfa-quimiotripsina i de la tripsina amb l’hematina. L’hematina és el producte final del grup hemo que resulta de la digestió d’hemoproteïnes per la tripsina i enzims similars. Cornudella i Calvet isolaven i caracteritzaven els hemocroms resultants de la interacció de l’hematina amb aquests enzims proteolítics. El març del 1969 publicaven un segon article sobre la producció de ferrocroms per l’acció reductora de la proteïna desnaturalitzada sobre el ferro hematínic. La font més eficient de ferro en la dieta és, al capdavall, el ferro associat al grup prostètic d’hemoproteïnes vegetals o animals, i aquestes recerques provaven d’identificar els intermediaris químics generats en el procés de digestió en l’intestí.
– El desembre del 1968 publica amb E. Carrasco i Martín-Esteve un article sobre la purificació i propietats de la xantina deshidrogenasa aïllada de fetge humà i de fetge porcí. El març del 1969, en fan una segona part sobre l’electroquímica d’aquest enzim.
– El desembre del 1969 publica amb E. Domingo Bozal a la Revista Española de Fisiología un article sobre la cinètica de la xantina-deshidrogenasa hepàtica, emprant diversos substrats purínics. El març del 1970 en fan la segona part, tractant la inhibició d’aquest enzim amb altres derivats purínics.
– El juny del 1970 publica amb C. Escarmís i J. Bozal dos articles a la Revista Española de Fisiología sobre l’efecte de la colquicina i de l’al·lopurinol en l’uricogènesi. Si el primer tracta de la cinètica d’inhibició, el segon ho fa sobre l’efecte en pollastres i ratolins.

L’activitat xantina-deshidrogenasa, amb la xantina com a substrat i l’urat/àcid úric com a producte

Els darrers anys de Ferran Calvet

El 1961, se separaren les càtedres de Química Orgànica i de Bioquímica. En sortir l’oposició d’aquesta segona l’any següent, Calvet la guanyà. En el 1963, combinà les assignatures de la càtedra de Química Tècnica amb la de Bioquímica. Retirat parcialment de la recerca a partir del 1970, la darrera tesi doctoral que supervisà fou defensada en el 1978.

Lligams:

Zur Kenntnis der typischen Farbreaktionen in der Gruppe der Strychnos-Alkaloide. Über Strychnos-Alkaloide. VI. Henrich Wieland, Fernando Calvet, Wendell W. Moyer. Liebigs Annalen der Chemie 491: 107 (1931)

Electron Optical Observations on Chromosome Structure in Resting Cells. Fernando Calvet, Benjamin M. Siegel, Kurt G. Stern. Nature 162: 305 (1948)

Specific activity of P32 in cell constituents of rabbit liver.. Alfred Marshak, Fernando Calvet. J. Cell. Comp. Physiol. 34: 451 (1949).

Fernando Calvet Prats, un hombre de ciencia clásico, obituari de Faustino Cordón (1909-1999). Cordón coincidí amb Calvet, entre d’altres ocasions, a Zeltia, on Cordón féu la descoberta de les insulinases, enzims responsables de la degradació de la insulina.

Arxivat a Ciència i Tecnologia
2 comments on “Alguns treballs de Ferran Calvet i Prats entre el 1948 i el 1970 (Enzimologia mediterrània, 52/2017)
  1. Antoni Puig Serra ha dit:

    Un home de ciencia català importantíssim que desconeixia. Película molt interessant. Felicitas a TV3 Catalunya i Galicia.

  2. didaclopez ha dit:

    A veure si hi ha continuació, i hom encara, per exemple, un biopic de Pere Puig Muset, pioner en la recerca sobre substàncies antioxigen com la vitamina E http://scbcientifics.iec.cat/ca/cientifics/puig-muset-pere.html

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: