Fa huitanta anys, el 24 de desembre de 1937, en plena guerra civil, s’imprimia als obradors de la Tipologia Moderna de València Elogi de la vagància i una cua, del mestre i escriptor Carles Salvador i Gimeno. L’obreta, de tan sols 35 pàgines, s’acompanyava de 5 poemes de la guerra, del mateix Salvador, i d’un Senyal d’Enric Navarro Borràs. L’edició fou promoguda per l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de Cultura de València, i aparegué dins de la Col·lecció Espiga. Hi hagué un tiratge de 30 exemplars, en paper offset, numerats, «constituint l’edició d’autor», i una altra de 250, el que constituïa l’edició popular, per a la venda.
El context històric i cultural: L’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura de València
D’entrada, el primer que ens sorprén és la mateixa publicació de l’obra en una etapa tan convulsa, quan cada dia els habitants de la ciutat de València patien els efectes de la Guerra Civil, entre altres, els continus bombardejos indiscriminats sobre la població civil, l’escassesa d’aliments i de productes de primera necessitat i la vinguda de milers de refugiats, que fugien de la línia de batalla davant de l’avanç de les tropes franquistes.
Uns mesos abans, el 24 d’abril de 1936, s’havia constituït l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura de València, que responia a una resolució adoptada en el Primer Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura celebrat a París el juny de l’any anterior, amb la idea de formar un front popular antifeixista per part del món cultural.
La nòmina d’integrants era molt extensa, i abastava des d’escriptors, músics, professors a artistes o periodistes, i de diverses sensibilitats ideològiques. Noms com el de José M. Ots i Capdequí, que presidí l’entitat, Max Aub, Ángel Gaos, Juan Gil-Albert, Manuela Ballester, Josep Renau i molts altres.
Per altra banda, la consciència de pertànyer a una cultura amenaçada pel feixisme havia agrupat en l’AIDC un grup de valencianistes encapçalat per Emili Gómez Nadal, i integrat per Adolf Pizcueta, Carles Salvador, Maximilià Thous, Ricard Blasco, Enric Navarro Borràs, Miquel Duran o Bernat Artola, entre altres. Es reunien a la seu de l’AIDCV, al carrer del Trinquet de Cavallers, on s’organitzaven constantment tertúlies i trobades, i imaginaven projectes culturals, quasi impossibles de dur a terme per la situació bèl·lica.
Un d’ells fou el de posar en marxa un projecte editorial. Amb molt d’esforç només aconseguiren crear la Col·lecció Espiga, que publicà dos llibres, Elegia a un mort, de Ricard Blasco, i Elogi de la vagància i una cua, de Carles Salvador. Dissortadament, en el calaix es van quedar textos com el d’Enric Navarro i Borràs, Carassa i Minerva, i el de Francesc Almela i Vives, Pomell.
Elogi de la vagància i una cua (1937), de Carles Salvador
Les glosses corresponents a la sèrie Elogi de la vagància van ser publicades inicialment al periòdic Libertad, de Castelló, de tendència republicana. Concretament, el 19 d’abril de 1922, aparegué la glossa «Als amics del ‘Glosari’», que fa de pòrtic en l’edició que ens ocupa, en la qual afirma que «Glosador sap que ‘Glosari’ té amics. Als seus amics, puix, dedica Glosador el seu petit llibre intitulat Elogi de la vagància per fer estimar el no fer res». Posteriorment, durant el mes d’abril i principis de maig aparegueren les dotze glosses restants.
Anys més tard, les glosses d’Elogi de la vagància van ser editades a Taula de Lletres Valencianes (5, febrer 1928), revista literària que publicà 38 números entre l’octubre de 1927 i el novembre de 1930. Carles Salvador, juntament amb Adolf Pizcueta, Enric Navarro i Borràs, Miquel Duran de València i Francesc Caballero Muñoz en foren els promotors.
El 1937, dins la Col·lecció Espiga, promoguda per l’AIDC de València, aparegué el llibret Elogi de la vagància i una cua.
La darrera edició de l’obra és del 1973, que l’editorial Gorg publicà, dins de la Col·lecció Els Quaderns, l’obra de Carles Salvador 4 elogis i 4 cues, que recollia els llibrets Elogi del xiprer, Elogi de la vagància, Elogi de la prosa i Elogi del camp, acompanyats de les 4 cues, La teoria de l’avanguardisme, Proses d’un poeta, Literatura del País i Benassal. El quadern contenia el text «Carles Salvador», de Vicent Andrés Estellés, i d’un epíleg, d’Alfons Cucó, «Carles Salvador, mestre, gramàtic, poeta».
L’edició de 1937 conté el llibre Elogi de la vagància, i una cua que correspon a «5 poemes de la guerra». Concretament es tracta dels poemes «Míting», «Propaganda mural», «Cançó tendra d’hospital», «Ciutat oberta» i «La falla gran». S’ha de dir que alguns dels poemes s’havien publicat inicialment en la revista Nueva Cultura, també editada per l’AIDCV, que contenia unes pàgines en valencià. Recentment, els cinc poemes han sigut editats en l’antologia Elogi de la meua terra i altres poemes, a cura de Gonçal López-Pampló (Bromera 2011).
Elogi de la vagància es tracta de dotze glosses en les quals Carles Salvador reflexiona sobre la feina, «el treball manual», i la vagància, «el treball intel·lectual», amb l’objectiu que d’harmonitzar vagància i feina, una idea «molt noucentista», que el porta a acabar l’última glossa amb una demanda o reivindicació, «Treballem i fem vagància», perquè aquesta és única manera de «fer-nos homes complets», tant materialment com espiritualment.
En aquestes glosses predomina la reflexió filosòfica, la voluntat de remarcar la funció social de la literatura, de «contribuir a la construcció social», com assenyala Adolf Beltran, una mostra més del compromís que Carles Salvador sempre mantingué respecte a la societat valenciana, especialment cap a la llengua i cultura. En aquest sentit, cal que recordar que anys més tard condensà aquest pensament en el lema del seu ex-libris, «València per damunt de tot».
En definitiva, amb l’edició el 1937 del llibre Elogi de la vagància i una cua, sota el segell de l’AIDC de València, constatem la ferma voluntat d’un grup de joves valencianistes per reivindicar la presència del valencià en el món literari d’aquells anys, i en circumstàncies ben difícils, en una ciutat que patia les circumstàncies de la guerra.
Un gest, ni que fos simbòlic, per reivindicar la llengua i cultura dels valencians contra la barbàrie que els assetjava.
Professor de valencià; professor col·laborador de la UOC; interessat en la història de la llengua catalana, referida especialment al País Valencià.
Des de la Mediterrània 