L’expansionisme militar ptolemaic en la difusió del culte a Isis i Serapis en la Conca de la Mar Egea (Història mediterrània, 12/2018)

Els grans processos de la història tenen per aquesta mateixa grandesa múltiples lectures. Diem que el rei Alexandre III de Macedònia conquerí l’Imperi Persa. Però també podem dir que un rei de la perifèria de l’Imperi Persa inicià una rebel·lió que el dugué a ésser reconegut com el nou “rei de reis”, i que la vella dinastia dels aquemènides fou substituïda per la nova dinastia dels argèades. O també podem interpretar que l’Imperi Persa s’ensorrà i fou substituït per l’Imperi Macedònic que, insuflat de nova energia, provà d’estendre’s per orient. La propaganda al voltant d’Alexandre el presentà de vegades com un alliberador dels pobles sotmesos als jou persa, com a restaurador d’Egipte, de Babilònia, etc. Però era ben evident que aquest alliberament passava per heretar l’estructura imperial creada pels seus rivals i predecessors, una mica com ja havia fet l’Imperi Persa amb l’Imperi Mede, o l’Imperi Mede amb l’Imperi Assiri. La prematura mort d’Alexandre, a 34 anys, impedí la consolidació d’aquest programa. Els seus grans generals se’n proclamaren successors (διάδοχοι) i, malgrat les bones intencions inicials de coordinació, acabaren dividint-se l’Imperi en reialmes. La institució de la satrapia, en certa manera, s’exacerbà. Ptolemeu, en principi sàtrapa o representant del rei de reis a Egipte, acabà assumint el títol de rei de l’Alt i del Baix Egipte. Això no excloïa la voluntat d’esdevindre realment ell mateix el Rei de Reis i, alhora, com alguns dels seus predecessors, volgué refermar la influència egípcia sobre tota la Mediterrània Oriental. La dinastia ptolemaica, durant tota la seva existència, amb més o menys fortuna, mantingué aquest programa i en va deixar constància amb una visió historiogràfica i geogràfica particular. Cal distingir, però, sempre entre allò que és propaganda i allò que és realitat. Quina fou realment la petjada ptolemaica en els inicis del període hel·lenístic? Tomáš Glomb, del Departament d’Estudi de les Religions de la Universitat Masaryk de Brno, és especialment interessat en la difusió de cultes egipcis en el món hel·lenístic. Per valorar els factors d’aquesta difusió, Glomb, juntament amb el seu col·lega de departament, Aleš Chalupa, i col·legues d’universitat dels departaments de geografia (Adam Mertel i Zdeněk Stachoň) i de matemàtiques (Zdeněk Pospíšil), han enfocat aquesta qüestió bastint un model de la xarxa de transport marítim antic, i comparant-lo amb les dades arqueològiques relacionades amb el culte d’Isis, Serapis, Apis, etc. En un article a PLoS One exposen els seus resultats, assenyalant l’elevada correlació entre la localització de guarnicions ptolemaiques i la presència de temples i d’artefactes de cultes egipcis en la Conca Egea.

Temple d’Isis a l’illa de Delos

Un mètode formalitzat per a una qüestió de la història de les religions

Tomáš Glomb (*21.1.1989) és especialista de l’Ústav religionistiky de la Filozofická fakulta de la Masarykova univerzita de Brno. Des del 2015 treballa en el marc del projecte MUNI/M/1867/2014 per una historiografia generativa de la Mediterrània antiga, amb modelització i simulació de les idees religioses i de les formes de comportament. La tesi de mestratge que va fer en el 2014 fou precisament sobre l’origen del déu Serapis. En el seu departament participa en la docència sobre deïtats egípcies en el món greco-romà.

En el projecte de recerca esmentat és cabdal la transdisciplinarietat. Així, hi participa com a director Aleš Chalupa (*Dačice, 28.7.1973), cap del citat departament de religionística, i especialitzat en les religions de l’antiguitat greco-romana. Però també hi figuren Adam Mertel i Zdeněk Stachoň, del Geografický ústac de la Přírodovědecká fakulta, i Zdeněk Pospíšil (*Brno, 22.1.1960), de l’Ústac matematiky a statistiky de la mateixa facultat. Dos noms de la facultat d’arts i tres de la facultat de ciències de la Universitat Masaryk de Brno es combinen en aquest projecte. Sobre la qüestió de la difusió dels cultes egipcis en l’àrea egea, la concepció del treball fou obra de Glomb i de Chalupa. En el disseny de la metodologia participaren Glomb, Pospíšil i Stachoň. El programaria emprat i la seva validació foren tasca de Mertel. Glomb redactà la primera versió de l’article que, fou revisada pels altres autors, i tramesa a la revista PLoS el 3 d’octubre del 2017. L’edició fou a càrrec de Peter F. Biehl, de la Universitat de Buffalo (NY), i l’article fou acceptat el 17 de febrer.

La difusió d’aquests cultes egipcis al centre del món hel·lenístic és atribuïda a la influència de múltiples factors, principalment econòmics i polítics. La recol·lecció i anàlisi crítica de les dades arqueològiques i de les fonts literàries ofereix sovint relats qualitatius de caràcter simplificador. Una alternativa a això són metodologies formalitzades: codificació de sèries de dades rellevants, estatístiques, modelització geospacial, anàlisi de xarxes.

Així doncs, Glomb et al. proposen:
– 1) la construcció d’un model de la xarxa de transport marítim en la primera època ptolemaica.
– 2) la transformació de factors de possible influència en paràmetre georeferenciats de la xarxa.
– 3) la definició d’un model matemàtic per determinar quins paràmetres de la xarxa expliquen la disseminació espacial de les dades arqueològiques relacionades amb els cultes egipcis.

L’arribada dels cultes d’Isis i Serapis als ports de la Mar Egea

El terme “hel·lenisme” fou popularitzat especialment per Johann Gustav Droysen (1808-1884) a través dels volums de la Geschichte des Hellenismus, per designar el període que va des de les conquestes d’Alexandre el Gran fins a l’adveniment de Roma com a gran potència de la Mediterrània. Aquest període, a grans trets, coincideix amb la dinastia ptolemaica o làgida, és a dir la conformada pels descendents de Ptolemeu, fill de Lagos, i que conclou en Cleopatra VII, precisament la darrera reina egípcia abans de l’annexió d’Egipte com a província romana.

El mot “hel·lenisme” fa referència a la petjada que deixà la civilització grega en els territoris tocats pels successors d’Alexandre. Però cal dir que la influència cultural anà en les dues direccions. Si bé és cert que la primera època de l’era ptolemaica suposà una hel·lenització i una macedonització, particularment a Alexandria i a les altres ciutats del Baix Egipte, també podríem assenyala una egiptització de Grècia, que es mostra particularment en la difusió de cultes de Kemet, com el d’Isis o el de Serapis, en els ports de la mar Egea.

En el 1771 hom recuperà a la Vil·la de Galiè aquest bust de Serapis. Es tractaria d’una còpia romana de l’estàtua que Briaxis va fer del déu per al Serapeum d’Alexandria en temps de Ptolemeu I

El primer període ptolemaic és el que cobreixen els regnats de Ptolemeu I Soter (322-283 a.C.), Ptolemeu II Filadelf (283-246 a.C.), Ptolemeu III Evergetes I (246-221 a.C.), Ptolemeu IV Filopàtor (221 a.C.-205 a.C.), Ptolemeu V Epífanes (205-180 a.C.) i Ptolemeu VI Filomètor (180-145 a.C.). Aquesta és l’època de major esplendor de l’Egipte hel·lenístic, anterior a la satel·lització envers el poder romà. També és l’època que els cultes egipcis, a través d’Alexandria, es difonen a ports d’arreu de la Mediterrània. El culte principal és el dedicat a la parella divina formada per Isis i Serapis. Val a dir que l’hegemonia romana, ans de constituir un obstacle per aquest culte típicament ptolemaic, en va suposar un nou impuls, particularment en els segles I i II d.C.

La difusió mediterrània del culte d’Isis i Serapis s’ha atribuït en termes generals a dos motors:
– la propaganda política ptolemaica, que veu particularment en Serapis una divinitat associada a la nova dinastia i al que representa de síntesi entre l’element grec i l’element egipci.
– la difusió “des de baix” associada a la xarxa comercial marítima de l’època, en la que Alexandria tenia un rol preeminent.

D’una banda, és cert que els faraons ptolemaics no es limitaren a projectar el seu poder Nil en amunt, sinó que també bregaren per recollir tota l’herència macedònica o, si més no, per afermar la seva hegemonia damunt de les illes de la Mediterrània Oriental, aprofitant la seva potència naval. Aquesta projecció, en termes religiosos, es manifestava en el culte d’Isis i Serapis.

D’altra banda, Alexandria, per ella sola, és un node important en la xarxa comercial mediterrània. A través d’Alexandria es realitzaven les exportacions de gra egipci. Per als mariners d’Alexandria Isis era la dea protectora.

Per l’isiacòleg Laurent Bricault (*1963), professor d’història antiga a la Universitat de Tolosa-Joan Jaurés, la resposta cal trobar-la en quatre factors que no són mútuament exclusius: 1) comercial; 2) econòmic; 3) polític i 4) social.

Glomb et al. consideren massa difícil per al cervell humà seguir i avaluar totes les interaccions de les nombroses variables que poden derivar de la mera col·lecció de dades arqueològiques i literàries. Els mètodes formalitzats, propis de la cliodinàmica, de la ciència social generativa i de la teoria de xarxes poden ésser més efectius en l’anàlisi de la complexitat. Glomb et al. es fixen especialment en les relacions espacials i temporals, des de les quals inferir patrons. La transmissió d’idees, pràctiques i artefactes religiosos és contemplada així com una xarxa de transport.

La xarxa de transport d’idees i artefactes religiosos

Aquesta metodologia exigeix fixar primer un àrea d’interès. Glomb et al. se centren en la difusió del culte d’Isis i Serapis a l’àrea de la Mar Egea en el període que va de final del segle IV a.C. a mitjan del segle II a.C. Es tracta, com s’ha dit, del període plenitud ptolemaica. Les principals rutes comercials entre Alexandria i la Grècia continental creuaven la Mar Egea. Els sis primers reis ptolemaics és consideraven els successors naturals d’Alexandre no només a Egipte sinó a totes les illes de la Mediterrània Occidental i, particularment, de les de la Mar Egea.

En els cent anys que van de l’entronització de Ptolemeu I (323 a.C.) a la mort de Ptolemeu III (221 a.C.), arrenca la difusió dels cultes d’Isis i de Serapis, d’Anubis i altres divinitats egípcies fora de Kemet. Els tres primers reis làgides feren un esforç particular per fer més accessibles aquests cultes a la mentalitat egípcia. Ptolemeu I es proclama hereu dels antics reis del Baix i de l’Alt Egipte l’any 304 a.C., en un gest que es considera de renúncia a assolir l’hegemonia damunt dels altres diàdocs, i és en aquesta època que Serapis pren la forma típica. Ptolemeu II es va guanyar l’apel·latiu de Filadelf en casar-se amb la seva pròpia germana, Arsinoe (morta el 270 a.C.), en un gest que deteriorà la seva imatge en el món hel·lenístic però que d’altra banda ajudava al seu programa d’indigenització. Malgrat tot, sota Ptolemeu II, els cultes egipcis veuen intensificada la seva difusió fora d’Egipte, i encara la veuran més en temps de Ptolemeu III.

La victòria romana sobre el rei Perseu de Macedònia (167 a.C.) afermà el domini de la República Romana com a gran potència mediterrània. Això modificà els mercats de les exportacions egípcies i, de retruc, el patró de difusió dels cultes procedents d’aquest país.

El factor econòmic de la difusió del culte d’Isis i de Serapis té, doncs, molt a veure amb el gra egipci, element important de l’alimentació en la Grècia continental. Aquest gra arribava a la zona de la Mar Egea a través de Rodes. Cal diferenciar, però, dins de les illes egees les més fèrtils de les més ermes, ja que eren aquestes segones les que més depenien de la importació de gra egipci. Una alternativa al gra egipci era el gra de les regions de la Mar Negra, però les fonts literàries i epigràfiques indiquen que el gra importat arribava fonamentalment d’Egipte. En l’ambaixada atenesa a Ptolemeu I un tema cabdal era el forniment de gra per a la ciutat. La importància d’aquesta ruta comercial per a la mateixa Alexandria és visible en la gran quantitat àmfores ròdies que s’hi ha trobat

El factor polític de la difusió del culte d’Isis i de Serapis consisteix bàsicament en la projecció dels reis làgides en els seus conflictes militars amb les dinasties antigònida (Macedònia) i selèucida (Síria). S’establiren guarnicions ptolemaics al llarg de la Mar Egea, que suposaren l’establiment d’una autèntica talassocràcia egípcia durant els regnats dels tres primers làgides. El nivell més àlgid d’implicació ptolemaica en la Grècia continental arriba en el 268 a.C., amb la formació d’una lliga entre Egipte, Esparta i Atenes per combatre el poder del rei macedònic Antígon Gonatas, en una guerra que s’allargaria sis anys.

Glomb et al. han construït una xarxa de transport marítim basada en antigues guies navegacionals:

A partir de la col·lecció de Pascal Arnaud d’antigues guies navegacionals, Glomb et al. elaboren una xarxa estàtica (A, en la qual casa node és un port) i una xarxa complexa (B)

Les dades arqueològiques sobre els cultes isíacs foren preses del recull d’inscripcions de Laurent Bricault. Aquestes dades foren classificades en: 1) artefactes (altars, estàtues, inscripcions, etc.); 2) proves relacionades amb temples d’Isis i Serapis.

Les dades sobre les guarnicions ptolemaiques es prenen de “The Administration of the Ptolemaic Possessions Outside Egypt”, de Robert S. Bagnall (1976).

Per a avaluar les necessitats de gra egipci de les diverses illes egees, Glomb et al construeixen un model ambiental sobre terreny i clima, com a factors determinants de la producció d’aliments. El model fa mà d’estimacions de la població, assumint un consum personal de 212 kg de gra anuals.

L’anàlisi estatística permet Glomb et al. d’avaluar i comparar el possible impacte dels factors quantificats i transformar-los en paràmetres. En un primer model (M1) empren la fórmula:

y1 = -0,524 · g – 7,09 · ln (1+f) + 1,29·c

On y1 és una variable d’intensitat de culte (y1 = – (2 · distància al temple més proper + distància a l’artefacte més proper) / 3). La variable g indica la distància en km a la guarnició ptolemaica més propera. La variable f el coeficient de vulnerabilitat a la fam. La variable c el grau de centralitat dins de la xarxa.

El segon model (M2) se centra més en les guarnicions ptolemaiques i la vulnerabilitat de la fam:

y2 = – 0,497 · g + 17,8 · ln (1+f) – 0,77·g·ln (1+f).

En aquest cas la y2 = – distància al temple més proper.

La correlació de la intensitat de culte ísiac amb les guarnicions ptolemaiques

Hi ha una forta correlació entre la localització de guarnicions ptolemaiques i la disseminació espacial de proves arqueològiques de cultes egipcis. Un 48% de la variança d’aquesta disseminació s’explica per la presència de guarnicions ptolemaiques.

Això pot explicar-se de dues maneres:
– 1) la població situada en una illa amb una guarnició ptolemaica havia de tindre a prop, bé en la mateixa illa o en una de propera un temple egipci.
– 2) la població d’una illa amb una guarnició ptolemaica té una probabilitat superior de tindre un temple egipci proper en el futur.

Com que les guarnicions ptolemaiques tendien a durar moltes dècades, cal pensar que els soldats que hi eren destinats podien contribuir a la difusió del culte d’Isis i de Serapis.

Un 11% de la variança s’explica pel grau d’autosuficiència alimentària de les illes. Les illes més autosuficients mostren una menor presència de cultes egipcis. En qualsevol cas sembla que el factor polític (guarnicions ptolemaiques) tingué un pes superior al factor econòmic (dependència de les importacions de gra egipci).

Un tercer factor, que explica el 9% de la variança, és el grau centralitat de l’illa respecte de la xarxa marítima. Com més central és l’illa hi ha més presència de cultes egipcis.

Guarnicions ptolemaiques i cultes egipcis

La inscripció IG XII 3.443 registra una dedicació a Serapis, Isis i Anubis per part de Diocles, membre de la guarnició ptolemaica de l’illa de Thera (segle III a.C.):

Διοκλῆς καὶ οἱ Βασι[λ]ισταὶ τὸν
θησαυρὸν Σαράπι Ἴσι Ἀνούβι.

La inscripció IG XII 3.464 registra la dedicatòria a Thera d’un santuari de déus egipcis en nom del Ptolemeu III per Artemidor de Perga, que havia estat oficial d’aquesta mateixa guarnició (segle III a.C.):

ὑπὲρ βασιλέως Πτολ[ε]μαίου θεοῖς
Ἀ[ρ]τε[μ]ίδ[ω]ρος Ἀπολλωνίο[υ] Περγαῖος.
[ν]αο[ὺ]ς Ἀρ[τ]εμίδωρος ἔτι προτέροις βασιλεῦσιν
[πατρί τε] κ[αὶ] πάππωι καὶ νῦ[ν] βασιλεῖ Πτολεμαίωι,
αὐτο[ὶ σὺν κ]α[ὶ] Θηραῖοι παρέχουσι τρέφοντ[ε]ς
Πτ[ο]λεμ[αῖ]ο[ν] Πτολεμ[αίο]υ ἀπὸ Πτολεμαίου ἄνακτος.

La metodologia emprada per Glomb et al. permet connectar peces com aquestes en un quadre més general. L’explicació clàssica de l’arribada del culte d’Isis i Serapis a Grècia com a fruit de la política d’expansió militar ptolemaica sembla refermada amb aquest model. Cal dir, però, que és un model a gran escala. Factors socials, com ara les associacions voluntàries d’adoradors d’Isis, de Serapis o d’Anubis, no hi són tinguts en compte.

Lligams:

Ptolemaic military operations were a dominant factor in the spread of Egyptian cults across the early Hellenistic Aegean Sea. Tomáš Glomb, Adam Mertel, Zdeněk Pospíšil, Zdeněk Stachoň, Aleš Chalupa. PLoS One 13:e0193786 (2018).

κοινωνός εἰμι τοῦ δανείσματος τούτου, discurs de Demòstenes que tracta del comerç marítim i que mostra la rellevància de Rodes per a la ruta que duia d’Egipte a Atenes.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: