Daniel A. Contreras és defineix com un “geoarqueòleg antropològic interessat en les interaccions humà-ambient”, particularment interessat en els “components antropogènics de paisatges dinàmics i de canvi ambiental”. És professor ajudant al Departament d’Antropologia de la Universitat de Mayrland. Ha fet recerca sobre Perú, Jordània o Grècia, però també sobre Provença. En aquest sentit és membre del Grup de recerca en economia quantitativa (GREQAM) de la Universitat d’Ais-Marselha, a la vegada que fa part de l’Institut Mediterrani de Biodiversitat i d’Ecologia marina i continental (IMBE) que comparteixen aquesta universitat i la d’Avinhon. Ara encapçala un article a PLoS One, que tracta el rol de la variabilitat climàtica durant l’Holocè com a motor potencial de canvis socials en un sector de Provença. Aquesta recerca integra la modelació agro-ecosistèmica de rendiments agrícoles potencials amb l’anàlisi espacial de les dades arqueològiques d’assentaments. D’una banda, estudien la magnitud de les modificacions en la productivitat agrícola potencial motivades per canvis en el clima, i de l’altra com augments d’aquesta productivitat potencial es tradueixen en una intensificació agrícola. Les dades indiquen que els patrons d’assentament es troben durant gairebé tot l’Holocè estretament vinculats a la productivitat agrícola potencial. Els períodes prehistòricament més interessants, però, són potser els que s’aparten d’aquesta dinàmica.
Contreras et al. han triat com a àrea d’estudi un requadre que inclou comunes de lo País d’Ais, de Selonés, lo País d’Egues i Leberon. S’assenyalen en el mapa tots els llocs d’ocupació i de cultiu agrícola presents en la base de dades “Patriarche”, des del primer neolític a l’època gal·lo-romana
Productivitat agrícola potencial i poblament
Aquesta recerca fou concebuda per Daniel A. Contreras, Alberte Bondeau, Alan Kirman, Joël Guiot i Sander Van der Leeuw. Contreras és membre de l’IMBE i del GREQAM, tots vinculats a la Universitat d’Ais-Marselha, i amb seu a Ais; alhora és professor al Department of Anthropology de la University of Maryland. Bondeau és encarregada de recerca a l’IMBE, on és cap del grup de Macroecologia i Biogeografia de Canvi Global. Kirman és professor emèrit d’economia de la Universitat d’Ais i investigador del Centre d’anàlisi i de matemàtica socials (CAMS-EHESS). Guiot és professor de paleoclimatologia a la Universitat d’Ais. Van Der Leeuw és professor de les Schools of Sustainability and Human Evolution and Social Change, de la Arizona State University, a Tempe.
L’anàlisi formal el feren Contreras i Bondeau. En la investigació, a més de Contreras, participaren els arqueòlegs Eneko Hiriart, de la Maison Méditerranéenne des Sciences de l’Homme (a Ais) i del CRP2A-IRAMAT de la Universitat de Bordèu, i Loup Bernard, de la Universität Strosburi. En la metodologia contribuí, a més de Contreras, Bondeau i Bernard, Romain Suarez, del Lab Ex OT-Med, d’Ais.
Aquesta recerca fou finançada a través del projecte AMEDEE, que administra Guiot. També contribuí a la consecució de finançament Kirman.
Contreras, Hiriart i Bondeau redactaren l’article original. L’article fou tramès a la revista PLoS el 31 de maig del 2018. L’edició fou encomanada a John P. Hart, del New York State Museum. Se seguí un procés de revisió en el que participaren Contreras, Kirman, Guiot, Bernard i Van Der Leeuw. El 2 de novembre l’article fou acceptat i es publicà el 12 de desembre.
Contreras et al. integren dues eines: 1) la modelització agro-ecosistèmica de rendiments potencials; 2) l’anàlisi espacial de dades arqueològiques de patrons d’assentament. Les aplica a una zona de la Provença al nord d’Ais, creuada pel riu Durença. Com a model agro-ecosistèmic empren el model de gestió de la terra de Lund-Potsdam-Jena (LPJml) per reconstruir la productivitat agrícola potencial durant l’Holocè per a la zona d’estudi. Les dades d’assentament les recollen de la base de dades “Patriarche”, l’atles arqueològic francès.
La productivitat agrícola potencial (PAgP) es troba fortament lligada a factors climàtics: en una clima mediterrani ho és especialment a la precipitació. És el paràmetre de LPJml que Contreras et al. consideren a priori com el més rellevant per entendre l’impacte dels canvis climàtics en l’activitat humana.
Provença durant l’Holocè
El relleu de Provença la marca com una regió de considerable diversitat bioclimàtica tant en l’espai com en el temps (variació interanual). Contreras et al. aprofiten la gran quantitat de dades arqueològiques que tenim de la regió així com dels registres meteorològics acumulats en el segle XX.
En l’inici de l’Holocè (5900 a.C.), Provença era habitada per grups nomàdics de tecnologia mesolítica. La transició del mesolític al neolític primerenc va marcada per un nombre creixent d’assentaments agrícoles permanents. És llavors que els grups humans comencen a alterar el paisatge. El primer cultiu fou el de la pisana (Triticum dicoccum), complementat amb el de la xeixa (Triticum aestivum) i de l’ordi nu (Hordeum vulgare nudum), generalment en explotacions intensives de petita escala.
L’actual vegetació mediterrània que domina la Provença (arbres i arbustos de fulla dura i perenne) ho fa a partir de la segona meitat del III mil·lenni a.C., segurament a partir d’una combinació de factors climàtics i antropogènics. Aquesta vegetació substituïa una d’anterior dominada per arbres caducifolis.
L’inici de l’edat de bronze (2050 a.C.) s’acompanya d’una reducció de l’activitat humana i de la població a Provença, així com d’un augment de la cobertura forestal. L’agricultura es fa més diversa (s’introdueixen el mill, l’olivera, etc.) i ja s’ajuda de la tracció animal. La població no es recupera fins a l’edat de bronze tardana (1300 a.C.), però llavors ho fa amb escreix, amb l’aparició de nous llogarrets.
El trànsit a l’edat de ferro (675 a.C.) coincideix amb un declivi demogràfic i l’abandonament de molts indrets de població. En el segle VI a.C. es funda Marselha, i comença un nou procés d’expansió demogràfica i de noves fundacions. A mitjan segle V a.C. hi ha una davallada demogràfica, seguida de l’entrada a la fase tardana de l’edat de ferro. L’any 121 a.C. la Gàl·lia transalpina és convertida en Provincia Romana, i ho serà de manera tan determinada, que la regió encara es denomina així.
Un àrea d’estudi de 1400 km2
Contreras et al. delimiten un àrea d’estudi de 1400 km2, i un període que cobreix 7000 anys (del 6400 a.C. al 600 d.C.). Com a fonts de dades utilitzen:
– el model SRTM30 de dades geogràfiques modernes.
– dades paleoclimàtiques basades en la palinologia.
– dades de productivitat agrícola potencial derivades del model LPJmL.
– dades arqueolòques de Patriarche sobre 2250 jaciments de la zona d’entre 7250 i 1450 anys d’antiguitat.
Evolució de la temperatura i la precipitació a la zona d’estudi
Per estimar la productivitat agrícola potencial a partir del LPJmL, Contreras et al. es fixen en el lat, com a cultiu bàsic. Ho fan en dos escenaris de major i menor intensitat agrícola. Contreras et al. fan anàlisis sincròniques (comparació de les diverses localitats d’un mateix període) i diacròniques (comparació de diversos períodes).
Els patrons de poblament de l’àrea estudiada
En l’àrea d’estudi es registren tres grans canvis en els assentaments:
– un abandonament d’assentaments en l’edat mitjana de bronze.
– una reocupació d’assentaments en l’edat tardana de bronze.
– un creixement d’assentaments en l’edat tardana de ferro, que continua en el període gal·lo-romà.
En valorar la rellevància de la PAgP com a motor dels canvis en els assentaments, Contreras et al. recorden que hi ha altres factors a banda d’aquest paràmetre. L’agricultura en la zona estudiada convivia amb la recol·lecció i el pastoralisme. La PAgP s’estima en tones de matèria fresca per hectàrea, i s’associa a les pràctiques agrícoles que cerquen maximitzar la producció.
Durant el Neolític i l’edat primerenca de bronze, era habitada tan sols una fracció de la terra disponible. La que ho era tenia uns valors de PAgP relativament superiors. En l’edat mitjana de bronze es trenca aquesta tendència, i les zones habitades presenten un PAgP inferiors a la mitjana: aquesta situació s’accentua en l’edat tardana de bronze i persisteix en l’edat primerenca de ferro. En l’edat tarda de ferro es funden assentaments en les zones de PAgP més elevades.
La variabilitat de PAgP entre el primer neolític i l’edat primerenca de bronze s’explica en bona mesura per canvis ambientals. En canvi, entre l’edat mitjana de bronze i l’edat primerenca de ferro es produeix una dissociació entre la PAgP i els assentaments humans, com si aquests depenguessin menys del canvis en el clima. En l’edat tardana de ferro i en el període greco-romà, en canvi, la relació entre la intensitat de poblament i la PAgP es fa més forta que mai.
Entre l’edat inicial del bronze (a dalt) i l’edat mitjana del bronze (a sota) hi ha una reducció d’assentaments. Els llocs abandonats són preferentment indrets d’una major productivitat agrícola potencial. D’alguna manera aquesta productivitat agrícola ja no era un factor principal en la tria d’assentaments humans. Aquesta anomalia es podria explicar per l’existència d’altres consideracions, com la possibilitat de defendre’s militarment o la possibilitat d’explotar recursos no-agrícoles.
En l’edat tardana del ferro hi ha un augment en el nombre i en la densitat de llocs habitats. S’ocupen preferencialment les zones de major productivitat agrícola potencial. Aquesta atracció envers les zones més productives es fa encara més forta en el període gal·lo-romà. En termes generals, a més, en aquesta època (200 a.C.) s’assoleix a la zona la màxima productivitat agrícola potencial durant tot l’Holocè.
Entre l’edat inicial del ferro (a dalt) i l’edat tardana de ferro (a sota) hi ha una expansió d’assentaments
Vulnerabilitat i resiliència al canvi climàtic
En termes generals, els assentaments cerquen les zones de major productivitat agrícola potencial i és, en aquest sentit, que són influïts pels canvis climàtiques en temperatures i precipitacions. No obstant això, entre l’edat mitjana de bronze i l’edat primerenca de ferro no se segueix aquesta lògica. És cert, però, que en l’edat tardana de bronze s’esdevé el nadir en la PAgP en la zona estudiada. El zenit, en canvi, s’assoleix vers l’any 200 a.C., en una època on els assentaments tornen a concentrar-se en les zones de major PAgP.
A finals del III mil·lenni a.C., fa uns 4200 anys, es registra un canvi climàtic que, a la zona estudiada, es tradueix en una caiguda del 10% dels valors de PAgP en 200 anys. Això es tradueix en la zona estudiada en l’abandonament de múltiples localitats. Es manté, però, el patró d’assentament que prefereix les zones de PAgP més elevats.
Entre l’any 400 a.C. i el 200 a.C., canvis en el clima comporten un augment de la PAgP de l’11,5%, que arriba així al màxim en la zona per a l’Holocè. Aquest període coincideix amb l’expansió més gran en el nombre d’assentaments.
Contreras et al. observen, però, que els canvis de PAgP produïts per alteracions en el clima són més modestos que els que s’associen a una major intensitat agrícola (llaurar, adobar, eliminar males herbes, etc.). D’aquesta manera, les poblacions locals podien adaptar-se als canvis climàtics modificant les pràctiques agrícoles: un clima més desfavorable (amb menys precipitacions) es podia compensar amb una major intensivitat. És clar que una agricultura més intensa també devia tindre un impacte en les estructures socials. La vulnerabilitat d’una societat al canvi climàtic depèn d’una sèrie condicions socials i econòmiques.
Lligams:
– Regional paleoclimates and local consequences: Integrating GIS analysis of diachronic settlement patterns and process-based agroecosystem modeling of potential agricultural productivity in Provence (France). Daniel A. Contreras, Eneko Hiriart, Alberte Bondeau, Alan Kirman, Joël Guiot, Loup Bernard, Romain Suarez, Sander Van Der Leeuw. PLoS One 13:e0207622 (2018)
Des de la Mediterrània 