La prostatitis bacteriana crònica a Grècia i a Itàlia (Urologia mediterrània, 40/2019)

La prostatitis bacteriana crònica és una malaltia poc freqüent. És la base d’alguns pocs casos d’infeccions urinàries recurrents. En la majoria de casos l’agent infecciós responsable és Escherichia coli. Un grup d’investigadors grecs i italians, encapçalat per l’uròleg Konstantinos Stamatiou, de l’Hospital Tzaneion, del Pireu, ha realitzat un estudi retrospectiu sobre els isolats bacterians obtinguts de mostres d’orina, secrecions prostàtiques o esperma amb individus amb símptomes de prostatitis o amb recaigudes febrils de prostatitis bacteriana crònica atesos al Departament d’Urologia d’aquest hospital entre el març del 2009 i el març del 2015. També han fet ús de dades retrospectives procedents d’una clínica milanesa corresponents al mateix període. Aquesta setmana, la revista Archivio Italiano di Urologia e Andrologia publica els resultats d’aquesta comparativa sobre la base microbiològica de la prostatitis crònica bacteriana a Grècia i a Itàlia. Stamatiou et al. troben que dels 389 isolats bacterians obtinguts dels pacients grecs l’espècie més abundant, efectivament, és E. coli. Ara bé, si hom agrupa els bacteris trobats en grampositius i gramnegatius (E. coli és un bacteri gramnegatiu), són molt més habituals els primers. Dels bacteris grampositius causants de prostatitis crònica bacteriana el més freqüent és Enterococcus faecalis. Es. coli i En. faecalis, com a espècies més freqüent en aquest tipus d’infecció, assoleixen incidències semblants en les bases de dades grega i italiana, però més diferències apareixen entre les espècies causants minoritàries. Stamatiou et al. aventuren que la incidència de prostatitis bacteriana crònica a Grècia podria ser més elevada que no pas indiquen estudis d’altres països, i que la base microbiològica en els països mediterranis tindria característiques diferencials.

La placa 1152 de l’edició del 1918 de l’Anatomia de Gray ens mostra una visió frontal de la bufeta de l’orina i de la pròstata

Un estudi retrospectiu sobre els cultius bacterians de pacients amb prostatitis crònica

Konstantinos Stamatiou és metge del Departament d’Urologia del Tzaneio Nosokomeío, del Pireu (Àtica).

Vittorio Magri és metge de la Clínica d’Urologia de la ASST-Nord, de Milan.

Gianpaolo Perletti és investigador del Dipartimento di Biotecnologie e Scienze della Vita de la Università degli Studi dell’Insubria, a Varés. També treballa a la Facultat de Medicina i Ciències Mèdiques de la Universitat de Ghent.

Vaia Papadouli, Nectaria Recleiti, Vassiliki Mamali i Olympia Zarkotou són membres del Departament de Microbiologia de l’Hospital Tzaneion.

Aquests autors volien abordar diversos aspectes microbiològics encara no aclarits sobre la prostatitis bacteriana crònica. La prostatitis bacteriana crònica és una inflamació de la pròstata que es caracteritza per dolor genital o pelvià, i que es pot manifestar en trastorns urinaris o disfunció sexual. La majoria d’infeccions bacterianes de pròstata tenen, però, un curs agut, i tot sovint les inflamacions cròniques de la pròstata no es deuen a causes bacterianes.

Stamatiou et al. volien fer sobretot un estudi descriptiu de les característiques microbiològics de pacients derivats a un centre hospitalari (=terciari), l’Hospital Tzaneion, del Pireu, amb símptomes de prostatitis i de trastorn genitourinari.

En conseqüència, el material d’estudi eren isolats bacterians obtingudes de mostres d’aquests pacients, ja fos orina, secrecions prostàtiques o ejaculacions espermàtiques. Es tractava de pacients que es planyien de malestar pelvià i de dolor genital, amb o sense símptomes del tracte urinari inferior o de disfunció sexual. També s’incloïen pacients diagnosticats amb prostatitis bacteriana crònica, i que eren visitats en el curs d’una recaiguda febril. Aquest estudi retrospectiu fixà el període temporal entre el març del 2009 i el març del 2015.

Amb finalitats comparatives, es recolliren també dades retrospectives d’una clínica urològica de Milà (centre d’assistència secundària, en aquest cas), corresponents igualment al període de 2009 a 2015.

Es revisaren de cada pacient les dades demogràfiques, microbiològiques i d’historial clínic. Foren exclosos els pacients que o bé patien trastorns que afecten la virulència bacteriana o la resposta immunitària (immunodeficiències, anormalitats del sistema urogenital) o que bé havien rebut un tractament amb antibiòtics o immunosupressors en les quatre setmanes anteriors a la visita.

Tots els pacients inclosos en l’estudi havien passat per la prova dels “4 tubs” de Meares-Stamey:
– en el primer tub s’hi aboquen els primers 10 mL d’orina de la primera pixada, que representen el líquid de l’uretra.
– en el segon tub s’aboquen 10 mL d’orina després de descartar-hi 100-150 mL. D’aquesta manera, aquest tub representa el líquid de la bufeta.
– en el tercer tub s’hi aboca l’orina pixada durant un massatge prostàtic.
– en el quart tub s’hi aboquen els primers 10 mL de l’orina pixada després del massatge prostàtic.

En la majoria de casos s’analitzaren microbiològics tots quatre tubs, però en alguns sols s’analitzà el segon i el quart tub. Quan ho recomanava l’historial del pacient o símptomes específics, es recollien espècimens addicionals: cultiu de frotis uretral o cultiu d’ejaculat total. En els pacients amb prostatitis febril únicament s’analitzava microbiològicament la fracció mitjana de l’orina.

Quan es diagnosticava a un pacient una prostatitis bacteriana crònica, d’acord amb l’antibiograma del bacteri responsable, s’iniciava un tractament amb antibiòtics durant quatre setmanes.

Les dades del seguiment incloïen una entrevista, un exam físic i una nova prova de Meares-Stamey.

La prova de Meares-Stamey es considerava positiva si hi havia creixement bacterià en el cultiu del tercer tub (la secreció prostàtica) i en el quart, però no n’hi havia en els dos primers tubs, o bé quan les colònies bacterianes obtingudes del quart tub eren més nombroses que les dels dos primers.

Per a la identificació dels microorganismes de les mostres, es feien servir assaigs específics per a Mycoplasma hominis i Ureaplasma urealyticum, així com un assaig immunològic per a la detecció de Chlamydia trachomatis. Altrament, alíquotes de les mostres eren sembrades en plaques d’agar sang o d’agar MacConkey. Algunes alíquotes eren centrifugades per fer-hi un exam microscòpic directe del sediment.

Un total de 389 isolats bacterians causants de prostatitis crònica

En el període estudiat retrospectivament (2009-2015) s’inclogueren un total de 1324 visites al Departament d’Urologia de l’Hospital Tzaneion. D’aquestes visites s’obtingueren 548 isolats bacterians. D’aquests isolats, 114 foren exclosos pel fet que les colònies comptades en el tub 2 de Meares-Stamey eren tantes com les trobades en el tub 4. També foren exclosos 44 casos on els cultius dels tubs 3 i 4 eren negatius, per bé que s’hi havia detectat presència bacteriana en els sediments corresponents.

Comptat i debatut, s’inclogueren en l’estudi 389 isolats bacterianes en casos reconeguts de prostatitis bacteriana crònica. Aquests isolats es corresponien a 389 pacients, amb una edat mediana de 34,7 anys. En la majoria de casos (343, tub 4 de Meares-Stamey) els isolats procedien de mostres d’orina recollides després del massatge prostàtic. En altres casos procedien de mostres de secrecions prostàtiques (92, tub 3 de Meares-Stamey), d’orines mitjanes (46, corresponents a casos febrils de prostatitis crònica) i d’ejaculat total (43). La majoria de pacients (297) patien una infecció monomicrobiana, en contrast dels qui patien una infecció polimicrobiana (92).

Aquests 389 isolats bacterianes representen una gran diversitat de bacteris patògens. Els més comuns eren Escherichia coli, estafilococs negatius per a la coagulasa (CoNS, com ara Staphylococcus hominis i S. haemolyticus) i Enterococcus faecalis. En el cas de les infeccions polimicrobianes, el que més sovintejava era la coinfecció de dos bacteris, d’una banda E. coli i de l’altra un CoNS (21 casos). Hi havia 4 casos de triple infecció bacteriana, amb la combinació de Escherichia coli, Enterococcus faecalis i Proteus mirabilis.

Dels 43 cultius d’ejaculat de l’estudi, 29 complementaven cultius del tercer i quart tub de la prova de Meares-Stamey. D’aquests 29 cultius, 13 eren idèntics entre esperma i orina, mentre que en 16 casos l’ejaculat donava positiu mentre que els tubs 3 i 4 d’orina donaven negatiu. En aquestes mostres d’esperma, els bacteris més freqüents eren del gènere Enterococcus (19 en infecció monomicrobiana i 3 en infecció polimicrobiana).

Els cultius de descàrrega uretral i d’hisop uretral permeten el diagnòstic de 48 casos de coinfecció uretra-pròstata, per part sobretot de CoNS i de Chlamydia trachomatis.

En la llista d’aquests 389 isolats bacterians apareixen bacteris rars o poc freqüents: Gemella morbilorum (4 casos), Raoultella planticola (3 casos), Haeomphilus parainfluenzae (3 casos), Enterobacter aerogenes (2 casos), Citrobacter freundii (2 casos), Mycoplasma hominis (1 cas), Acinetobacter baumannii (1 cas), Staphylococcus lugdunensis (1 cas), Haemophilus influenzae (1 cas), Pseudomonas aeruginosa (1 cas), Brevundinomas diminuta/vesicularis (1 cas).

Dels 389 pacients, en 263 casos s’aconseguí l’eliminació dels símptomes o la millora clínica, encara que el guariment complet tan sols s’assolí en 149 casos. En 111 casos es registrava la persistència del bacteri infecciós. En 17 dels casos on s’havien eliminat els símptomes, subsistia la presència de pus en les orines dels tubs 3 i 4 del test de Meares-Stamey.

El seguiment de pacients amb prostatitis crònica bacteriana mostra com en el decurs de les visites poden canviar els patògens responsables respecte dels de la infecció inicial. En 53 pacients hi hagué una recaiguda en la prostatitis crònica bacteriana, amb separacions de temps que anaven dels 2 als 56 mesos (mitjana de 13,9 mesos).

La prostatitis crònica bacteriana a Grècia i a Itàlia

La prostatitis crònica bacteriana és la complicació d’un episodi agut de prostatitis bacteriana. Hom estima que entre el 5-10% de les prostatitis bacterianes agudes s’acaben cronificant. D’això es deriva que vora el 10% de les prostatitis siguin degudes a una infecció bacteriana crònica.

La prevalença d’infeccions bacterianes en la pròstata s’estima en un 10% de la població mundial, i això contribueix al fet que el 25% dels homes acabin rebent un diagnòstic de prostatitis en algun moment de la vida.

Stamatiou et al. alerten, però, del fet que sovint un cas de prostatitis bacteriana crònica pot passar desapercebut quan els cultius microbiològics resulten negatius. Aquests “falsos negatius” es deuen al fet que no tots els bacteris causants són cultivables, o que sovint les primeres mostres es prenen quan el pacient ja ha començat un tractament amb antibiòtics. Això explicaria que les dades de Stamatiou et al. indiquen una incidència de 29,45%, una xifra superior a la que assenyalen habitualment els manuals d’urologia. També és possible que aquesta incidència elevada es correspongui a la situació de Grècia, que seria anàloga a les de les regions centrals i meridionals d’Itàlia. De tota manera, en la línia que ha defensat Vittorio Magri, Stamatiou et al. recomanen complementar el test de Meares-Stamey amb un cinquè tub, el de l’ejaculat total.

La comparació entre les dades microbiològiques de l’hospital del Pireu i de la clínica milanesa mostra una gran afinitat sobre els bacteris causants de prostatitis crònica. En tots dos casos, la major freqüència correspon a Escherichia coli i a Enterococcus faecalis. En tots dos casos, hi ha un gran nombre d’espècies implicades (Staphylococcus, Streptococcus, Haemophylus, Citrobacter, Mycoplasma, Pseudomonas, Candida).

Stamatiou et al. qualifiquen la prostatitis crònica bacteriana com “una malaltia de biofilm”. Sota aquest concepte hom fa referència a un mode de creixement bacterià coordinat que protegeix les colònies bacterianes tant contra fàrmacs antimicrobians com contra el sistema immunitari. Des de les poblacions bacterianes consolidades així en la pròstata, deriven infeccions recurrents en el tracte urinari i genital. La taxa d’erradicació de la prostatitis crònica bacteriana amb fluoroquinolones és del 80% en la literatura, però en aquest estudi de Stamatiou et al. la taxa davalla a un 68%, cosa que els autors atribueixen a l’abús que es fa d’aquests tipus d’antibiòtics i les resistències que això promou.

Lligams:

Chronic prostatic infection: Microbiological findings in two Mediterranean populations. Konstantinos Stamatiou, Vittorio Magri, Gianpaolo Perletti, Vaia Papadouli, Nectaria Recleiti, Vassiliki Mamali, Olympia Zarkotou. Arch. Ital. Urol. Androl. 91, 3 (2019).

Arxivat a Ciència i Tecnologia

Podeu escriure el vostre comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: