L’abril del 2010 es donava a conéixer Dietaris 1936, el primer volum dels Dietaris de la Guerra Civil, de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, l’empresari i activista cultural de Sueca, desaparegut el 1971. Han hagut de passar deu anys per poder enllestir la publicació del segon volum, Dietaris 1937, i encara resta pendent el tercer, el corresponent als anys 1938 i 1939, fins al final de la Guerra.
L’elaboració dels textos corresponents a 1937 segueixen les mateixes línies que les de l’any anterior, tant pel que fa als objectius com a l’execució per part del seu autor, així com a la valoració que en podem fer després de la seua atenta lectura.
En el Dietari 1937 trobem el dia a dia de Nicolau Primitiu Gómez, la seua quotidianitat construïda en un moment de total excepcionalitat, els llocs on anava, amb qui parlava o s’entrevistava, el treball que realitzava a la seua empresa, intervinguda durant la guerra, les compres que feia de productes bàsics o per a les aficions, les lectures de la premsa, les històries que li contaven familiars o treballadors de l’empresa, els esglais que patia, les alegries i els moments difícils; en definitiva, la vida diària d’un ciutadà de València, de 62 anys, empresari, pare de cinc fills, activista cultural i defensor de la llengua i cultura dels valencians.
La seua és la visió d’un observador que pretén ser imparcial, a pesar de considerar la República com a ben legítima i no tindre gens de simpatia als colpistes ni donar suport explícitament al bàndol dels insurgents, però no ho pot aconseguir perquè davant de circumstàncies i fets tan extraordinaris és totalment impossible; per la seua ideologia conservadora, les relacions familiars i d’amistat i la violència que va presenciar durant els primers mesos de la guerra entra en un estat de desmoralització, criticant les accions dels dirigents del Front Popular, especialment dels membres del Partit Comunista. De fet, Nicolau Primitiu Gómez acusa els polítics governants de no saber «crear una atmosfera de convivència política que fera estable el règimen republicà», i de permetre després del 18 de juliol «l’estat anàrquic més canallesc que ha conegut la història».
No obstant això, durant tot aquest període Nicolau Primitiu Gómez es manté al marge de qualsevol activitat política, cultural i social. De fet, al llarg de tot el 1937 només consigna dos reunions de la junta directiva del Centre de Cultura Valenciana, a la qual pertanyia, i alguns contactes amb diverses personalitats del món cultural valencià com ara Vicent Marco Miranda, Lluís Gonzalvo París, Isidro Ballester Tormo, Rafael Gayano Lluch, Salvador Carreres Zacarés, entre altres.
El seu dia a dia consistia en el treball a l’empresa, molt reduït a causa de la intervenció que s’havia produït i que el va apartar de la direcció executiva, però no de la comercial o representativa, la qual cosa el feia viatjar per diversos pobles valencians per a mantenir el contacte amb els clients o fer-ne de nous. És perquè les seues ocupacions laborals van disminuir considerablement que Nicolau Primitiu Gómez va poder dedicar-se a redactar minuciosament els seus diaris personals com en cap altre període, descrivint les seues ocupacions i la realitat que l’envoltava.
Gràcies a això, els Dietaris de Nicolau Primitiu Gómez presenten un estil ben acurat i ple de matisos, amb un model de llengua singular però eficient, i amb uns continguts rellevants, narrats per un espectador de primera mà, d’elevada veracitat històrica, la qual cosa converteixen el seu autor en un dels millors dietaristes valencians del segle XX. A més a més, com ja vam afirmar en l’edició de l’anterior volum, els Dietaris de Nicolau Primitiu Gómez «es poden considerar una de les primeres obres literàries escrites en valencià modern, ja que tenen un alt valor literari i lingüístic, a l’altura dels de Llorens Soldevila o Joan Fuster. En ells trobem un estil de prosa àgil i eficaçment colpidora, una estructura clara i sistemàtica del text i un lèxic ric i precís en qualsevol part dels Dietaris: tant en la narrativa, com en la descriptiva com en els diàlegs».
Són molts els temes que tracta en el Dietari 1937, i ara en destaquem un, la Recuperació del patrimoni bibliogràfic valencià.
Durant la guerra Nicolau Primitiu Gómez va dedicar-se intensament a la tasca de recuperació de llibres i pergamins procedents dels nombrosos arxius valencians destruïts durant aquell període. Nicolau Primitiu s’adonà que dels arxius i biblioteques assaltades se n’emportaven els llibres en direcció a les fàbriques de paper, on es convertien en pasta per a ser reutilitzada en les nombroses publicacions propagandístiques que aparegueren durant aquells mesos. Com que els pergamins procedents dels arxius assaltats no podien ser utilitzats, habitualment anaven a parar als femers o a les cases de drapaires; amb la finalitat de recuperar aquests fragments de la nostra història, Nicolau Primitiu inicià una croada personal cercant i recollint gran quantitat de documents. No cal dir que aquesta fou una tasca molt compromesa i arriscada, i que en ocasions li ocasionà no pocs maldecaps. Una vegada recuperats els pergamins, que de vegades havia de comprar als fematers, s’havien de netejar i restaurar, i posteriorment, ordenar i classificar tot intentant esbrinar-ne la procedència. De vegades, la seua filla menuda, Empar, l’acompanyava en aquesta tasca. Quan acabà la guerra féu una donació de tots els pergamins recuperats a l’Arxiu del Regne de València, que en l’actualitat es conserven en un fons especial que porta el seu nom. Passats els anys, per aquesta tasca li fou concedit el grau de Comendador de la Orden de Alfonso X el Sabio.
De fet, en els Dietaris 1937 constatem com Nicolau Primitiu Gómez s’esforçava a visitar llibreries de vell, drapaires, femers, o papereres. Així, pel text van desfilant noms de drapaires com els de Banús, del carrer de Baix, Andreu Algarra, del carrer Cubells, Gonçal Pérez, del carrer del Clero, Amat Camacho, del camí de Barcelona, Càndit Rubio, del carrer de les Roques, Miquel Martínez, del carrer d’Antoni Esteve Lerma, Simó Polo, de la plaça de Sant Esteve, Ginés Martínez, del carrer del P. Tosca, Llaosa, del carrer de Guillem de Castro, Vicent Ferrer, del carrer del Pilar, Manolo, del carrer del doctor Monserrat, Beüt, del carrer de Josep Benlliure, tots els de València, però també Eliseu Algarra de Mislata. O de llibreters de vell com Pácido Cervera o Manolo Belenguer, del carrer del Poeta Querol.
D’uns aconseguia pergamins o llibres, que normalment comprava a pes o per unitats, i altres li facilitaven indicacions per on havia de continuar la recerca, una tasca plena de dificultats i fins i tot de perills personals perquè podia ser malinterpretada. No obstant això, Nicolau Primitiu Gómez va ser constant i va aconseguir valuosos resultats, encara que constantment es lamentava per no haver-se adonat abans que s’estaven destruint tants llibres i documents. «Si jo me n’haguera adonat fa quatre o cinc mesos de la possibilitat de salvament dels arxius; si jo m’haguera atrevit, si jo haguera tingut diners… Indecisió i covardia, principalment», es lamentava corprés.
Però, a més a més, també s’ha de dir que Nicolau Primitiu Gómez va començar a actuar en la salvació del patrimoni bibliogràfic valencià abans que cap organisme oficial. De fet, com podem observar en les pàgines dels Dietaris 1937, va ser Felip Mateu i Llopis, que des del març de 1937 ocupava la direcció de l’Arxiu del Regne de València i formava part de la Junta Delegada de Defensa del Tresor Artístic, qui va impulsar la recerca de manera oficial a partir del coneixement de la tasca de Nicolau Primitiu Gómez: «Me conta que a partir de la visita que·em feu a casa estant malalt de la cama, en indicar-li que es devien visitar les draperies i fàbriques de paper, es dedicà a visitar-les. Ab una autorisació en regla del Ministeri», afirma l’il·lustre patrici.
Emili Casanova i Josep Daniel Climent
Del Dietaris 1937 es disposa d’una versió en paper de 402 pàgines que es pot adquirir en Llibreries de la Generalitat (LLIG).
També hi ha una versió electrònica disponible en la Biblioteca Valenciana Digital (BIVALDI):
https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.do?id=12419
Professor de valencià; professor col·laborador de la UOC; interessat en la història de la llengua catalana, referida especialment al País Valencià.
Des de la Mediterrània 