El pas d’insecticides a les flors silvestres de plantacions de tarongers (Agroquímica mediterrània, 11/2022)

La gestió integrada de plagues (IPM en l’acrònim anglès) recomana, entre d’altres coses, la implantació o la preservació de cobertes vegetals silvestres en el cas de plantacions perennes com les dels fruiters. La idea és que aquesta coberta vegetal atreu i sustenta insectes beneficiosos per a l’agrosistema. L’equilibri no és gens fàcil en el cas de les plantacions de cítrics, on pràcticament no es pot prescindir d’insecticides si es vol garantir una fruita d’alta qualitat. Ara bé, aquests insecticides poden tindre un impacte indesitjable en els insectes beneficiosos. Ana Isabel García-Valcárcel, del Grupo de Química Ambiental del Departamento de Medio Ambiente y Agronomía del Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria, ha liderat una investigació sobre els nivells de dos insecticides neonicotinoids (tiametoxam i imidacloprid) en les flors silvestres que creixen espontàniament en una plantació de cítrics al llarg de tot un any. Aquests insecticides són utilitzats en el tractament foliar dels fruiters. Aquesta setmana apareix a la revista “Environmental Science and Pollution Research” l’article corresponent, en el que expliquen que els nivells de tiametoxam arriben fins a 52,9 ng/g en les flors silvestres, i els d’imidacloprid fins a 98,6 ng/g. En les mostres analitzades, però, detecten amb més freqüència tiametoxam que imidacloprid: alhora, el primer insecticida és més persistent (336 dies després del tractament) que no pas el darrer (230 dies). Els nivells més elevats es troben al cap de 9 dies del tractament foliars. La davallada ulterior depèn de les diferents espècies de flors silvestres. També s’hi detecta una contaminació creuada, car flors silvestres de parcel·les no-tractades poden presentar nivells detectables d’insecticides. Els nivells són prou elevats com perquè puguin perjudicar a espècies d’artròpodes que no eren diana del tractament.

Un any en un tarongerar

Ana Isabel García-Valcárcel (INIA), José Miguel Campos-Rivela (de l’Estació Experimental de l’Ebre de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, d’Amposa), María Dolores Hernando Guil (INIA) i María Teresa Martínez-Ferrer (IRTA d’Amposta) participaren en la concepció i disseny d’aquest estudi.

Hernando Guil aconseguí el suport financer per a la recerca, a través del Plan Nacional de Investigación e Innovación Científica y Técnica 2013-2016 i del CERCA Program de la Generalitat de Catalunya. García-Valcárcel, Campos-Rivela i Martínez-Ferrer prepararen els materials, recolliren les dades i les analitzaren. El primer esborrany de l’article fou redactat per García-Valcárcel, Campos-Rivela i Martínez-Ferrer. Els autors tenen paraules d’agraïment per a P. Plaza per la feina de laboratori, així com per l’assistència tècnica de JM Fibla, A. Palma, R. Monfort i F. Barceló. També agraeixen el suport dels cultivadors de cítrics.

La gestió integral de plagues demana la combinació d’estratègies biològiques, mecàniques i químiques per tal de mantindre les poblacions perjudicials d’insectes a uns nivells prou baixos com perquè no produeixin pèrdues econòmiques. Entre les estratègies biològiques hi ha la promoció d’enemics naturals de les plagues. Així, en el cas dels cítrics, un seguit d’himenòpters, dípters, coleòpters, àcars fitoseid, coniopterígids o crisòpids poden actuar com a reguladors de plagues. En el manteniment d’aquest entomofauna reguladora és cabdal disposar d’una coberta vegetal idònia, i així es recomana implantar o conservar flora silvestre. La majoria de plantacions de cítrics ja ho contemplen, i un nombre creixent opten per sembrar-hi diferents espècies de gramínies.

La coberta vegetal atrau i sustenta insectes beneficiosos per a l’agrosistema: fonamentalment, pol·linitzadors i reguladors de plagues (parasitoids i depredadors). Ara bé, en els plantacions de cítrics s’apliquen periòdicament tractament foliars amb insecticides, com ara neonicotinoids. Una part d’aquests insecticides es dipositen en la coberta vegetal i, a través del nèctar, el pol·len, la gutació o secrecions poden passar a l’entomofauna beneficiosa. Les flors de la coberta vegetal, doncs, poden jugar aquest paper de transmissió d’insecticides a espècies que no serien la diana del tractament. Alhora, aquestes flors silvestres són essencials per a l’abundància i bona salut d’insectes entomòfags que regulen potencials plagues: les crucíferes que floreixen l’hivern faciliten passar l’estació més desfavorable.

Neonicotinoids com el tiametoxam o l’imidacloprid són insecticides sistèmics (es distribueixen dissolts en aigua per tots els teixits vegetals i animals) i persistents, que s’utilitzen en el control d’àfids, mosques blanques i pseudocòccids. En el cas dels cítrics hom els aplica en tractaments foliars o de sòl. Fou per raó de la seva hidrosolubilitat i persistència (que podia afectar a les abelles), que en el 2018 les autoritats comunitàries limitaren l’ús del tiametoxam i de l’imidacloprid a hivernacles permanents.

Val a dir que la recerca de García-Valcárcel es va fer quan aquests dos insecticides no havien rebut aquesta prohibició a la Unió Europea. La investigació la feren en vuit plantacions comercials de cítrics del nord-est d’Espanya. Els peus dels empelts eren citranges Carrizo. La densitat de les plantacions eren de 400-455 arbres per hectàrea, amb irrigació gota a gota. En cada plantació se seleccionà un àrea de 360 arbres, que es dividí en parcel·les de 30 arbres cadascuna.

El disseny experimental contemplava tres tractaments: 1) sense insecticida; 2) amb tiametoxam; i 3) amb imidacloprid. Cada tractament es feia en quatre parcel·les, assignades a l’atzar. L’aspersió dels insecticides es feia pel procediment habitual. Com que les vuit plantacions seguien una gestió integral de plagues, no hi havia hagut cap administració d’aquests insecticides en els tres anys anteriors a l’experiment.

De cada parcel·la es collien mostres de flors silvestres al voltant dels arbres centrals. Prèviament a la recollida de mostres es feia una avaluació visual de les espècies presents. Si una espècie era present en 3 de les 4 rèpliques de cada experiment era recollida. En total, s’hi collien fins a 4 de les espècies més representatives. De cada espècie es collien uns 2 grams de flors, sense els peduncles, i es dipositaven en bosses de paper.

Al llarg de tres anys (2015-2017) les espècies analitzades foren Plantago lanceolata, Convolvulus arvensis, Lobularia maritima, Diplotaxis erucoides i Sonchus tenerrimus. De tot aquest període es disposava de registres de precipitacions i de vent.

Anàlisi dels residus de neonicotinoids

S’aplicava un mètode d’extracció QuEChERS, i es quantificava amb una cromatografia líquida acoblada amb espectrometria de masses en tàndem (LC-MS/MS).

Es pesava 1 gram de flors en un tub de polipropilè de 30 mL que contenia dos homogenitzadors ceràmics i al que s’afegien 4 mL d’aigua. El límit de detecció dels residus d pesticides se situava en 1 ng/g.

El pas dels neonicotinoids del tractaments foliars dels cítrics a les flors silvestres

Al llarg de tot l’estudi, hi havia mostres de flors silvestres que donaven positiu per als neonicotinoids aplicats. De fet, el 72,8% de les mostres de parcel·les tractades amb tiametoxam presentaven contaminació. En el cas de l’imidacloprid el percentatge era inferior (48,1%). La mostra contaminada amb tiametoxam amb nivells més elevats arribava a 52,9 ng/g. La mostra contaminada amb imidacloprid amb nivells més elevats ho feia a 98,6 ng/g. Els valors mitjans se situaven en 4,8 ± 12,2 ng/g en el cas de l’imidacloprid, i de 6,8 ± 9,9 ng/g en el cas del tiametoxam.

La persistència de l’imidacloprid arribava al 230 dies després del tractament, mentre que la del tiametoxam ho feia a 336 dies. Els nivells més elevats es corresponien al 9è dia posterior a l’aplicació del tractament foliar.

S. tenerrimus era la flor silvestre més habitual (33% de les mostres). Plantago lanceolata era l’espècie que acumulava majors concentracions d’imidacloprid i de tiametoxam.

La mobilitat dels neonicotinoids queda evidenciada pel fet que flors de parcel·les tractades amb imidacloprid presenten tiametoxam, i viceversa. El tiametoxam sembla més mòbil, en el sentit que s’hi detecta en el 48,7% de les flors de parcel·les on no s’havia administrat, mentre que aquest percentatge és del 15,5% en el cas de l’imidacloprid.

Flors de “Plantago lanceolata”

Neonicotinoids i gestió integral de plagues

És remarcable l’elevat coeficient de variació dels residus de neonicotinoids en les flors silvestres de les plantacions de cítrics analitzades. En la distribució dels neonicotinoids participen factors edàfics i ambientals. La pluja, per exemple, pot implicar l’arrossegament dels neonicotinoids dipositats en les fulles dels cítrics cap al sòl o la coberta vegetal.

La persistència dels neonicotinoids en les flors silvestres de les plantacions és considerable (230-336 dies), i s’explicaria per la persistència dels insecticides en el sòl.

Concentracions de neonicotinoids de 0,005-0,01 ppm són suficients per protegir una planta contra plagues. Aquestes concentracions són superades en el 11-19% de les mostres de flors silvestres analitzades per García-Valcárcel et al. Això pot ser rellevant per als parasitoids que visiten aquestes flors per alimentar-se’n del nèctar, del pol·len o d’altres secrecions. Fins i tot, quan els nivells són prou lluny per no produir un efecte tòxic agut, la persistència podria donar lloc a toxicitats cròniques.

Curiosament, la persistència dels neonicotinoids és superior en les flors silvestres de la coberta vegetal que en les flors dels propis cítrics. Així doncs, aquesta pot constituir una via més rellevant d’exposició de plaguicides per a l’entomofauna beneficiosa.

Segons García-Valcárcel et al. seria convenient de tindre en compte les diferències entre espècies silvestres pel que fa a la persistència de neonicotinoids. La promoció de les espècies que menys n’acumulen ajudaria a reduir l’impacte d’aquests insecticides sobre l’entomofauna beneficiosa. Una altra estratègia és afavorir neonicotinoids que siguin menys absorbits per la coberta floral: l’imidacloprid, en ésser menys hidrosoluble, mostra una menor dispersió que el tiametoxam.

Actualment, tots dos insecticides són prohibits en la Unió Europea per a l’ús en plantacions obertes precisament per l’afectació potencial que tenen sobre insectes pol·linitzadors.

Lligams:

Neonicotinoid contamination in wildflowers collected from citrus orchards in a northwestern Mediterranean Region (Spain) after tree foliar treatments. Ana Isabel García-Valcárcel, José Miguel Campos-Rivela, María Dolores Hernando Guil, María Teresa Martínez-Ferrer. Environ. Sci. Pollut. Res. Int. (2022)

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: