El gènere Carpobrotus inclou unes vint-i-cinc espècies, la majoria originària de l’Àfrica Austral. Aquest és el cas de Carpobrotus acinaciformis i de Carpobrotus edulis, per bé que han estat introduïdes també en altres regions del món. A la Conca Mediterrània, C. edulis en particular, però també C. acinaciformis, són conegudes pels seus efectes perjudicis sobre la flora autòctona. Aquestes dues espècies no s’han limitat a colonitzar les dunes sorrenques del litoral, sinó també altres entorns costaners rocallosos, o entre màquies i garrigues. Michele Mugnai i Daniele Viciani, del Laboratorio di Fitogeografia de la Universitat de Florència, són els autors corresponsals d’un article a la revista Plants, de Basilea en el que tracten dels impactes d’aquestes dues espècies sobre hàbitats costaners de l’illa de Giglio, en l’arxipèlag toscà. Aquests hàbitats es troben catalogats en la Directiva Comunitària 92/43/CEE de Natura 2000, amb els codis 1240, 1430 i 5230. Mugnai et al. han fet un seguiment de la presència i abundància d’espècies botàniques (nadiues i les dues espècies esmentades de Carpobrotus) en 44 parcel·les quadrades permanents de 4 m2 de superfícies cadascuna. Aquestes 44 parcel·les reflectien els tres hàbitats, i tant les zones amb presència de Carpobrotus com les zones on no n’hi ha. La diversitat alfa (entesa com la diversitat dins de cada parcel·la mostrejada) disminuïa amb la presència de Carpobrotus en tots tres hàbitats. També davallava un altre indicador de diversitat com és l’índex de Shannon, i també ho feia l’abundància. Les comunitats amb presència de Carpobrotus experimenten una homogeneïtzació de la flora. La diversitat beta, entesa com la diversitat d’espècies entre les parcel·les d’un mateix tipus d’hàbitat, també disminueix en presència de Carpobrotus, ja que aquesta espècie invasora substitueix un conjunt ample d’espècies nadiues.
El gènere “Carpobrotus” es caracteritza per les seves fulles suculentes i per les grans flors.
Carpobrotus edulis com a exemple d’espècie invasora
Aquesta recerca fou concebuda per Lorenzo Lazzaro i Michele Mugnai, del Departament de Biologia de la Universitat de Florència. Lazzaro i Mugnai desenvoluparen la metodologia emprada i realitzaren l’anàlisi formal. En el treball de camp participaren Lazzaro, Giulio Ferretti (de l’Orto Botanico ‘Giardino dei Semplici’) i Mugnai. Les dades foren processades per Lazzaro i Mugnai. Ells dos escrigueren el primer esborrany de l’article, en l’elaboració del qual participaren Renato Benesperi (Uni Firenze), Francesca Giannini (del Parco Nazionale Arcipelago Toscano, amb seu a Portoferraio), Michele Giunti (de Nature and Environment Management Operators s.r.l, NEMO, de Firenze), Ferretti, Lazzaro, Mugnai i Daniele Viciani (Uni Firenze).
L’illa de Giglio
Aquesta recerca es finançà en el marc del programa de protecció dels hàbitats de l’illa de Giglio front espècies invasores. Els autors tenen paraules d’agraïment a tots els col·laboradors d’aquest projecte, al Parc Nacional de l’Arxipèlag Tuscà i a la companyia NEMO. Els autors agraeixen també a Lorella Dell’Olmo la realització del gràfic següent:
L’article fou tramès a la revista Plants el 28 de setembre. Els editors acadèmics foren Ismael Aranda, Fernando Henrique Reboredo i Roberta Masin. Després d’un procés de revisió completat el 16 d’octubre, l’article fou acceptat el dia 19 i publicat el 21 en el marc de l’especial sobre ecologia vegetal.
Si les invasions biològiques constitueixen una amenaça a la biodiversitat, les plantes invasores no són pas una excepció i poden conduir a una pèrdua en la riquesa i diversitat de la flora i fauna nadiua. Les regions litorals són especialment susceptibles a les invasions biològiques, però els efectes poden ser encara molt més accentuats en ecosistemes insulars. En el cas de la Conca Mediterrània una part important de la biodiversitat ha sorgit com a conseqüència de complexitat geogràfica d’arxipèlags, illes i illots. Així de les 25.000 espècies de flora vascular de la Conca Mediterrània, més de la meitat són endemismes.
La Directiva d’Hàbitats de la Unió Europea, aprovada en el 1992, i que donà lloc a la Xarxa Natura 2000, ja tenia ben present l’impacte de les plantes invasores. Entre aquestes mereix especialment esment el gènere Carpobrotus N.E.Br, de la família de les Aizoaceae, i particularment les espècies C. acinaciformis (L.) L.Bolus i C. edulis (L.) N.E.Br, així com els llurs híbrids. Són ja ben habituals en el litoral mediterrani, tant en dunes sorrenques com en penya-segats. La seva presència altera la biodiversitat vegetal, l’estructura de la vegetació, les condicions del sòl i altres elements físico-químics i biològics.
Per entendre la dinàmica d’aquestes espècies invasores i treure el màxim profit de les actuacions que s’hi programen per aturar-ne la progressió o revertir-la, és necessari entendre bé el seu impacte. En termes de diversitat és important distingir entre la diversitat alfa (local), la diversitat gamma (regional) i la diversitat beta (que és la ratio entre la gamma i l’alfa).
En aquest treball, Mugnai et al. volien verificar l’impacte de Carpobrotus en la riquesa, diversitat i cobertura de la flora autòctona. Tenien en compte tres hàbitats diferents:
– els penya-segats marins amb vegetació endèmica dominada per Limonium spp. (codi 1240 de N2000).
– la màquia halo-nitròfila Pegano-Salsoletea (codi 1430).
– les formacions de vegetació baixa d’Euphorbia properes als penya-segats (codi 5320).
L’àrea d’estudi
L’illa de Giglio, amb una superfície de 21,2 km2 és la segona més gran de l’Arxipèlag Toscà. Dista uns 14 km del continent. És una illa muntanyenca, de pendents pronunciats i d’àmplies llenques de terreny consistent en roca denudada. Els hiverns són suaus i plujosos i els estius són càlids i secs. La vegetació és típicament mediterrània, amb la presència d’alzinars més o menys recents, i de diversos tipus de matolls i garrigues. En els darrers 70 anys la tendència ha estat la de reforestació, amb l’abandonament de terrenys agrícoles, tendència potser un xic frenada o revertida en la segona dècada del segle XXI. L’activitat turística s’ha fet sentir més en els hàbitats costaners.
La major part de l’illa (21 km2) és protegida per l’IT51A0023, encara que només una part (8,9 km2) queda estrictament dins dels límits del Parc Nacional de l’Arxipèlag Toscà. Fora d’aquestes àrees protegides hi ha les localitats de Giglio Castello, Giglio Porto i Campese, on viuen un total de 1.550 persones.
Carpobrotus s’ha fet present en la vegetació dels penya-segats costaners, especialment a la Punta Capel Rosso i a la Punta del Fenaio. Les prospeccions de vegetació s’han fet en aquestes dues localitats. Entre febrer i maig del 2020 es feren diverses inspeccions per fer un mapa detallat de la distribució de Carpobrotus en aquests àrees. Les inspeccions es feien en parcel·les permanents de 2 x 2 metres, posicionades de manera aleatòria. En total s’examinaven 44 parcel·les, 24 de Limonium, 12 d’Euphorbia i 8 de Pegano-Salsoletea. Cada parcel·la amb presència de Carpobrotus tenia un control respectiu amb absència de Carpobrotus. Entre maig i juny del 2020 i del 2021, es feren els mostreigs.
La diversitat local (alfa diversitat) era avaluada en cada parcel·la. La comparació entre parcel·les envaïdes i control permetia avaluar els patrons en diversitat beta.
Unes 74 espècies identificades
En els mostreigs en les 88 parcel·les s’identificaren un total de 74 espècies. En els penya-segats de Limonium hi havia una variació substancial de la coberta vegetal entre les parcel·les control i les envaïdes. En tot cas, la presència de Carpobrotus afectava la diversitat alfa de les parcel·les.
Entre el 2020 i el 2021, es mantingué la cobertura de Carpobrotus al 60% en els penya-segats. En la màquia, la cobertura de Carpobrotus passà del 50% el 2020 al 25% el 2021. En les zones d’eufòrbies, la cobertura de Carpobrotus passà del 75% el 2020 al 50% en el 2021. Aquesta caiguda de cobertura s’acompanya d’un augment de la fullaraca de Carpobrotus. És simptomàtic que en el 2021 es detectessin plançons de Carpobrotus en quatre parcel·les control.
Pel que a la l’índex de Shannon, Mugnai et al. no detecten diferències entre parcel·les control i envaïdes de penya-segats. En canvi, sí hi ha diferències en les zones d’eufòrbies, on la presència de Carpobrotus fa davallar l’índex de Shannon. En el cas de la màquia halo-nitròfila, la presència de Carpobrotus reduïda l’índex de Shannon en el 2020 però no en el 2021.
L’impacte de la invasió de Carpobrotus
És sabut l’impacte negatiu de la presència de Carpobrotus en la vegetació dunar litoral, amb una caiguda de la riquesa d’espècies, de l’índex de diversitat de Shannon i de la biomassa de plantes autòctones. Mugnai et al. mostren que aquest impacte negatiu també es verifica en comunitats de penya-segats marins, i en la màquia veïna. En el cas de les comunitats pauci-específiques dominades per Limonium spp., la depleció no és tan notable en termes quantitatius, però sí per l’impacte que Carpobrotus exerceix sobre l’endemisme Limonium sommerianum.
Carpobrotus exerceix un impacte negatiu en la màquia halo-nitròfila de l’illa de Giglio, representada en l’aliança sintaxonòmica Artemision arborescentis.
La comparació entre l’any 2020 i l’any 2021 és il·lustrativa. La sequera de l’estiu del 2020 i de la primavera del 2021 va fer que en el 2021 es reduís la cobertura de Carpobrotus amb una major dessecació de branques d’aquesta planta. Això permeté una certa recuperació de la diversitat de les espècies nadiues de la màquia halo-nitròfila.
Les comunitats de baixa vegetació dominades per eufòrbies constitueixen un cas intermedi pel que fa a la influència de Carpobrotus. Hi ha un desplaçament marcat de les espècies nadiues, que disminueixen en nombre. Les condicions d’eixutesa del 2021, però, suposaren un respir per a Euphorbia seguieriana i Helichrysum litoreum, en reduir la cobertura de Carpobrotus.
La presència de Carpobrotus afavoreix espècies més ruderals i nitròfiles (Cynodon dactylon o Mercurialis annua), en part perquè les branques mortes de Carpobrotus produeixen un enriquiment de nutrients en el sòl. Aquesta tendència contribueixen a una homogeneïtza de la flora nadiua, en perjudici de les espècies que menys toleren la presència de la planta invasora. La invasió de Carpobrotus funciona, doncs, en termes de substitució i exclusió de la flora nadiua.
Lligams:
– Impacts of the Invasive Alien Carpobrotus spp. on Coastal Habitats on a Mediterranean Island (Giglio Island, Central Italy). Michele Mugnai, Renato Benesperi, Daniele Viciani, Giulio Ferretti, Michele Giunti, Francesca Giannini, Lorenzo Lazzaro. Plants 11: 2802 (2022).
Des de la Mediterrània 