“La escuela”

He posat el títol d’aquesta entrada en castellà perquè aleshores en aquesta escola, com en pràcticament totes, tot es feia en castellà.

Presumia de ser mixta, d’admetre tant nois com noies, tot i que, en realitat, un cop acabat el parvulari, quan als 6 anys es començava l’EGB (l’aleshores “Educación General Básica), els nens i les nenes quedaven separats, cadascú en la seva part de l’escola. Els accessos des del carrer eren diferents per a nens i nenes i cadascú accedia a la part de l’escola que li corresponia per sexe. Des de l’interior quedava prohibit a nens i nenes que passessin a la part que no els corresponia i aquest accés d’una part a l’altra era vigilat de prop per l’administració de l’escola.

Som al 1972, a la part dels nens, a la classe de 1r d’EGB, on el mestre educava amb mà dura.

Sabia que tan sols li calia ser pacient i esperar; no passava gaire temps fins que un dels nens es girava per parlar amb algun company.

Llavors, quan el nen estava més distret parlant, el mestre obria el calaix a poc a poc, sense fer soroll, i en treia una piloteta de goma dura; estirava la mà cap enrere per agafar embranzida i llençava la piloteta amb força a la seva víctima.

Amb això havia començat el ritual; el nen ja sabia què havia de fer: recollir la piloteta i tornar-la al mestre.

Llavors, quan tenia el nen a prop, el feia parar la mà, amb els dits mirant amunt, junts i apretats, per administrar-li els cops de càstig amb un regle de fusta.

Un dia de gran alegria entre els nens, quan el mestre va fallar la punteria i la piloteta va saltar per la finestra de la classe, que era oberta, a baix al pati, i no hi va haver manera de trobar-la.

L’alegria no va durar gaire perquè aviat va sortir del calaix una altra piloteta.

Afortunadament, amb el córrer dels anys, en aquesta escola almenys, a poc a poc, els càstigs corporals es van anar acabant.

Oriol López Llauradó