El nap espontani (Botànica mediterrània, 28/2026)

Laurène Gay investiga l’origen i manteniment de la diversitat biològica a l’AGAP Institut de Montpelhièr. Les sigles d’AGAP fan referència a la ‘millora genètica i adaptació de plantes mediterrànies i tropicals’. En efecte, la diversitat genètica és la base de la millora aconseguida per la selecció artificial, de manera que per a una planta cultivada els seus parents silvestres poden constituir una font valuosa de material genètic. Les poblacions silvestres es caracteritzen per la capacitat de dispersar-se per llavors, i la capacitat de latència d’aquestes llavors per a germinar en el moment oportú. Ara bé, aquestes característiques també són presents en les poblacions ferals, les quals són descendents directes de plantes cultivades, però que han assolit la capacitat de persistir en hàbitats naturals. Diferenciar entre variants silvestres i ferals és important, per exemple, en la millora genètica de la Brassica rapa (nap rodó, napicol o napís). En un article a Molecular Ecology, Gay et al. examinen la diversitat genètica, estructura de població i morfologia de 117 poblacions de Brassica rapa incloent-hi variants autòctones de granges o de bancs genètics, i poblacions espontànies d’arreu de la Conca Mediterrània. Les 45 poblacions silvestres d’Itàlia i Algèria difereixen genèticament de forma clara de les variants cultivades d’aquests països, i són molt diverses també entre elles. Les poblacions espontànies de França i Eslovènia són menys diverses, i més properes a les variants cultivades. De fet les poblacions espontànies de França tindrien un origen feral. Això implica que la majoria de poblacions espontànies de B. rapa a Europa són ferals i no pas veritablement silvestres. Les poblacions ferals tenen característiques morfològiques intermèdies entre les silvestres i les cultivades, però pel que fa a la morfologia de l’arrel i la germinació s’acosten més a les primeres. Les poblacions ferals no són tan atractives com les silvestres per als programes de millora genètica, però el coneixement de la base de la feralització ajuda a aprofundir sobre la biologia de l’espècie.

TeunSpaans va fotografiar el 2004 aquesta planta espontània de ‘Brassica rapa’ a Zuiderpark, Den Haag

Silvestres i ferals

Els parents silvestres d’un cultiu són espècies o variants emparentades amb un cultiu, bé perquè siguin formes silvestres de la mateixa espècie, espècies progenitores o espècies emparentades. Tenen en comú el fet de no haver creuat el coll d’ampolla genètic associat a la domesticació. Això les fa una font valuosa de diversitat genètica per a la millora del cultiu, per exemple per aconseguir variants cultivables adaptades a ambients diversos.

Fa més de 100 anys que hom empra poblacions silvestres en programes de millora de collita. De bell antuvi sorgeix el dubte de si una població espontània és realment silvestre o bé és feral. Les poblacions ferals són descendents de variants cultivades que han aconseguit establir-se en ambients naturals. Ara bé, les poblacions ferals també han passat pel coll d’ampolla de la domesticació, i això explica que sovint tinguin una presència transitòria. Les poblacions ferals poden aconseguir una desdomesticació, i en aquest sentit les podem considerar un recurs genètic.

Les poblacions ferals poden resultar de la immigració de llavors de camps propers, de forma que tenen un progenitor domèstic: són poblacions endoferals. Les poblacions exoferals, en canvi, resulten de la hibridació de formes silvestres i cultivades.

Brassica rapa

Brassica rapa L. és una espècie amb una configuració cromosòmica 2n = 20. És una planta al·lògama. Sota aquesta espècie s’inclouen diversos tipus de naps, però també verdures (bok choy, rapini, grelos, etc.), d’oleaginoses (nap-colza, tòria, etc.) i herbes (B. rapa ssp. sylvestris). La diferència entre els morfotips es deu a seleccions artificials diferents: arrels més llargues, rosetes, fulles més llargues, contingut d’oli de les llavors.

La domesticació haurà arrencat a la Conca Mediterrània vers el 3500 a.C., començant pels naps.

Poblacions espontànies

Gay et al. han recollit en el medi natural 62 poblacions espontànies de B. rapa: 28 d’Algèria, 17 d’Itàlia, 16 de França i 1 d’Eslovènia. Foren collides en camps cultivats, pastures, ermes, vores de camps, riberes o jardins públics. Per cada població es collien síliqües de fins a 30 plantes.

Gay et al., paral·lelament colliren 55 variants cultivades autòctones: 22 d’Algèria, 5 de Tunísia i 5 d’Itàlia, 21 del BrACySol de França i 2 del BRC KIS d’Eslovènia. La majoria eren naps, però també n’hi havia broccoletto (ssp. sylvestris var. esculenta).

A La Rheu les poblacions eren criades en caixes a prova de pol·len (cinc plantes per caixa) per aconseguir-ne llavors.

Els teixits de 30 plantes de cada població eren sotmesos a una extracció d’ADN. De l’extracte es construïren genoteques per a la seqüenciació Illumina HiSeq. Com a genoma de referència empraven B. rapa C1.3 var rapifera

Un experiment de jardí per a les 117 poblacions, sembrades a mitjan setembre del 2022, examinà 15 variables morfològiques.

La diversitat genètica

Les poblacions espontànies d’Algèria i Itàlia són les més diverses genèticament. Això indicaria que són poblacions silvestres.

Les poblacions silvestres de França i Eslovènia són menys diverses. Això indicaria que són poblacions ferals.

Les poblacions silvestres mostren un nombre de posicions genètiques polimòrfiques 2,5 vegades superior a les poblacions domèstiques o ferals.

L’anàlisi morfològica

Les poblacions silvestres d’Itàlia i Algèria són poc diverses en termes de morfologia i coloració de les arrels. En canvi, les poblacions domèstiques són morfològicament molt variables per aquests trets.

Les poblacions espontànies de França i Eslovènia són morfològicament semblants a les d’Algèria i Itàlia pel que fa a les arrels. Les arrels laterals són més nombroses que en les variants cultivades. Les arrels de les poblacions espontànies són més lleugeres que les poblacions cultivades.

No obstant això, pel que fa a les parts aèries, les poblacions espontànies de França i Eslovènia s’assemblen a les cultivades: creixen erectes amb poques branques laterals. En canvi, les poblacions espontànies d’Algèria i Itàlia tenen un aspecte més arbustiu.

En termes de producció de llavors, les poblacions espontànies de França i Eslovènia són les que fan més llavors per planta. Les poblacions cultivades, no obstant, fan llavors més pesades.

Un reservori de diversitat genètica

Les poblacions espontànies d’Algèria i Itàlia constitueixen un reservori de diversitat genètica per a B. rapa.

Les poblacions ferals

Les poblacions espontànies de França i Eslovènia són menys diverses. Tot indica que són poblacions endoferals. Fenotípicament, aquestes poblacions ferals recorden a les silvestres pel que fa a les arrels, però no són basitòniques.

Aquesta feralització passà per un canvi en la morfologia de les arrels. Els descendents de naps cultivats perderen la capacitat de produir una arrel tuberosa, perquè les necessitats fora del camp de cultiu eren totes unes altres.

Lligams:

– Genetic and Morphological Diversity in Spontaneous Populations of Brassica rapa: How Do Feral Populations Differ From Wild Ones?. L. Gay, S. Boitard, L. Bousset-Vaslin, A.-M. Chèvre, G. Deniot, C. Falentin, M. Gautier, S. Geneste, M. Tiret, J. Ronfort. Mol. Ecol. e70461 (2026).