Interpretació o compilació?

Antigament els programadors i les programadores havien de treballar directament amb el llenguatge de programació, amb el codi i les instruccions, que podia interpretar i executar la màquina que estaven programant. Això els era molt dificultós i alentia molt la producció de programes.

Però aquí, la pionera de la informàtica Grace Hopper va fer una aportació cabdal que va facilitar la vida de la gent que es dedicava a la programació i va agilitar la programació reduint de forma dràstica el temps i l’esforç requerit per fer un programa. Va crear el concepte de llenguatge d’alt nivell, proper al programador, amb sentències en anglès, en el qual feia el programa i, després, un programa de traducció automàtica traduïa aquest programa al llenguatge i als codis que realment podia interpretar i executar la màquina en qüestió.

Hi ha fonamentalment dos tipus de traducció en ús, en funció del llenguatge de programació triat: la interpretació i la compilació.

En la interpretació, es llança el programa d’alt nivell i és el programa intèrpret el que va traduint i executant les instruccions del llenguatge d’alt nivell. No es desa el resultat de la traducció, de manera que, si es vol tornar a executar el programa, se l’haurà de tornar a interpretar, a traduir.

En canvi, en la compilació, a partir del programa escrit en el llenguatge d’alt nivell, el programa compilador el tradueix completament i en genera i desa la versió traduïda i executable. Si es vol tornar a executar el programa, no cal tornar-lo a traduir, sinó que directament se n’executa la versió traduïda.

De totes maneres, en el cas de la compilació, és convenient conservar la versió en llenguatge d’alt nivell del programa, el que es coneix com a codi font, per poder estudiar-lo i conèixer realment què fa i com ho fa.

Python és un exemple de llenguatge interpretat. C i COBOL són, en canvi, exemples de llenguatges compilats.

Oriol López