Entre un mínim i un màxim

Quan, per exemple, es tracta de mantenir un dipòsit en un determinat nivell, es podria pensar que n’hi hauria prou en posar un únic detector de nivell en el nivell adequat, de forma que quan el nivell baixés d’aquest punt s’activés el sistema corresponent per reomplir-lo i quan es tornés a arribar a aquest es detectés i s’aturés el sistema que l’està reomplint.

L’esmentat disseny té un problema important. Només que es perdessin unes gotes i el nivell baixés uns pocs mil·límetres, es detectaria i es tornaria a activar el sistema de reompliment per, al cap de pocs segons, tornar a arribar al nivell desitjat i haver de tornar-lo a desactivar, de manera que estaria constantment desactivant-se i tornant-se a activar, reduint-ne molt la vida útil abans d’acabar avariant-se.

Per a evitar això, el que es fa, en canvi, és definir dos nivells i no un, uns nivells mínim i màxim entre els quals es vol tenir el nivell del dipòsit, de manera que quan s’arribi al nivell mínim s’activi el sistema que reomple el dipòsit fins que aquest arribi al nivell màxim, produint la desactivació del sistema que el reomple. D’aquesta manera es redueixen molt les desactivacions i activacions i se n’allarga la vida útil.

El mateix que s’ha explicar per al nivell dins d’un depòsit s’aplica també a altres casos i a altres paràmetres, com pot ser el manteniment de la temperatura o de la pressió dins dels marges desitjats.

Oriol López