Demà és Nou d’Octubre, i ja som a tan sols dotze anys del Vuitè Centenari de la conquesta de Jaume I, moment (re)fundacional del Regne de València. Una altra data fundacional és la del 20 de novembre del 1490 quan aparegué imprès el llibre ‘Tirant lo Blanch’, amb una tirada de 715 exemplars.
El vincle de Tirant lo Blanc amb València és ben indirecte. Tirant lo Blanc és un cavaller bretó, famós per les cavalleries realitzades a Anglaterra, França, Sicília, Constantinoble i Àfrica, i que mor inopinadament havent arribat a la posició d’hereu de l’Imperi Grec. El llibre es presenta com un text anglès que mossèn Joanot Martorell, cavaller, gira en llengua portoguesa a petició del príncep fon Ferrando de Portogal. De fet, Martorell va més enllà i diu que ‘m’atreviré expondre no solament de llengua anglesa en portoguesa, mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són’.
En la novel·la, Tirant no passa per València. De la Bretanya nadiu va a Anglaterra per rebre l’orde de cavalleria, i ja rebuda el veurem al servei del rei de França, del rei de Sicília o l’emperador Frederic. És un naufragi el que el durà a Àfrica on es desplega tota la personalitat de Tirant que, amb el seu exemple, condueix a la fe catòlica a Escariano, el rei de la gran Etiòpia. Això resultà en una conversió massiva, amb Tirant batejant-los personalment tot sol…
fins a tant que vénc un frare de l’orde de la Mercé qui era arribat en la ciutat de Tunis e vengut ab una nau de mercaderia per traure catius crestians.
Ací, en el capítol 330 del llibre, arrenca una oportunitat de parlar de València:
E lo dit frare era natural d’Espanya la Baixa, d’una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna d’ésser molt pomposa e de molts valentíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera; exceptat espècies, de totes les altres coses molt abundosa, d’on se traen més mercaderies que de ciutat que en tot lo món sia.
Espanya la Baixa és traducció directe d’Hispania Citerior. Veiem que destaca de València en primer lloc els valentíssims cavallers i, ja en segon lloc, les exportacions. Segueix un elogi de la gent valenciana:
La gent qui és d’allí natural, molt bona e pacífica e de bona conversació. Les dones d’allí naturals són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia e més atractives que totes les restants del món, car ab lo llur agraciat gest e ab la bella eloqüència encatives los hòmens.
Hem de recordar que el text imprès en el 1490 hauria estat redactat molt probablement en la primera meitat dels anys 1460. Llavors Constantinoble ja era la capital de l’Imperi Turc. S’entén que Tirant és un personatge del tombant dels segles XII i XIII. Josep Aguilar (2025) destaca el paral·lelisme del Tirant fictici amb ‘Roger de Flor, cabdill de la Companyia Catalana, els fets del qual foren referits a la Crònica de Ramon Muntaner’. Aquest emmarcament cronològic és important per entendre la continuació de l’excurs que comentem:
Aquesta noble ciutat vendrà per temps en gran decaïment, per la molta maldat qui en los habitadors d’aquella serà.
L’elogi, doncs, hauria estat de la València del Tres-Cents. La València dels Cinc-Cents, que la historiografia contemporània pren com el Segle d’Or, seria per l’autor del Tirant, un període de ‘gran decaïment’. És fàcil entendre que es refereix a la decadència de la classe social dels cavallers. En tot cas, el text ens explica la causa del decaïment:
D’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents que, com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare, ni lo pare del fill, ni lo germà del germà.
Com que el text original hauria estat redactat en anglès en el segle XIV, aquest contingut és el d’una profecia. Val a dir que la barreja de nacions no fa referència al concepte modern de nació (comunitat de llengua i territori) sinó sobretot a la combinació de llinatge familiar i confessió religiosa.
Tres congoixes ha de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera, de jueus; la segona, de moros; la terça, de crestians qui no vénen de natura, qui per causa d’ells rebrà gran dan e destrucció.
El cavaller viu el gran dan e destrucció de les noves elits burgeses, que atribueix al fet de ser ‘cristians conversos’.
L’elogi, doncs, no és gaire elogiós, cosa que queda ben clara en el darrer comentari:
Encara diu més: que la causa per què és tan fructífera aquella regió, e tan temprada, sí és que, com l’espera del sol dóna en paraís terrenal, que reverbera en la ciutat e regne de València, perquè li està de dret en dret, e d’ací li ve tot lo que bé que té.
És a dir que si València és ‘de tots béns fructífera’, seria per un do natural, un reflex de paraís terrenal. I de la mateixa manera que el paraís terrenal no requeria un mèrit laboral d’Adam i Eva, tampoc les successives elits valencianes se n’haurien de gloriar.
Podeu escriure el vostre comentari aquí: