Revoltes àrabs i xarxes socials

Publicat el 3 març 2011 per

4


Llegeixo al Foreign Policy que corre per Egipte aquest acudit: Hosni Mubàrak es troba els expresidents egipcis Anwar as-Sadat i Gamal Abdel Nàsser, al més enllà, i Mubàrak pregunta a Nàsser com ha anat a parar allà. “Verí”, diu Nàsser. Mubàrak s’adreça a Sadat: “I tu?”, pregunta. “La bala d’un assassí”, diu Sadat. “I tu, Hosni?”, a la qual cosa Mubàrak respon: “Facebook”.

Xarxes socials: agents decisius… o no tant?

En aquest interessant moment de la història es conjuminen dos dels àmbits que més m’atreuen: les xarxes socials i el món àrab. He estat llegint tot el que queia a les meves mans sobre web social i les revoltes àrabs, i he seguit amb interès el gran debat entre els especialistes que donen gran importància al paper desenvolupat pel web social i els que, sense negar-lo, minimitzen aquest impacte. Entre aquests últims trobaríem  l’article Túnez. La fe etnocentrista 2.0 en una revolución 1.0, de José López Ponce (Rizomática). Fa una interpretació de l’article de Malcolm Gladwell Small Change. Why the revolution will not be tweeted, que critica l’opinió majoritària que advoca per Twitter com a eina imprescindible en la lluita pels drets civils. En el seu article López Ponce escriu:

A raíz de las revueltas-revolución en Túnez, en la blogosfera y la redes sociales han empezado a proliferar los “análisis” y mensajes precipitados y buscando la rápida notoriedad y posicionamiento en los “rankings” a partir de un par de fuentes de cuarta mano y sin haber realizado una mínima aproximación a la complejidad de las revueltas para destacar el “importantísimo papel que la red y los medios sociales han tenido en la explosión y la coordinación de las acciones que llevaron al desenlace final” (edans).  Dudo que nadie va negar que los medios sociales han estado presentes en la revuelta, pero ni han tenido un “importantísimo papel” en la explosión, ni en la coordinación.

En el cas de Tunis, segons l’autor, els joves tunisians que participaven en les manifestacions no es dedicaven a tuitejar des dels seus mòbils ni hi havia una pàgina a FB, sinó que els centres de mobilització eren presents als barris, als centres d’estudis, als cafès, a les mesquites, als hammams, als mercats i a les viles (en els països àrabs el grau de socialització en els espais públics és elevadíssim, sobretot en el cas dels homes). Pérez Ponce també esmenta que els fluxos d’informació sobre la revolta tunisiana provenien sobretot de l’exterior:

En otras palabras, los puntos de vista sobre el rol de los medios sociales en las revueltas-revolución son muy distintos si se analiza desde fuera o internamente. Desde fuera se ha construido el ideal de una revolución 2.0, mientras que para los tunecinos ha sido una vía abierta en un sistema con una fuerte censura en todos los medios de comunicación (de masas y sociales) para informar al mundo, e informarse ellos mismos, sobre lo que estaba ocurriendo. Importante sí, pero no determinante.
 

L’autor conclou l’article fent una referència al que ell anomena visió etnocentrista occidental (o ciberactivisme de sofà), molt allunyat dels vincles forts en el compromís i en les idees en què s’han de basar les revolucions i els moviments reivindicatius.

Begudes energitzants per al triomf de la revolta a Tunis. (Imatge: Emir Tharir)

En una lína similar s’expressa José Luis Rodríguez Martínez (El Oppidum) des de l’anotació Revoluciones Off Line contadas por Twitter: exagerar su influencia [de les xarxes socials] sería como ignorar que, detrás de todas estas protestas, hay antes una historia off line de injusticias, pobreza, ausencia de libertad y hastío por la falta de oportunidades laborales. Segons l’autor, Twitter i Facebook han accelerat la caiguda dels règims, però no l’han propiciat ni en garantiran l’èxit (i posa com a prova les mobilitzacions frustrades a l’Iran).

És evident que les xarxes socials no han causat ni han fet la revolució en els països analitzats, però en la seva tasca d’acompanyament l’han socialitzada. Internet ha esdevingut una eina a disposició de les persones a les que els autòcrates han arrabassat els seus drets i que cerquen l’accés a la veritat. I, sobretot, el que ha originat l’èxit de les revoltes populars ha estat el producte d’anys de ràbia i frustració reprimides davant de la corrupció i l’abús de poder, que s’havien convertit en autèntics segells distintius d’aquells règims autoritaris.

Els antecedents
 

Els antecedents de tot plegat cal cercar-los a Egipte en els grups حركة شباب 6 إبريل  (Moviment Juvenil 6 d’Abril, pàgina a FB i compte de Twitter) i  كلنا خالد سعيد  (Tots som Khaled Saïd, pàgina a FB). El primer (amb gairebé 85.000 persones seguidores) va néixer l’any 2008 arran de les vagues dels treballadors del sector tèxtil que van tenir lloc a Mahalla al Kubra, al nord del país, salvatgement reprimides pel règim, mentre el segon (958.000 persones seguidores) va emergir després de la mort l’11 de juny de 2010 del jove alexandrí Khaled Saïd a mans de la policia, després que pengés un vídeo que demostrava que la policia feia negoci amb drogues. Vaig ser coneixedor de la indignació generalitzada que ve produir aquest fet a tot el país, perquè en aquella època seguia alguns comptes de Twitter de persones que vivien a Egipte vinculades als drets humans: ja aleshores la twittosfera arabòfona bullia de ràbia, en sóc testimoni.

A l’esquerra, imatge identificativa del grup Moviment Juvenil 6 d’Abril. A la dreta, Khaled Saïd.

Quant a Tunis, destaca Nawaat.org (Facebook i Twitter), espai d’informació pública creat l’any 2004 i que contínuament ha hagut d’esquivar la censura. Ha tingut un protagonisme molt important durant els 27 dies de revolta tunisiana.

L’esclat

Amb aquest substrat, i sota la influència de la recentment triomfadora revolta tunisiana, el 25 de gener d’enguany es produeix una gran manifestació al Caire, convocada amb el suport de les principals xarxes socials (Facebook, Twitter i You Tube) que va acabar esdevenint el principi de la fi del règim. En la crida s’aplegaven jovent i sectors treballadors, sense un lideratge polític aparent ni tampoc signes visibles d’antiamericanisme o islamisme radical.

I aleshores el règim va passar a l’acció: el dia 28 de gener va ordenar tallar les connexions a Internet, la telefonia mòbil i la recepció via satèl·lit. Un espectacular gràfic publicat pel diari ARA reflectia el brusc descens de trànsit a Internet entre els dies 27 i 28 de gener. Aquesta decisió, juntament amb les barroeres mesures d’intimidació contra la premsa estrangera (que van acabar esdevenint força contraproduents), van ser un greu error, i la desconnexió no va funcionar. I els principals agents que ho van impedir van ser Google, Twitter i el tractament de la informació de televisions per satèl·lit com Al Jazeera o CNN.

El paper de Google

Google, amb la col·laboració de Twitter, se les va empescar per dissenyar un programa que convertia els missatges de veu que els egipcis deixaven a tres números telèfonics internacionals en missatges escrits que eren transmesos per Twitter amb el hashtag #Egypt i, a més, els esmentats números telefònics també permetien escoltar els missatges deixats (vegeu la notícia que ho tractava al diari ARA). Aquesta iniciativa fou una autèntic cop de puny a Mubàrak i als seus intents de desconnexió total i permeté al poble egipci expressar-se lliurament.

Imatge: Foreign Policy (JOSEPH EID/AFP/Getty Images)


El paper d’Al Jazeera

Al Jazeera, la cadena de televisió per satèl·lit creada per l’emir de Qatar l’any 1996, ha estat el motor que ha fet possible l’eclosió de les revoltes. Ho explica molt bé José A. Sorolla des d’El Periódico en el seu article Al-Jazira, un dels motors del canvi: Al-Jazira ha representat efectivament al món àrab el paper dels partits polítics a les democràcies occidentals. Ha fet pedagogia democràtica en societats tancades per la censura del poder, ha demostrat a la població dels diferents països àrabs que el debat és possible i necessari (un dels seus programes de debat tenia ja llavors una audiència de 30 milions), i ha canalitzat el pluralisme, les opinions diverses que s’expressen en la societat i que estaven reprimides per les dictadures dominants.

Quinze anys després de la seva creació, el fet cert és que els àrabs han fet seu aquest canal de comunicació, i bona prova d’això és la gran vitalitat del hashtag #aljazeera. La cadena ha impregnat les societats àrabs d’un pòsit democràtic, d’una visió crítica dels règims governants i ha cobert de manera independent els grans conflictes internacionals.

En definitiva…

És innegable que, al marge d’Internet, hi havia xarxes presencials molt consolidades als àmbits locals dels països revoltats i, com afirmava Wael Ghonim, no hem de menystenir que, en el cas d’Egipte, la revolta es va veure enormement beneficiada per l’”estupidesa” del règim: el tall d’Internet motivat pel pànic, la contractació de sicaris i la incapacitat d’oferir un camí alternatiu coherent per al canvi. Sense treure importància a aquestes evidències, crec innegable la importància de les xarxes socials com a eina de mobilització de la població en aquests països, especialment entre l’estrat social més jove, i com a instrument potenciador d’altres vies de comunicació i contagi revolucionari.

En aquest sentit és interessant l’article de Timothy Garton Ash La revolución tunecina, Twitter y Wikileaks, publicat a El País, que té una visió més proactiva sobre la funció que van desenvolupar les xarxes socials en el triomf de la revolta tunisiana. L’autor contraargumenta les tesis del bielorús Evgeny Morozov, que en el seu llibre The Net delusion ridiculiza la visió optimista sobre les TIC i la seva utilitat per als moviments contraris als règims dictatorials:

Su postura [de Morozov] es saludable, pero, como la mayoría de los revisionistas, Morozov exagera en sentido contrario. Túnez es un caso que corrige de forma muy oportuna su tesis. Porque da la impresión de que Internet sí desempeñó un papel importante en la difusión de la noticia del suicidio que desencadenó las protestas y después en la multiplicación de esas protestas. Se calcula que el 18% de la población tunecina está en Facebook, y el dictador se olvidó de bloquearlo a tiempo. Podemos estar seguros de que los jóvenes universitarios que salieron en tromba a la calle tenían un nivel de participación en la Red (y de uso del móvil) superior a la media. El estudioso Noureddine Miladi cita un cálculo según el cual la mitad del público televisivo de Túnez ve televisión por satélite, y subraya que “Al Yazira mencionó abundantemente diversas páginas de Facebook y YouTube como fuentes de las informaciones sobre lo que estaba ocurriendo”. Es decir, la información profesional en la televisión por satélite se apoyó en el periodismo ciudadano.

Garton Ash també aborda el paper de Wikileaks, i titlla d’absurd que es pugui parlar de “revolució de Wikileaks” o de “revolució de Twitter”, però afirma que las revelaciones de Wikileaks sobre lo que sabía Estados Unidos de la corrupción imperante en el régimen de Ben Ali contribuyó en cierta medida a llenar el caldero de indignación que se ha desbordado en el país magrebí. Incluso había una página web específica para difundir y discutir los cables relacionados con Túnez (es tracta de tunileaks.org, a la qual podeu accedir simplement donant-vos d’alta, cosa que es pot fer en llengua catalana, per cert).

Els militars al costat del poble. Imatge: Heba Farouk Mahfouz

Finalment, en una interessant entrevista, el catedràtic de Sociologia i director de l’Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya Manel Castells ens parla del paper clau que han tingut les xarxes socials per superar la censura imperant: aquestes insurreccions populars al món àrab són un punt d’inflexió en la història social i política de la humanitat, i potser són la transformació més important de les nombroses que internet ha induït i facilitat, en tots els àmbits de la vida, la societat, l’economia i la cultura. I només som al principi, perquè el moviment s’accelera, encara que internet sigui una vella tecnologia, desplegada per primera vegada el 1969.

Castells no es mostra sorprès per la capacitat de la societat xarxa d’Egipte i Tunis a l’hora de mobilitzar-se: En el meu llibre Comunicació i poder dedico força pàgines a explicar, sobre una base empírica, com la transformació de les tecnologies de la comunicació crea noves possibilitats per a l’acte-organització i l’acte-mobilització de la societat, superant les barreres de la censura i la repressió imposades per l’Estat. És clar que la qüestió no depèn de la tecnologia. Internet és una condició necessària, però no suficient. Les arrels de la rebel·lió rauen en l’explotació, l’opressió i la humiliació. Però la possibilitat de rebel·lar-se sense ser aixafat immediatament depèn de la densitat i la rapidesa de la mobilització, i això depèn de la capacitat creada per les tecnologies del que he conceptualitzat com a autocomunicació de massa. Segons Castells, en definitiva, no van ser revolucions per Internet, però sense Internet les revoltes no s’haurien produït.

Imatge: Foreign Policy (AFP/Gettyimages)


Gràcies a Twitter hem pogut seguir en directe el que pensaven personatges tan importants com el líder de l’oposició egípcia, Nobel de la pau i exdirector de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, Mohammed El Baradei (Twitter), dels tweets del qual es feia ressò el diari ARA en acabar la revolta; o com el primer ciberlíder i wikirevolucionari de la història, el jove executiu de Google Wael Ghonim (Twitter), organitzava manifestacions i ens tenia informats en tot moment dels fets que esdevenien a la plaça Tahrir; o com el jove Slim Amamou (Twitter), informàtic blocaire empresonat durant la revolta tunisiana per fomentar la dissidència des de la xarxa, ens feia saber des del seu compte de Twitter que havia estat nomenat secretari d’estat de Joventut i, a més, tuitejava els acords del primer consell de ministres al qual assistí. Fins i tot hi ha gent com ara Phil Brennan, que aprofita per aprendre àrab sobre la base dels tweets que fan seguiment de les revoltes (vegeu la seva anotació Revolutionary Arabic).

Directori d’etiquetes o hashtags per seguir les revoltes que han vingut, les que s’estan produint i les que encara han d’arribar.

Anotacions relacionades

Xavier Lasauca i Cisa
Bloc La mà de Fàtima

 

About these ads