Defensors de la terra, nova entrega del cicle de Bon cop de falç!
Fa un mes aproximadament es va publicar Defensors de la terra (Columna, 2013), la continuació de Bon cop de falç! (Columna, 2011). Amb la primera, Ramon Gasch i Andreu González van obtenir el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica i van vendre més de 10.000 exemplars. Aquesta segona novel·la a quatre mans encara no saben quina acceptació tindrà entre el públic lector. Torno a entrevistar l’autor de Martorell perquè em faci cinc cèntims de l’obra.
Calia una segona part de Bon cop de falç?
Caldre, el que és caldre, en aquesta vida calen molt poquetes coses. Però l’editorial ens va demanar una continuació del llibre i, de fet, nosaltres havíem concebut la primera novel·la com la primera d’una sèrie. Així que vam posar fil a l’agulla.
Però no heu encetat una sèrie de llibres ambientada en una mateixa època, oi?
Bé, en comptes de centrar-nos en un únic personatge, que era el propòsit inicial, a la manera de Pérez-Reverte al cicle d’Alatriste, hem seguit una família i l’hem situat una generació més tard, quan els fills del protagonista de Bon cop de falç! són els que estan cridats a fer-se amb les regnes del mas.
I aleshores…
Aleshores hi haurà un conflicte familiar per l’herència de can Martí. Aquest enfrontament tindrà com a teló de fons -o potser no tan al fons- la revolta de la Sal al nord de Catalunya (actual Catalunya Nord, sota administració francesa). En l’època en què situem l’acció, pels volts de 1668, ja s’ha acabat la guerra de Separació o dels Segadors i s’ha signat el tractat del Pirineus (1659), que significa la pèrdua de Perpinyà, segona ciutat del Principat. També hi surten escenaris més propers, com la Barcelona del moment, amb diferents sorpreses per al lector, i la Catalunya a la falda del Montseny.
De quines sorpreses estàs parlant?
Em refereixo al fet que l’esclavisme existia i que els esclaus es transmetien en herència. També a la fe supersticiosa, al consum de drogues, a entreteniments com les taronjades o els balls de patacades -els primers també surten a ‘Victus’-, les irregularitats que es cometien en judicis a la cort del veguer… Un món també desconegut per a nosaltres abans d’endinsar-nos-hi i que ens sembla força atractiu com a material novel·lesc.
Hi haurà un tercer lliurament del cicle?
De moment, no ho sabem del cert. Tenim un altre projecte conjunt entre mans, però no descarto que acabem tancant algun dia una trilogia que serveixi per abordar des de la ficció la segona part del segle XVII. Perquè Bon cop de falç! comença el 1640, Defensors de la terra arrenca l’any 1667 i encara podríem situar-nos més a la vora del segle XVIII, a tocar de la guerra de Successió.
A què atribueixes la moda de la novel·la històrica?
És veritat que és un gènere en auge. Suposo que és degut al fet que els articles històrics acostumen a ser àrids mentre que la ficció històrica és molt entenedora. Crec que, en el millor dels casos, es tracta del que es coneix com a d’edutainment, d’entreteniment educatiu. O, si ho volem dir en llatí, amb Horaci, es tracta del famós delectare et prodesse.
Què s’ha de tenir en compte a l’hora d’escriure una novel·la d’aquest gènere?
El Ramon i jo tenim molt clar dos mandats: ser tan rigorosos com ens sigui possible i no avorrir el lector. A partir d’aquests dos pilars, la resta és negociable. Potser és reduccionista, però seria un fracàs que el lector no s’acabés un llibre d’aquest tipus. Per sort, la majoria de persones ens diuen que es llegeixen les nostres novel·les en un tres i no res. Alguns, d’una tirada (3 o 4 hores). D’altres, en un cap de setmana, en tres dies… Es veu que hi ha gent que no té criatures esvalotant per casa. Oi, Àlex?
Twitter: @alexsocietat
http://www.andreugonzalez.cat/
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
He llegit la novel·la Bon Cop de Falç. Em va agradar molt. Amb aquesta mena de llibres, molts catalans, entre els qual m’hi compto jo, mai no se’ns va ensenyar res, absolutament res de la nostra Història de Catalunya. Se’ns volia ignorar i degradar, fions i tot ara em pregunto perquè no ens feien anar de quatre grapes els feixistes, perquè no ens tenien per res. Al meus més de 75 anys, quan sento a parlar o veig escrita una paraula que digui “borbó”, ja se’m posa la pell de gallina.