PPassejants

Ha sorgit una nova tribu urbana. Es caracteritza per vestir-se amb roba de marca, lluir rellotges cars i fer pudor d’autocomplaença. Els seus membres no volen l’anonimat, sinó ben al contrari. Tenen l’estrany costum de passejar per zones de conflicte, amb l’agreujant de convocar a la premsa cada vegada que ho fan. Un dels líders d’aquesta tribu va agafar recentment un avió per passejar-se per Melilla. Va dibuixar el millor dels somriures, mentre es deixava estimar pels seus deixebles i un núvol de fotògrafs immortalitzava cadascun dels retrets al govern, cada paraula contra els veïns, cada gest de complicitat amb la demagògia més tramposa i indecent. La seva amiga, en canvi, va decidir passejar-se per Badalona del bracet d’una francesa que té l’afició de donar suport a les deportacions massives de col·lectius que fan nosa a la “grandeur”. Però de tots ells, qui realment va aconseguir donar empenta a la tribu urbana, va ser un jubilat a qui, de tant en tant, li agrada passejar el seu ego. Potser veig massa el Discovery Channel, però quan va aparèixer en tots els informatius, assenyalant cada cantonada amb un somriure patètic, vaig recordar els documentals on alguns animals marquen els seus dominis amb una petita pixada. No sé si pateix d’incontinència urinària, però la seva incontinència verbal ha quedat més que demostrada. Per la salut d’aquesta democràcia, estaria bé que algú li digués que el que realment li donaria presència en els mitjans de comunicació seria una passejada pels carrers de Bagdad. A més a més, podria regalar la fotografia que es va fer a les Açores. I com parla català en la intimitat també seria bo que es passegés pel Fossar de les Moreres un dia qualsevol… potser l’onze de setembre. Això sí que seria un acte de patriotisme. I és que em nego a creure que la seva jubilació li hagi provocat alguna mena de disfunció emocional. Té una pensió vitalícia, amics que li riuen les gràcies i l’estranya virtut d’oblidar qualsevol mena de responsabilitat amb la Història. Es troba bé de salut, fa una vida sana i equilibrada i, fins i tot, es creu capaç d’arreglar la crisi econòmica global. Per què no es dedica a jugar a la petanca, viatjar gràcies a l’Imserso i tafanejar les obres com fan els jubilats? Molts agrairíem un cert compromís amb la invisibilitat social.

I ja que parlem d’aquesta tribu de PPassejants m’agradaria fer esment a una notícia que va aparèixer publicada a El Periódico el passat 16 de setembre. La informació parlava de la presentació d’un llibre que recull una sèrie de converses entre Fernando Sánchez Dragó i Albert Boadella. Però el que realment em va impactar va ser una frase pronunciada per Boadella: “si no moren dues de cada tres persones, ens extingirem com a espècie”. Després de  llegir això vaig mirar la fotografia que il·lustrava la notícia. En ella somreien els DOS autors del llibre. S’oferiran voluntaris per tal de salvar la Humanitat de l’apocalipsi anunciada?

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “PPassejants
  1. Oriol López ha dit:

    Aquests personatges que esmenta l’Àlex són un perill públic; es dediquen sistemàticament a antagonitzar les coses, a magnificar les dificultats i a provocar enfrontaments entre les persones.

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: