Set moments estel·lars de la història de la música occidental, segons Ramon Cervera (II) – La Passió segons Sant Mateu, de Johann Sebastian Bach

En el recorregut que encetàrem la setmana passada arribem ara al segon estadi. Si Monteverdi, per als historiadors musicals, assenyala la transició de la música renaixentista a la música barroca (la “moderna musica”), Johann Sebastian Bach és la figura senyera del nou estil. Ramon Cervera diu que “La Passió segons Sant Mateu” és la “música directa a l’ànima”.

Johann Sebastian Bach

El retrat més conegut de Bach fou pintat el 1746 per Elias Gottlob Haussmann (1695-1774). Els historiadors posteriors han enquadrat tots dos artistes en l’època Barroca.

Bach és una de les màximes expressions musicals del cristianisme reformat. Pere Portabella a Die Stille vor Bach (2008) ha fet una excel·lent aproximació a l’obra de Bach, a la vida de l’autor, a la recuperació mendelsohniana de l’obra bachiana i a la lectura contemporània de les peces més conegudes.

Quaranta-dos anys després de la mort de Claudio Monteverdi, neixia el 21 de març (31 de març en el calendari gregorià) del 1643, a Eisenach (llavors en el principat de Saxònia-Eisenach), Johann Sebastian Bach. Havia d’ésser el darrer fill del matrimoni format per Johann Ambrosius i Maria Elisabeth Bach. Johann Ambrosius Bach era director dels Stadtpfeifer (els músics municipals). No tan sols el pare, sinó també els oncles paterns, eren músics professionals, amb diferents posicions bé eclesiàstiques (organistes, etc.) o àuliques (músics de cambra, etc.). El destí musical de Johann Sebastian Bach, en aquest sentit, era segellat. De ben petit, aprengué a tocar el violí i el clavicèmbal, sota el mestratge del pare. Amb un oncle va aprendre, abans del vuit anys, les beceroles de l’organística.

Aquest oncle, Johann Christoph Bach es va morir a 48 anys, el 1693. L’any següent, quan Bach tenia 9 anys, es moria la mare. Vuit mesos més tard, es moria el pare. Johann Sebastian passà llavors a càrrec del germà gran, també anomenat Johann Christoph Bach, que llavors 24 anys, i que ja era organista en l’església de Sant Miquel d’Ohrdruf. Ara sota la tutela del germà, la dedicació principal era la d’ajudar el germà (còpia de partitures, repàs, interpretació), alhora que en rebia lliçons de clavicordi. Bach és exposat en aquests anys a les composicions de Johann Pachelbel i de Johann Jakob Froberger, però també a les de Jean-Baptiste Lully, Louis Marchand, Marin Marais i Girolamo Frescobaldi. La pròpia natura de l’art viu de la música feia que rarament els compositors coneguessin amb profunditat més que l’obra dels autors coetanis.

El 1699, Johann Sebastian Bach i George Erdmann guanyaren una beca per estudiar en l’escola coral de Sant Miquel de Lüneburg. Era traslladar-se a un altre ambient, al de la Baixa Alemanya, encara més obert a les influències dels països romànics. Alhora, fou una oportunitat d’adquirir una formació completa, principalment en teologia, en llatí, en història i en geografia. També fou l’oportunitat de conèixer els grans organistes de Lüneburg i d’Hamburg.

Conclosa l’etapa de Lüneburg, era el torn de viatjar per Alemanya a la recerca d’una plaça. Després de diversos intents infructuosos, esdevingué músic de la capella del Duc Joan Ernest de Saxònia-Weimar. Des d’aquesta posició, fou convidat el 1703, a fer la interpretació inaugural del nou òrgan de l’església de Sant Bonifaci d’Arnstadt. Abandonà llavors el càrrec de Weimar per esdevindre organista d’aquesta església. A banda d’altres obligacions, Bach comença a dedicar cada vegada més temps a la composició de preludis. La passió del Bach de 20 anys en aquesta època, el fa caminar els 400 quilòmetres d’anada i els 400 de tornada per visitar el gran organista Dieterich Buxtehude, de Lübeck (1705). Després de diverses topades a Arnstadt, Bach se n’anà enllà, a Mühlhausen, com a organista de l’església de Sant Blasi. Quatre mesos després l’acompanyà la promesa, Maria Barbara Bach (cosina en segon grau), per casar-s’hi poc després. D’aquest primer matrimoni, naixerien set infants, dels quals quatre arribaren a l’edat adulta i dos d’ells (Wilhelm Friedemann i Carl Philipp Emanuel) serien eventualment famosos compositors.

L’estada a Mühlhausen fou profitosa, gràcies a les bones relacions amb les autoritats eclesiàstiques i municipals. En la inauguració de les sessions municipals del 1708, s’estrenà la cantata Gott ist mein König, composada pel propi Bach. Fins i tot quan Bach passà a Weimar, no va dubtar en tornar a Mühlhausen per interpretar de nou la cantata en les inauguracions del 1709 i 1710.

A Weimar, Bach prenia una posició en la cort ducal, però ara molt més consolidada, en tant que organista i mestre de concert. Empès pel príncep Joan Ernest, Bach interpreta les composicions italianes d’Antonio Vivaldi, Arcangelo Corelli o Giuseppe Torelli, però també les neerlandeses de Jan Jacob de Graaf. Totes aquestes composicions influeixen en la mateixa tasca compositora de Bach. Les relacions, però, amb la cort de Weimar es deterioraren a partir del 1717. Acomiadat el mes de novembre, fou empresonat durant gairebé un mes per haver increpat el secretari de la cort.

No ben bé havia sortir de la presó, ja el mes de desembre, que rebia l’oferta del príncep Leopold d’Anhalt-Köthen. Esdevingué, doncs, Kapellmeister d’aquest principat. El fet religiós (el príncep Leopold era calvinista, i els Bach eren luterans) no fou obstacle per a la tasca de Bach, si bé la pràctica religiosa del príncep impedia l’ús de música en els oficis religiosos. Això fa que l’obra de Bach d’aquest període sigui més profana que sacra.

Des de la seva posició, Bach acompanya el príncep Leopold en determinats viatges de caràcter polític. En una d’aquestes absències, es moria sobtadament, el 7 de juliol de 1720, Maria Barbara Bach. Amb els fills massa joves, urgia casar-se de nou, i Bach ho va fer, el 3 de desembre del 1721, amb la jove soprano Anna Magdalena Wilcke. D’aquest segon matrimoni nasqueren 13 infants, dels quals tan sols 6 sobrevisqueren en l’edat adulta, tres homes (tots ells compositors: Gottfried Heinrich, Johann Christoph Friedrich i Johann Christian) i tres dones.

En el 1723, Bach deixà Köthen per ocupar la posició de cantor de l’escola de l’església de Sant Tomàs de Leipzig, alhora que esdevenia director musical de l’església de la ciutat. Bach tenia raons per preferir aquesta posició, en un entorn majoritàriament luterà i amb un patronatge municipal (destacadament, mercantil) de més puixança i solidesa. Leipzig era ja en territori de l’Electorat de Saxònia. No tot eren flors i violes, és clar. La mateixa puixança de Leipzig posava amb tota cruesa la qüestió de les relacions polítiques de poder en el marc de l’Electorat de Saxònia. Bach se sentia més a prop de les posicions conservadores i aristocràtiques del batlle Gottlieb Lange, partidari de l’absolutisme monàrquic que encarnava l’elector August de Saxònia. El partit contrari (mercaders, mestres gremials i petita noblesa) acusava els primers de fixar-se més en els interessos de la capital, Dresden, que no pas en els de la ciutat de Leipzig. Així doncs, la contrapartida al nomenament de Bach (impulsat pel propi Lange) era que la pròpia escola de Sant Tomàs havia de ser dirigida pel partit mercantil.

Bach ja no abandonaria aquests càrrecs. Malgrat les obligacions com a intèrpret, director i formador, té prou temps per dedicar-se a la tasca compositora. També tingué temps per fer diversos viatges, com ara a la cort prussiana de Postdam. Amb 64 anys, la salut de Bach començà a afeblir-se. Afectat de cataractes, va haver de ser intervingut quirúrgicament. Mesos després, el 28 de juliol del 1750, es moria.

És natural que la fama de la qual havia gaudit Bach en les darreres dues o tres dècades de vida anés en declivi després de la mort. Uns altres compositors, més joves, ocupaven el panorama. Els gustos també canviaven, en una transició que els historiadors de l’art assenyalen com el pas del barroc (o del rococó) al classicisme. Durant un temps, Johann Sebastian Bach era conegut més com el pare de Johann Christian i de Carl Philip Emmanuel. De mica en mica, aparegué com un nom més de la col•lectivament famosa família de músics. No obstant, les seves obres mai no foren realment arraconades, i diferents generacions de compositors, des de Mozart a Beethoven, en mostraren admiració. Coetània a Beethoven, és la biografia de Bach publicada per Johann Nikolaus Forkel en 1802. A mesura que avançava el segle, la fama de Bach reprenia nova força, sota els auspicis de Goethe. Un moment especial seria la interpretació que, en 1829, va fer Felix Mendelssohn de la Passió segons Sant Mateu. D’aquesta interpretació neix la influent valoració que en va fer Hegel: “un gran geni, veritablement protestant, robust i, per dir-ho així, erudit”. La tasca de Mendelssohn és central en aquest procés de revalorització, per bé que la historiografia més recent l’hagi relativitzada. En el 1850, pren el testimoni la Bach Gesellschaft. L’Església Luterana el commemora com a músic en el Calendari de Sants, en la data del 28 de juliol.

La Passió segons Sant Mateu

Ja hem dit que, probablement, el moment senyer de la “recuperació mendelssohniana” de l’obra de Bach consisteix en la interpretació de “La Passió segons Sant Mateu” del 1829. Sens dubte, també aquesta data contribueix a l’entronització d’aquesta peça, catalogada en les edicions posteriors com a BWV 244 (Matthäus-Passion).

Si la setmana passada parlàvem de l’Orfeo com a música profana, també parlàvem del profund significat religiós del “martiri” del músic-profeta. La Passió de Jesús poa en la tradició òrfica-mistèrica. Dels relats de la Passió de Jesús, l’inclòs en el llibre atribuït a l’apòstol Mateu, és potser el que s’adiu més amb la tradició del cristianisme luterà. La lectura de Bach d’aquests passatges ha influït fortament en l’espiritualitat contemporània. Considerat el primer evangeli canònic, una lectura similar, si bé de tot el text, és la de Pier Paolo Pasolini en la seva versió cinematogràfica (1964).

El relat de la Passió, en l’Evangeli segons sant Mateu comença en el capítol 26 de l’obra (versicle 47), amb la detenció de Jesús, propiciada pel bes de Judes. Presentat davant del concili (Mt. 26, 57), comencen les agressions físiques (Mt. 26, 67) i la declaració de reu de mort (Mt. 26, 66). Dels fets de la nit de dijous a divendres, l’últim que es narra és la negació de sant Pere, en tres ocasions, abans que no cantés el gall (Mt. 26, 75). El matí de divendres, és conduït davant Ponç Pilat (Mt. 27, 1). Paral·lelament, Judes se suïcida (Mt. 27, 3-10). Mateu ens explica com Pilat es meravella davant del comport de Jesús, i com la seva dona li recomana de no barrejar-se “amb aquest just”. Pilat, doncs, cerca una via per salvar Jesús i ofereix la possibilitat d’alliberar-lo en el marc de la Pasqua. Pilat demana al poble de triar quin serà el pres amnistiat, Barrabàs o Jesús. El poble demana la llibertat per a Barrabàs i la crucifixió de Jesús (Mt. 27, 22). Davant d’aquesta decisió, Pilat se’n renta les mans (Mt. 27, 24), i el poble accepta el gest del governador per dir “que la seva sang sigui damunt nostre, i damunt dels nostres fills” (Mt. 27, 25). Jesús és conduït al pretori i coronat amb espines (Mt. 27, 29). És el pas previ a prendre el camí cap al Gòlgota. La creu de Jesús la carrega un passavolant, Simó de Cirene (Mt. 27, 32). Jesús és crucificat i les vestidures són repartides a sort entre els soldats (Mt. 27, 35). Al costat de Jesús, són crucificats també dos lladres (Mt. 27, 38). Tothom absolutament tothom, des del poble fins als sacerdots, escribes i fariseus, i també aquests dos lladres, escarneixen Jesús. A mitja tarda, Jesús es mor (Mt. 27, 49). Els signes que succeeixen: terratrèmol, aparicions d’ultratomba, trencament del vel del Temple, etc., fan exclamar el centurió encarregat de custodiar les creus que “veritablement, aquest era fill de Déu”. Jesús ha mort sol, envoltat d’enemics o de desconeguts, i només unes dones galilees, entre les quals hi ha Maria Magdalena, una segona Maria (la mare de Jaume i de Josep) i una tercera Maria (la mare dels fills de Zebedeu), hi són presents de part seva. Aquest seguici cristià s’amplia amb Josep d’Arimatea, que arriba quan és de nit (Mt. 27, 57) i que, amb el permís de Pilat, procedeix a organitzar el descendiment i el soterrament del Mestre.

Damunt d’aquesta narrativa, el 1727, Johann Sebastian Bach construeix aquesta composició musical. El text evangèlic, en la versió alemanya, és adaptat per Picander (pseudònim de Christian Friedrich Henrici) per servir, en diversos fragments, a veus individuals, doble cor i doble orquestra, amb corals i àries en els punts àlgids.

És possible que la versió del 1727 no fos l’única Passió segons sant Mateu de Bach. Però sí és l’única que (juntament amb la Passió segons Sant Joan) no es va perdre en el decurs de les dècades darreres del Set-cents. La Passió del 1727 es degué estrenar en el Divendres Sant d’aquell any (escaigut en 11 d’abril), a l’església de Sant Tomàs de Leipzig. Nou anys més tard, l’obra seria reestrenada, en una versió millorada, que incorporava dos òrgans.

Les veus de l’obra corresponen al narrador (tenor), a Jesús, a Judes, a Pere, a dos alts sacerdots, a Ponç Pilat, a la dona de Pilat, a dos testimonis i a dos serventes.

La interpretació contemporània de la Passió

En els darrers anys, hom ha cercat tornar a l’esperit interpretatiu contemporani de Bach.

Dídac López