Els nostres fills no són els nostres fills,
són els fills i les filles dels anhels que la vida
té d’ella mateixa.
Són els fills del nostre amor de pares,
venen a través de nosaltres,
però no de nosaltres.
I encara que visquin amb nosaltres,
no ens pertanyen.
Pertanyen a la vida… al futur…
i tenen dret a formar el seu futur i decidir la seva vida.
Podem donar-los la nostra estimació,
però no els nostres pensaments,
perquè ells han de tenir els seus propis pensaments.
Podem donar abric al seu cos,
però no a les seves ànimes,
perquè les seves ànimes habiten a la casa del demà,
que ni tan sols en somnis ens és permès de visitar.
Però podem ensenyar-los el camí i ensenyar-los a caminar.
Podem esforçar-nos en ser com ells,
però no intentéssim fer-los com nosaltres,
perquè la vida no va cap enrere,
ni s’atura a l’ahir.
Però podem mostrar-los un bon exemple de vida.
Gibran Khalil Gibran
Els versos anteriors pertanyen al llibre El Profeta (1923) de Gibran Khalil Gibran (Líban 1833- New York 1931).
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 