La gestió del silenci

Hi ha converses que em nego a mantenir. No m’agrada parlar de telèfons mòbils, de cotxes o de meteorologia. Elaborar un discurs sobre els avantatges de determinat model de mòbil resulta més avorrit que Montilla explicant acudits i l’exhibició pública dels amplis coneixements que s’han adquirit gràcies a la subscripció a qualsevol revista de motor em provoquen un sopor que, això sí, en algunes situacions he d’admetre que pot ser inclús agradable. En quant a aquestes converses d’ascensor sobre el temps, l’únic que goso dir no passa d’un “sí, es veritat, fa molt de fred” quan algun veí sent la necessitat de semblar amable i troba com a millor vehicle d’aproximació trencar el silenci, encara que sigui amb obvietats. He de confessar que m’agradaria ser meteoròleg per poder predir un oratge que deixés en evidencia a l’expert de torn. És fàcil imaginar que la conversa arribaria a la fi amb un discurs tipus: “fa fred. Té raó. S’ha aproximat un vent procedent del nord que provocarà una marcada sensació de fred. Però durant els propers dies una massa càlida creuarà la península i farà que pugin les temperatures”.

Estic convençut que, pràcticament sempre, les converses que creuem amb altres persones es mantenen en la superficialitat més banal. En el joc de la comunicació es tracta de no ferir sensibilitats i de tancar sota clau les nostres inquietuds o angoixes més secretes. Tal com diu un personatge de David Trueba en la seva novel·la “Cuatro amigos”: “yo nunca les cuento las penas a mis amigos. Que les divierta su p…. madre”. Potser és un posicionament molt radical però la intimitat, cada vegada més, crec que és un valor a l’alça. Sobretot veient com es comercia amb ella cada dia a la televisió.

Una de les tesis proposada a la pel·lícula “Cosas que nunca te dije”, dirigida per Isabel Coixet, és que les coses més importants són aquelles que mai diem. Això provoca que al llarg de les nostres vides edifiquem en algun lloc de l’ànima tot un museu de frases mai pronunciades, de sentiments amagats per vés a saber quines pors i de silencis gestionats per aquest policia de sinceritats a qui anomenem amb l’oxímoron de “políticament correcte”. Poques vegades dialoguem de tu a tu amb la complexitat o amb el més profund. Potser no volem semblar massa pedants o evitem adoptar la impostura d’un filòsof del tres al quart.

Però sovint fem responsable a la manca de comunicació de molts dels problemes que fracturen la nostra societat. Quan les relacions de parella, entre pares i fills o entre les institucions no són tan satisfactòries com ens agradaria, surt el sociòleg que mai hem estat i afirma que el problema és la manca de comunicació. Però, aquesta deficiència, és produeix perquè establim barreres socials o a causa de que no tenim grans idees que comunicar? En la vida de totes les persones hi ha equacions amb incògnites difícils d’aïllar. El silenci és una d’elles.

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “La gestió del silenci
  1. Oriol López ha dit:

    A mi tampoc no m’agraden gaire aquestes converses per trencar el gel, sobre temes intranscendents, però he de reconèixer que sovint fan la seva funció i poden ser el punt de partida per iniciar una conversa sobre temes una mica més interessants.

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: