2010: Crònica d’un nou any colonial

S’apropa cap d’any i com sempre, els mitjans bombardegen els ciutadans i ciutadanes amb “reculls” i recopilacions diverses sobre “el que ha donat de sí” l’any que acaba. El que trobareu a continuació no és, però, el típic recull happyflower amb pretensions d’edulcorar innecessàriament la realitat. Des de l’òptica colonial, des del nostre punt de vista, això és el que ha estat el 2010.

Gener

No calia ésser Nostradamus per predir que el 2010 no seria un any massa bo per a Catalunya. No té, per tant, cap mèrit, el fet d’haver-ho dit el mateix mes de gener, tan bon punt iniciava el flamant any 2010. En aquella ocasió vaig opinar que Catalunya es trobava al punt de mira d’Espanya. Però encara no havien premut el gatell. Avui ningú desconeix que l’atac ha començat i es troba ja en una fase força avançada.

Aquell apunt, curiosament, no tractava de l’Estatut, del Tribunal Constitucional espanyol ni dels referèndums independentistes. Tractava de l’abolició de la tauromàquia, realitzada fa anys i panys a Canàries i àrduament criticada quan hem estat els catalans els qui l’hem volguda implantar.

Febrer

Dissortadament, els qui més atiaren el foc espanyolista en l’afer de la tauromàquia, foren els nostres polítics. Impulsaven la prohibició de les corrides, sí, però d’altra banda posaven el cul a bon recer provant de no encabritar els sectors més neandertals de les terres de l’Ebre. Certs tipus de tortura animal sí que eren ben vistos, i fins i tot regulats.

Març

El Parlament encetava per fi el debat que havia de portar-nos a l’abolició del sadisme com a espectacle –a l’espera, òbviament, del que puguin dictar finalment els tribunals de l’Imperi. En el debat que protagonitzaren els antitaurins i els partidaris de torturar animals, el científic Jorge Wagensberg mostrà una banderilla als parlamentaris i llençà una pregunta totalment retòrica a l’aire: “Això no fa mal?”. Tothom, evidentment, en coneixia la resposta. Tothom amb dos dits de front. Tothom excepte els imbècils, els qui acostumats a la seva ordinària rutina, s’entestaren a mirar el dit i no la lluna.

Abril

Un mes que deixà Catalunya una mica més neta. Moria un dels tants feixistes que la Justícia i les lleis espanyoles mai no han volgut castigar. Moria en Samaranch. Malauradament, el fet de viure encara avui en una colònia imperial, propicià una vergonya nacional de gran magnitud:

Les despulles d’un franquista, d’un lluitador anticatalà, instal·lades al mateix Palau de la Generalitat. La democràcia a Catalunya tornava a ser vilment trepitjada, vexada i humiliada.

Maig

La ILP de la gent de Prou continuava el seu curs natural cap a l’èxit rotund. Amb el pas dels dies, el nerviosisme propi de qui és acorralat per la veritat assetjava els torturadors i els seus còmplices, obligant-los a perpetrar imbecil·litats i pallassades per a la posteritat:

Juny

El mes de l’antidemocràcia per excel·lència. Continuo pensant que el juny del 2010 serà recordat, d’aquí uns anys, com el mes en què tot va començar a canviar.

El Tribunal Constitucional espanyol limitava i retallava quelcom que mai no hauria d’haver gosat tocar. Ni mirar. En democràcia, la sobirania popular, les decisions que la ciutadania ha triat en referèndum, mai no poden supeditar-se al que dicti un tribunal basant-se una llei exageradament desfasada. Això és el que va fer Espanya i des d’aleshores no puc evitar riure a la puta cara de qui tingui els nassos de dir-me que això, aquesta fal·làcia, és una democràcia.

Juliol

Després de l’atemptat a la dignitat i a la democràcia que suposà la sentència de l’Estatut, vam mobilitzar-nos. Concretament vam ser un milió i mig els catalans i catalanes que el 10 de juliol vam acudir a Barcelona sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim” a manifestar-nos per la democràcia, pel dret a decidir i sobretot, per la independència de Catalunya. Aquesta actitud de la colònia, òbviament, no agradà a l’Imperi, que s’esforçà durament en manipular, tergiversar i menystenir l’espectacular xifra d’assistència.

Agost

Mes tradicionalment de vacances, però les agressions al més dèbil no s’aturen ni tan sols amb la calor.

En Dani Comas esdevingué un més dels molts esportistes d’elit víctimes del xantatge que els apliquen les federacions esportives espanyoles per a evitar que guanyin trofeus sota les quatre barres.

Setembre

El mes de la diada nacional de Catalunya. Una diada més polèmica que mai, perquè els nostres polítics decidiren unànimement aïllar-se del populatxo per evitar ésser –com cada any– escridassats i insultats. I és que enguany es temia una de les pitjors escridassades de la història; la passivitat demostrada per tots els polítics amb escó, davant les agressions a la dignitat de la nació catalana, així ho feia preveure. Tanmateix, amb els Mossos establint un perímetre tancat i deixant un bon marge de maniobra a tota la patuleia botiflera que exercia la hipòcrita ofrena floral a en Casanova, aconseguiren amortir certament la veu de la ciutadania. Acabava de perpetrar-se la Diada de la Gallina.

Novembre

La crisi econòmica i financera mundial ha estat el tema recurrent i l’excusa més utilitzada pels polítics de mig món davant qualsevol circumstància. Hi ha, però, certes excepcions que la regla permet. Així doncs, gastar-se un autèntic dineral en pagar la visita a Barcelona del líder d’una religió totalment antiquada i dissonant amb la vida moderna, és totalment coherent i absolutament necessari. La hipocresia al poder i el poder pel Papa.

Desembre

Convergència i Unió guanya les eleccions nacionals passant la mà per la cara als socialistes. En Mas ja té el que volia; la seva preuada joguina, la seva anhelada trona a Can Poltrona. Però malauradament tot queda eclipsat perquè, de nou, l’independent poder judicial espanyol carrega contra Catalunya. Aquest cop es tracta del Tribunal Suprem, que ha decidit tirar per terra el sistema d’immersió lingüística, tot i haver estat avalat reiteradament per diverses autoritats. És normal; si ens peguen i no peguem, seguiran pegant-nos fins que puguin entaforar-nos en una d’aquelles magnífiques caixes de pi. Així doncs, la immersió, com la democràcia, també se’n va a prendre pel sac.


Realment, penso que estaria prou bé que tots els catalans abandonessin per un moment la immersió, la immersió en el toll de merda que és aquest Estat. Estaria molt bé que emergíssim tot d’un plegat, i tots plegats engeguéssim a pastar fang tota aquesta colla de desgraciats que no paren de donar pel cul. Això pot ser un bon desig de cara al 2011. Si es compleix, sospito que serà un molt bon any.

Bona entrada d’any a totes i tots. Ens llegim el 2011.

Bixo

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “2010: Crònica d’un nou any colonial
  1. Oriol López ha dit:

    El mal és que se’ns pixen a la cara i la immensa majoria dels nostres polítics ens diuen que no passa res, que estiguem tranquils, que el que passa és que plou…

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: