Bodes, no gràcies

A Espanya, cada dues parelles que es casen, una es divorcia. Però que ningú s’espanti. La crisi ha provocat un descens del 18% en el nombre de divorcis. D’altra banda, cada any més de 200.000 parelles decideixen que, per viure junts, la millor opció és casar-se. Ai, quin mal més gran han fet les comèdies romàntiques de Hollywood!

En aquesta dèria pel matrimoni es produeixen diferents aproximacions. Hi ha qui es casa per les seves conviccions religioses, malgrat que tan sols trepitgi una església si participa de tant en tant com a convidat en les BBC (Bodes. Baptismes. Comunions). Altres parelles ho fan “per lo civil” per “això dels papers”. Algú ha sentit parlar del testament vital? Ho dic perquè es una bona alternativa si vols arreglar “això dels papers” sense que cap jutge o, encara pitjor, cap alcalde t’hagi de donar permís per viure en parella. Però, sense cap mena de dubte, la via més patètica que prenen alguns dels que es casen és perquè el matrimoni els converteix, durant unes hores, en els focus de totes les mirades. Són els protagonistes d’una petita pel·lícula cursi que té un pressupost mitjà de 20.000 euros per cada 100 convidats. Calculant 10 hores de celebració, aquest gest d’egocentrisme et surt a uns 33 euros el minut. Ai, però com n’és de bonic això de casar-se! Les fotos en les cases dels nuvis, amb aquelles carones de “esticacollonat”. L’arribada de la núvia en el BMW nou de l’amic d’un amic que té molta pasta. El passeig de la Barbie fins l’altar, on l’espera Ken amb un somriure nerviós. El “vivanlosnovios” tan original. Més fotos en el jardí municipal. El cocktail on el cunyat ja comença a practicar l’aixecament de cubata. L’entrada dels cambrers amb els plats (o sigui, primer carn i després peix) al ritme de qualsevol hit hortera. El pastís amb els ninotets, una mena de Playmobils “avui em caso”. Les sogres amb el pentinat estàndard de perruqueria de barri. El cunyat que llepa els glaçons del vuitè cubata i la seva dona que intenta dissimular mirant a un altre costat. El familiar enganxós que ja és la tercera vegada que t’explica el mateix acudit de mal gust. I després… el ball. La Macarena, el Chikilucuatre, pasodobles i diverses joies musicals més. El cunyat, que ja porta la corbata lligada al cap, inicia la fase “cants regionals” a la què seguirà la fase “exaltació de l’amistat”. I, al final, la núvia pronunciarà la maleïda frase: “què ràpid ha estat”.

Una petita reflexió. És imprescindible per a la nostra salut mental sentir-nos protagonistes d’un dia així? No ha de ser l’amor la més important (que no única) excusa per viure en parella? I si és l’amor el vertader motor d’un projecte en comú, per què s’ha de muntar tot aquest espectacle? No es tracta de viure, créixer i envellir junts? Si és així, no hi haurà lligam més profund que el pacte tàcit del respecte, l’admiració i la confiança mútua.

Per cert, una última dada. Desprès de les vacances de Nadal i d’estiu augmenten el nombre de divorcis. O sigui que la convivència resulta letal pel matrimoni. Quina paradoxa. No era tan maco això de casar-se? Això sí, si vostés creuen en el matrimoni i m’odien per aquest article lleugerament iconoclasta, els demano disculpes amb el desig d’una bona vida en parella (o en soledat escollida que també s’està molt bé).

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
3 comments on “Bodes, no gràcies
  1. Oriol López ha dit:

    A mi tampoc no m’agrada gens tot aquest circ que es sol organitzar en les noces.

    Oriol López

  2. Tomàs ha dit:

    Totalment d’acord. No al circ muntat al voltant d’aquest tema.

    Ben trobada la dada del cost per minut del cost total d’un casament. Dona una idea molt propera de la bogeria en que algunes persones cauen per allò de “el dia més feliç de la meva vida”.

    Malgrat tot, crec que inclús contemplant el tema del Testament Vital, encara hi ha avantatges fiscals entre una parella casada enfront d’una parella no casada en el cas que un dels dos mori.

    Fa un temps vaig escriure sobre un tema similar. Et deixo l’enllaç per si et ve de gust llegir-lo:

    http://trt2009.wordpress.com/2010/09/26/en-epoca-de-crisi-economica-ens-estimem-mes/#more-678

  3. Sophia Blasco ha dit:

    S’assembla una micona al programa “Reina por un dia” i també és una manera de treure a relluir l’estatus.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: