El dia de la marmota

L’any 1993 va aportar una d’aquelles sorpreses cinematogràfiques que neixen com a pel·lícules de culte sense el mínim ànim de fer-ho. M’estic referint a “Atrapat en el temps”, film dirigit per Harold Ramis i protagonitzat per Bill Murray i Andie McDowell. La cinta ens narra les desventures d’un meteoròleg que ha de viatjar a un petit poble de Pennsylvània per cobrir una informació que odia: el festival de la marmota. Una tempesta de neu provoca que hagi de refugiar-se al poble, quan el que de veritat vol és tornar a casa perquè li fan nosa aquell indret i aquella feina. La seva situació es complica quan s’adona que ha de viure una vegada i una altra les mateixes situacions, sense que tingui possibilitat de sortir d’una mena de bucle en el temps. En resum, per a ell cada dia és el dia de la marmota. Tot i així, el fet de reviure els dies un darrera l’altre sense cap escapatòria, encara que els torna previsibles, li permet aplicar la seva experiència i, per exemple, aconseguir interessar ni menys ni més que al personatge interpretat per Andie McDowell.

Es tracta de tota una declaració d’intencions sobre el procés d’aprenentatge i la seva base fonamental com és l’assaig i l’error. L’espectador no pot sinó desitjar viure una història semblant. Ara penso en el que els francesos anomenen “enginy de l’escala”. És la típica situació que s’experimenta quan baixes per les escales d’un edifici després d’haver mantingut una discussió. Llavors és quan les frases més brillants i les repliques més irrefutables arriben al teu enginy. Deu minuts abans aquelles idees podrien haver-te ajudat però, evidentment, ja és massa tard.

Ara és el moment de confessar una petita part de les neuròsis d’un amic (té un ampli catàleg, cregui’m). De tant en tant, experimenta el que anomena “dia de la marmota”. Mai es presenta en vacances. Tot al contrari. Arriba de manera seqüencial, especialment durant els mesos de febrer i novembre que, per molts motius, són els mesos que més odia de tot l’any. I en què consisteix “el dia de la marmota”? Són aquells dies, precedits de moltes jornades laborables, en els què té la sensació de que sempre fa les mateixes coses: es desperta amb la mateixa sintonia de les notícies a la ràdio, esmorza el mateix que ahir i abans d’ahir, es troba a les mateixes persones pel carrer i a la cua del forn, es submergeix en els mateixos embussos de trànsit i es pregunta constantment qui ha signat aquella vida per ell. En poques paraules, el dia de la marmota és el dia en el què la rutina l’atrapa entre els seus dits i l’ofega com la pitjor de les malalties. Sent una mena de llosa damunt del cap i tot sembla trist i sense cap valor. Poques coses li provoquen el somriure. Veu un túnel fosc, tot i que amb una llumeta al final, perquè sap que potser demà ja no torni la marmota. Això sí, en els dies de la marmota, és impossible que el meu amic et respongui. Té el cap en la lluna. Potser està pensant en tots els llocs on podria escapar, en totes les pel·lícules que li farien somniar, en tots els llibres on capbussaria la seva atenció, en totes les músiques que li pujarien en les seves ales per viatjar molt i molt lluny.

Que no he dit qui és el meu amic? Tan sols puc dir que gairebé sempre és el meu millor amic. A excepció dels dies de la marmota.

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.