La crisi econòmica, els canvis climàtics, el grau d’explotació salvatge dels recursos del planeta, els fluxos migratoris en condicions infrahumanes, la producció creixent de deixalles i la contaminació i toxicitat associada que comporta la gestió que se’n fa (incineració, soterrament en grans abocadors, …) estan proclamant a tota veu la NO-sostenibilitat del model actual, un model basat en productes que ja han estat dissenyats per usar i llençar, productes “Kleenex”.
Fa uns 50 anys, practicàvem una economia ben diferent. Utilitzaré com a referent de contrapunt la generació de deixalles domèstiques, la seva composició i la gestió i aprofitament que se’n feia.
La majoria de les deixalles estava integrada pel que avui anomenem matèria orgànica: escorces i pells de fruites i verdures, ossos, espines, i de tant en tant, una paperina de paper de diari que s’havia emprat per embolicar el peix, un full de paper encerat de la carnisseria i alguna llauna de sardines o tonyina.
La gestió que es feia de les deixalles:
– La millor brossa orgànica s’utilitzava per alimentar el bestiar (avui, en alguns mercats, encara es recullen les fulles de col, enciam, fruites tocades, com aliment per als animals de granja).
– El rebuig de la brossa s’aprofitava per fer fem i adobar el camps de conreu.
Una gestió basada en l’aprofitament intel·ligent dels recursos que seguia un cicle tancat sostenible.
Avui, la majoria de la brossa domèstica que generem no és orgànica. A casa, podem observar com el volum de brossa inorgànica és de l’ordre de 4 a 5 vegades superior al volum de la orgànica. És a dir, la majoria de les coses que entren a casa nostra o són deixalles (caixes, bosses, ampolles d’un sol ús, embolcalls de productes alimentaris i de neteja, …) o estan pensades per ser llençades el més aviat possible (les olles, les cassoles i les paelles antiadherents, tan aviat perden la pel·lícula de material antiadherent, les llencem a la brossa). Observar el cubell de la brossa d’un establiment de restauració dels que utilitzen gots plats, culleres, forquilles i ganivets d’un sol ús és molt didàctic (Burguer King, McDonalds, Starbuck cafè).
D’altra banda, la gestió de les deixalles es fonamenta en el malbaratament dels recursos:
– La incineració, com a resultat de la combustió de matèria orgànica, allibera dioxines, unes toxines bioacumulatives, mutàgenes i cancerígenes.
– El soterrament en grans abocadors provoca, com a resultat de la descomposició dels materials que s’hi troben, contaminació de l’aire per emissió de gasos i contaminació de les aigües del subsòl que utilitzem per al consum humà.
– El reciclatge del plàstic, del vidre i del paper, tots ells productes d’un sol ús, és molt reduït i consumeix grans quantitats d’energia i matèries primeres. Per contrapuntar, no fa tant, anàvem a comprar begudes amb l’ampolla buida per bescanviar-la o portàvem les ampolles de cava al drapaire.
– Les deixalleries, que possibiliten la recollida selectiva, cosa que avui practiquem en un grau quasi testimonial, sols ens garanteixen la recollida, i desprès, què en fem amb les coses?
Què ens està passant???
L’Annie Leonard ens explica, magistralment, quin és el “quid” de la qüestió al seu vídeo “La historia de las cosas” un dels recursos de “The Story of the Stuff Project“
Coach personal
Des de la Mediterrània 
Si no canviem el model actual, aviat ens haurem cruspit el planeta sencer i serà un immens abocador d’escombraries.
No costaria gaire recuperar les bones costums que ens han fet perdre. En aquest cas hem fet una involució recolzada per la permissivitat dels nostres governs amb les empreses i la seva manera de malbaratar matèries primes.
Molts dels productes que es fabriquen són per relligar o per embolcallar-ne d’altres i per tant estan destinats a ser deixalla des del moment de la seva creació.
El plàstic o el porexpan estan presents en molts dels articles que es poden comprar en una gran superfície.
No fa massa anys anàvem al súper amb els cascs de les ampolles i en allà ens els abonaven o ens els descomptaven dels que tornàvem a comprar. Tan difícil és?
El cicle d’un sol ús de les ampolles de vidre és un escàndol.
Abans les ampolles es retornaven al fabricant o es recollien i es tornaven a emprar, per exemple les de cava.
Ara La immensa majoria d’ampolles de vidre és d’un sols ús, un percentatge, no tot, es recull en els contenidors de vidre, es transporta, es fa vidre nou.
El procés de recollida i refabricació el paguem amb diner públic.
S’ha de canviar el model econòmic, està clar però, tot i la crisi en serem capaços? Se diu que les mesures que ara se prenen és pensant en tornar a aconseguir el model que teniem i que mos ha duit a la situació actual. Si és així anam arreglats…
No tinc la resposta, sé que per aquí no anem bé.
També sé que qui decideix, ara per ara, no ho fa en base al bé comú.
Cert, però jo crec que no cal anar 50 anys enrera, moltes de les coses esmentades en el post encara es feien fa 30 anys (jo ho havia fet) i ara al mirar la brossa tot i intentant fer reciclatge quasibé fa llàstima.
Quan vas a comprar es fa pràcticament impossible no comprar un pilot d’embolcalls (caixes, bandejes, …) que engreixen la quantitat de brossa.
Però, podrà canviar això en el món dels números…?
[…] Articles relacionats: La clau de la sostenibilitat són les tres erres (RRR) Un món “Kleenex”? No ens interessa! […]