Jordi Pujol, de botifler a independentista?

En Jordi Pujol és un home intel·ligent, crec que aquest extrem és innegable. També és –o era– el botifler que durant més temps ha governat aquest país. Evidentment, el mot botiflerisme –que no agrada gens a CiU– era i és substituït hàbilment per eufemismes com allò tan famós del “peix al cove” (cosa que, per cert, ara diuen que vol recuperar en Mas). Però era evident, ja quan governava en Pujol, que el cove no aguantaria massa temps en aquestes condicions. El botiflerisme pot donar resultat a curt termini, en aspectes concrets, en competències particulars. A llarg termini no pot funcionar, car, si un poble demana una barra de pa, no podrà sobreviure només amb les molles que li’n deixen. Tanmateix, en Pujol s’hi encaparrà. I amb molta fe. Fou un botifler de manual, digne de sortir a l’Enciclopèdia. “Botifler”, pam, foto d’en Pujol. No exagero. Per alguna cosa el diari cavernós ABC el nombrà “El español del año” quan corria el 1984…

Suposo que ja imaginareu que els dubtosos mèrits gràcies als quals atorgaren el dubtós premi a en Pujol no eren altra cosa que botiflerades. L’eterna lluita per la inexistent unitat d’Espanya. Així ho relataven, tal com podeu llegir a la imatge, els senyors de l’ABC:

En lugar de rebelarse y emprender una política nacionalista radical, el señor Pujol mantuvo serenamente su postura en favor de Cataluña dentro de España y evitó una crisis constitucional que sin su moderación y prudencia se hubiera podido producir a causa de la torpeza del PSOE.”

Bravo. Sí senyor. En lloc de rebel·larse, ens manté a tots agenollats. Premio! El 1986 encara se’n recordaven i continuaven agraint-li la gesta…

Convé destacar aquí un curiós fragment on el comparen amb l’aleshores lehendakari

Cuando en Vitoria resultaba que un “lendakari” lanzado para la operación anexionista de Navarra hurtaba la bandera nacional de la fachada de Ajuria Enea, en Barcelona, y desde el dia en que tomó posesión de su cargo como presidente de la Generalidad, Jordi Pujol, tenía la enseña nacional ostensiblemente instalada en su despacho para que no cupiera confusión sobre lo integrado de su sentimiento político en la idea y en el símbolo superior de la común patria española. Por eso hizo ABC a Jordi Pujol “Español del Año”.

Definitivament, en Pujol era una joia per a la “comuna pàtria”. Ara, però, quelcom sembla haver canviat. “Independència o rendició”; “ja no hi ha arguments per oposar-se a la independència”; “una Catalunya independent és viable”, són algunes de les darreres perles verbals del Molt Honorable expresident. A Can ABC suposo que no se’ls deu posar massa bé aquest canvi de jaqueta digne del més bo dels prestidigitadors, però jo no faig altra cosa que preguntar-me si realment les seves paraules són una mostra de maduresa ideològica, de que finalment ha vist la llum, o si tan sols es tracta d’una repapiejada pròpia de l’edat.

En fi, diuen que val més tard que mai, no? Doncs això.

Bixo.

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
7 comments on “Jordi Pujol, de botifler a independentista?
  1. Josep Romeu ha dit:

    Ni botifler ni independentista.
    Em sembla excessiva, i gens útil, aquesta tendència a posar-ho tot als extrems. O estàs amb mi o estàs contra mi, que deia aquell. Jordi Pujol no ha estat mai botifler, com no és ara independentista; i en tot cas s’acostaria més a això derrer. Una altra cosa és que, en part per no perdre el poder, en part perquè el poder sempre dóna una visió més tocant de peus a terra, i en part perquè tots els dirigents tenen la pretensió de creure que amb les seves bones arts aconseguiran enganyar l’enemic, Pujol optava pel “peix al cove”, exactament igual com va fer el “tripartit”, amb la diferència que ells en deien “pluja fina”. L’única diferència era d’estil literari. I naturalment, ara l’Artur Mas optarà pel “peix al cove” o per la “pluja fina”.
    Una cosa és que molts faríem el cop de cap definitiu d’anar cap a la independència, i altres no acaben de trobar mai el moment adequat per fer-ho, per realisme, per por, per incapacitat… però d’aquí a qualificar-los de botiflers, n’hi ha un bon tros.

    • elbixo ha dit:

      Totalment en desacord. Sobretot pel que fa a això de que el poder confereix “una visió més tocant de peus a terra”. Opino fermament que és just al contrari; el poder i les butxaques plenes de quartos, corrompen i desdibuixen totalment la realitat. I sobre el botiflerisme d’en Pujol penso que és innegable; les captures de l’ABC parlen per sí soles.

      Una cosa ben diferent és que per simpatia, o per afinitats polítiques, hi hagi qui sempre ha intentat vendre’l com un salvapàtries, com una mena de messies polític. De moment, mai no ho ha estat. No hi ha més cec, però, que aquell qui es nega a veure-hi. I d’ara endavant, a veure què passa. Si finalment s’ha adonat que s’equivocava de mig a mig en els seus plantejaments unionistes, potser encara hi ha esperança que apliqui la seva curosa retòrica a allò que realment toca.

      Bixo.

      • Josep Romeu ha dit:

        Bixo,
        està clar que el poder també imposa condicionants i riscos de corrupció, però això no desmenteix que també dóna una visió més realista. I amb això no vull justificar res, simplement constatar que des de fora es veuen diferent les coses que des de dins; això ho sap qualsevol que hagi entrat a formar part d’una Junta, encara que sigui de l’escala de veïns.
        Jo no he dit mai que Pujol fos cap salvapàtries, més aviat un cagamandúrries que no gosa fer el que hauria de fer i que a més s’arriba a creure que va tirant peixos al cove, quan el cove estava foradat. Ni salvapàtries ni botifler: molt semblant a l’Artur Mas, al Carod, al Puigcercós o al Carretero (del Laporta, no en podem parlar perquè encara no ha tingut l’oportunitat de seure a la poltrona).
        Simplement això.

  2. Tomàs ha dit:

    Alguns dels membres més significats de CiU com Pujol i Roca han pres decisions que amb el pas dels anys podrien sortir a “Zona Zapping”.
    Quan encara s’estava discutint la Constitució (que tantes alegries ens ha portat, i encara ens ha de portar!!!), en Roca que era un dels ponents i d’acord amb el seu partit, va optar per no pressionar perquè a Catalunya se li atorgués el mateix sistema de finançament que al País Basc.
    Després, Pujol al llarg de més de 20 anys ha jugat a ser el més llest de la classe amb els diferents governs de Madrid, sense adonar-se’n que quan ell hi anava, els altres ja hi tornaven.
    Decisions que al llarg de 30 anys han marcat el present de Catalunya.

  3. Oriol López ha dit:

    Jo, que tampoc no sóc partidari de l’ús de determinats qualificatius, em quedaria amb la part positiva de tot això: Sembla que, al final, Jordi Pujol ha comprès (http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/9478) que la independència és l’única sortida que ens ha deixat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. El que no veig tan clar és que Jordi Pujol pugui convèncer d’això a en Duran i Lleida, que s’ha manifestat en diverses ocasions contrari a la independència de Catalunya i que sembla que talla el bacallà a CiU.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: