Jo plagio, tu plagies, ell plagia

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

Suposo que si començo el meu post amb aquests versos ningú creurà que els he escrit jo en una nit inspirada. I és que quan ens manca la inspiració resulta molt temptador passejar-se per les obres d’altres a fi de cercar una genialitat que s’entesta en no visitar-nos. És clar, sempre podem dir que estem fent un homenatge; tot i així, el més prudent seria citar l’origen de la teva obra. Per si serveix d’alguna cosa caldria buscar al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans la definició de plagi: part d’una obra d’altri inserida en la pròpia sense indicació de la font.

El cas és que escriptors com Garcilaso de la Vega, Miguel de Cervantes, Camilo José Cela o Pablo Neruda han estat acusats de plagi en alguna ocasió. Suposo que l’apropiació de material aliè deu tenir alguna mena d’eròtica. Vindria a ser com robar un DVD a El Corte Inglés i que no t’enxampi el vigilant de seguretat a la sortida.

Hi va haver un escàndol  que em va fer molta gràcia. M’estic referint al de l’Ana Rosa Quintana. L’any 2000, es va poder comprovar que el seu llibre Sabor a hiel plagiava paràgrafs i pàgines senceres de Mujeres de ojos grandes de l’escriptora Ángeles Mastretta, del llibre El pájaro canta hasta morir de la Colleen MacCullough i de la novel·la Álbum de familia de la famosa autora Danielle Steel. En un primer moment va dir que la situació havia estat producte d’un problema informàtic. És el que li diuen al fet de prémer en el teclat Control+C i després Control+V. Un temps després va confessar que un col·laborador li havia fet llum de gas. En resum, qui li havia escrit el llibre (el que en el món editorial es diu “negre”) s’havia venjat. Pobrissona, quina pena em va donar.

Però aquest post pretén ser lúdic-pedagògic. Per aquest motiu, i fent servir les eines del món 2.0, m’he permès fer un recull de plagis en diferents móns; especialment, en el de la música i en el del disseny gràfic. Anem a pams!

L’any 1995 va veure aparèixer al mercat discogràfic espanyol l’àlbum El Dorado del grup Revólver. Dins d’aquest treball hi ha una cançó anomenada Lisa y Fran que té la següent lletra:

Lisa era pura energía;

Fran hombre de poca fe.

Lisa era la luz del día

y Fran puro anochecer.

Y en medio de ningún sitio,

en la llanura infinita,

por donde no pasa el tren,

allí cruzaron sus vidas.

Y se morían por dentro,

como el calor mata el hielo.

Y derramaban sus besos

sobre la piel de los dos.

Y en cada noche de amor

sus vidas iban más lejos,

hasta llegar a alcanzar

con sus dos manos el cielo.

Quinze anys després, el cantant català Antonio Orozco va treure al mercat un disc que portava com a títol Un reloj y una vela. El primer tema s’anomena Locura de amor i té una lletra bastant peculiar:

Rosa era pura energía

yo un tipo de los de ayer.

Rosa era sol de día

yo luna al caer las diez.

Y en una noche de verano

en plena y sola avenida,

con la luz del anochecer

y allí me llenó de vida,

y morirnos por dentro

como el sol derrite el hielo,

derrochamos los besos

sobre la piel del amor,

y en cada rato de pasión

fuimos más lejos,

hasta llegar a tocar

con las manos el cielo.

Els guionistes de cinema anomenen Deus Ex Machina a totes las casualitats, fruits de l’atzar, que salven als personatges de situacions de perill. Però una cosa és l’atzar d’haver escrit lletres semblants i, una altra cosa, és treballar amb mirall. Per aquest motiu, si alguna vegada escolten un anunci amb una cançó semblant a: tot el plat, és un flam; som els flans Danone, tant se val d’on venim; si del super o el mercat; ara estem d’acord, estem d’acord, un caramel ens agermana, jo començaria a sospitar de plagi.

De fet, el món de la música està ple de plagis. Hi ha un artista (sic) que espero que mai es queixi de la pirateria perquè Jack Sparrow al seu costat és tot un aprenent. Parlo del cantant basc Mikel Erentxun.  Aquest home té un problema de cleptomania musical. Està molt bé admirar el treball d’altres grups però copiar en els exàmens sembla indecent. Ian Broudie, líder del grup The Lightning Seeds, va demandar al cantant al considerar que la cançó Grandes éxitos del 2001, és un plagi flagrant del tema Pure, signat per la banda el 1989. Més tard, aquesta cançó es va fer famosa per la versió que va realitzar el Fran Perea per la sèrie Los Serrano. Jutgin vostès mateixos.

Però els homenatges del senyor Erentxun no acaben aquí. L’any 2003 va sonar per la ràdio la seva cançó La respuesta está en el viento. Els fans de l’Elliot Murphy van reconèixer un vell tema del 1973 anomenat Last of the rock stars. Vet aquí la prova.

I, com a colofó d’una any molt inspirat, també el 2003 va veure l’arribada d’un altre plagi del músic basc. El tema Love vigilantes, enregistrat l’any 1985 pel grup New Order, fa una mena d’eco creatiu en la cançó Loco de atar. Doncs això, a veure quan el lliguen en una cadira i li sentencien a allunyar-se dels reproductors de CD i MP3, no sigui que pel següent àlbum el Sr. Erentxun segueixi buscant inspiració en la feina dels altres.

També la tasca de clonació creativa ha arribat al món del disseny gràfic. La Barbra Streisand va treure al mercat l’any 2002 un disc anomenat Duets que tenia una portada molt característica.

El curiós del cas és que el mateix any Pedro Almodóvar va presentar la seva pel·lícula Hable con ella amb un pòster molt maco.

Resulta estrany el fet que mai es va aclarir del tot la coincidència. Això sí, l’any 2006 es va estrenar el film Notes on a scandal i, llavors, es va saber qui va lliurar últim l’examen copiat al profe.

Volen més? El David Bustamante, extriunfito i ex manobre, va “homenatjar” a un antic àlbum del Jeff Buckley amb la contraportada d’un dels seus discs. En aquell moment va declarar que no sabia res de l’assumpte. El cas és que crec en les seves paraules. Que Bustamante conegui Jeff Buckley deu ser com veure Cristiano Ronaldo recitant Shakespeare.

Hi ha altres casos de plagi molt coneguts, però el més famós és el del canal Intereconomía. Cada nit plagien la Santa Inquisició, Felip V, Franco, José Antonio Primo de Rivera i Milans del Bosch. Tenen la sort que ja estan morts i no els poden demandar.