La mesura de totes les coses

Abdera era una ciutat grega de l’antiguitat, situada al nord de la península hel·lènica, a la costa sud de Tràcia, prop del Bòsfor. Segons la llegenda va ser fundada per Hèrcules, en honor del seu amic Abderos, que havia estat devorat per les eugues carnívores de Diomedes quan l’heroi realitzava un dels seus famosos dotze treballs. El cas és que els habitants d’Abdera, per alguna raó desconeguda, tenien a l’antiguitat fama de capsigranys, fins al punt que per referir-se a un individu sense sentit comú, a l’antiga Roma deien abderita mens, és a dir, que tenia cervell d’abderita. Ciceró afirma que “l’aire d’aquella ciutat causa estupidesa”. Fos per l’aire impur de la ciutat, per la poca perícia d’Heracles a l’hora de crear nuclis urbans, amb més força que cervell, o perquè es trobava al mig del pas cada vegada que els perses feien una incursió a la península grega durant les Guerres Mèdiques, Abdera no prosperà mai i sempre va ser una ciutat de segona fila, sense influència política, econòmica ni militar a l’antiguitat clàssica.

Però fou un abderita qui, simbòlicament, posà la primera pedra del relativisme en tots els sentits, especialment del relativisme moral tan denigrat per la Conferència Episcopal i el Vaticà dels nostres dies. No serien els abderites tan estúpids si podien formular una proposició i aconseguir que aquesta, amb alts i baixos, perdurés durant vint-i-cinc segles. Aquest abderita fou en Protàgores, un filòsof que ben aviat van emigrar cap a l’emergent Atenes de Pericles, a mitjans del segle V a.c., fugint de la mediocritat del seu poble i cercant la fama a la metròpoli, que s’estava convertint en el centre intel·lectual del Mediterrani.

Protàgores és un dels principals exponents de la sofística, una doctrina filosòfica orientada a l’estudi de l’home, de les lleis, dels costums, que abandonava el tradicional estudi de les lleis de la naturalesa (physis) i del que és immutable, i abordava sense complexes el que és relatiu i humà. Afirmaven els sofistes que no hi havia cap veritat inamovible ni realment autèntica en les coses dels homes, ja que de fet era explicada pels humans, els quals li donaven una utilitat a conveniència. En definitiva, la realitat era com els homes la veien, i no sempre la miraven de la mateixa manera. Els estudiosos de la filosofia ho anomenen tensió entre els nómos i la physis, és a dir, entre la llei humana, artificial, canviant, variable, adquirida i defensada pels grups dominants, i que per tant pot ser qüestionada, i la naturalesa i les seves lleis, que representen l’autèntic i inalterable. Segles més tard, Einstein demostraria que també la physis és relativa.

Protàgores, del que se’n sap poca cosa, afirmava que “l’home és la mesura de totes les coses”, que és com dir que totes les coses es mesuren segons el punt de vista de l’home. És una afirmació que portava problemes, perquè posava en qüestió l’establishment polític, intel·lectual i religiós d’Atentes, fins i tot als propis déus. Tot es podia posar en dubte, en funció de quin fos el color del cristall amb que es mirés. Diógenes Laerci posa en boca de Protàgores aquestes paraules: “Respecte dels déus, no puc conèixer si existeixen o no, ni quina és la seva naturalesa, perquè s’oposen a aquest coneixement moltes coses: la foscor del problema i la brevetat de la vida humana”. Tota una lliçó d’agnosticisme.

Però, de fet, el sofisme va triomfar en un primer moment, i tot i que després els sofistes van caure en el descrèdit, va donar peu, al meu entendre, a tot el pensament filosòfic posterior de l’antiguitat clàssica, començant per Sòcrates i Plató, i seguint cap a Aristòtil o el mateix Ciceró, al que tan poc agradaven els aires d’Abdera. Sofística ve de sophós, que vol dir savis, i és que al començament se’ls tenia un gran respecte. Els sofistes van portar fins a l’exageració el mètode dialèctic, amb llargues argumentacions que acabaven esdevenint en debats filosòfics allunyats de la realitat. Diguem que eren gent propensa a parlar i a debatre, fins al punt que l’objectiu dels seus arguments, sovint, no era altra que la destrucció dels de l’oponent, encara que la conclusió resultés allunyada de la realitat. Tot i així, si assumien que la realitat o la veritat depenien del punt de vista humà, i aquest és variable, la conclusió, fos quina fos, sempre era la veritat del moment.

És per això que els sofistes acabaren desacreditats, fins al punt que aquest terme arribà a ser considerat com un insult que designaria als xarlatans i a les persones que amb les paraules són capaços de convèncer de qualsevol cosa. Certament que la retòrica i l’heurística eren els seus grans instruments, és a dir, la tècnica de convèncer amb la paraula i l’art de polemitzar. Hi ha qui afirma que gran part de la culpa del seu desprestigi prové del fet que cobraven per a defensar públicament les causes que interessaven als seus clients, i així eren capaços de defensar postures contraposades en funció de qui pagués. Diuen les males llengües que d’aquí prové l’ofici d’advocat.

Els sofistes eren poc donats a escriure o, en qualsevol cas, la seva obra es coneix principalment per la descripcions que en van fer autors posteriors, especialment pels diàlegs de Plató. Per això de Protàgores no en sabem gran cosa, tret que era el que avui en dirien un “perillós relativista moral”. També un demagog, però aquesta és una altra qüestió. Si amb els sofistes els homes van començar a relativitzar, a qüestionar i a dubtar, també van aprendre a debatre i dialogar fins a l’exageració, i van posar la llavor de la demagògia, una tècnica que també avui és mal vista, potser perquè ha perdut el sentit que tenia a l’antiguitat, que era el d’explicar les coses al poble amb el seu propi llenguatge, i s’ha convertit en una tècnica de persuasió i propaganda.

Protàgores acabà jutjat per impietat i expulsat d’Atenes perquè amb els seus companys sofistes posava el sistema en perill. La majoria foren reconduïts cap als bons costums, que significava utilitzar la retòrica i l’heurística no per a qüestionar, sinó per a recolzar. Poc a poc la tècnica de la paraula es convertiria en demagògia.

La cosa és que l’home com a mesura de totes les coses, nascut a l’oblidada Abdera, inicialment reconegut com a innovador i ràpidament refusat pel poder com a revolucionari, ha sobreviscut durant vint-i-cinc segles, fins al punt que els déus no han pogut descansar mai de la seva tasca repressora. L’home ho continua mesurant tot i els bisbes no ho poden impedir, com tampoc les dictadures d’un o altre color, ni els grups de pressió polítics, econòmics o mediàtics, malgrat que ho intenten una i altra vegada. La retòrica i l’heurística, el mètode dialèctic, també ha sobreviscut, convertit en demagògia, i ha estat objecte d’apropiació pels defensors a ultrança del pensament únic.

Hi ha coses que no canviaran mai. Sempre hi haurà qui defensi veritats absolutes i qui les qüestioni, qui sigui hàbil en la paraula i qui ho sigui en el pensament, qui enredi o ho intenti i qui no es deixi enredar. I des del pensament únic sempre es dirà que els aires d’Abdera produeixen necis i el pensament corromp. Però des de fa vint-i-cinc segles no hi ha veritats absolutes.

Octavi Rodin

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “La mesura de totes les coses
  1. Oriol López ha dit:

    Abdera és també el nom antic d’una altra ciutat, la ciutat andalusa d’Adra, fundada pels fenicis el segle VIII aC: http://www.ayuntamientoadra.es/conoce-adra/adra/historia-y-origenes/historia-y-origenes

  2. Tomàs ha dit:

    Segurament i sense caure en trampes dialèctiques, els podem agrair el anar contra el pensament únic.

    El sofisme dona molt de joc, ja que d’altra manera no hagués resistit més de 2.000 anys entre nosaltres.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: