Hi hagué un home que visqué setanta anys
no gaire lluny de casa.
Jo el vaig conèixer
quan ja era molt vell, però puc dir
que no s’havia mogut mai del poble.
Del món n’havia vist
quatre viles i escaig del voltant de la nostra;
mai no anà a ciutat i mai tampoc
no posà els peus en un ferrocarril.
Això sí, coneixia
pam a pam els topants
de les vores del riu
i havia estat expert en herbes remeieres.
Durant cinquanta anys llargs
treballà de paleta
i, segons em digueren,
va perdre la muller quan encara era jove.
De tres fills que tingué
dos van morir a la guerra;
l’altre marxà del poble, molt lluny…,
i mai més no tornà.
L’home visqué qui sap els anys tot sol
i a les tardes d’estiu
s’asseia en un pedrís davant de casa seva.
Era afable i molt pulcre
i somreia, discret, a la gent que passava.
Jo recordo d’haver-hi conversat
sobre qualsevol cosa
i recordo també que tenia la veu
afectuosa i clara
i que en parlar movia
molt lentament les mans.
L’hivern que el van trobar
mort al llit, les veïnes
digueren que semblava
que el pis hagués estat
endreçat feia poc.
Degué morir de fred,
perquè en tota la casa no hi havia
ni un sol bocí de llenya
i ell jeia, bo i vestit,
embolicat amb una manta.
Algú digué que semblava un ocell
arraulit sota un ràfec.
Autor: Miquel Martí i Pol
El poema anterior, L’heroi, d’en Miquel Martí i Pol (1929-2003), pertany al seu poemari El poble (1966).
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Com tota l’obra de Martí i Pol, L’heroi és molt més que un poema. És un cant a la vida, una lliçó de sacrifici, i de saviesa. En llegir-ho, per força hem de fer una ullada enrere i recordar aquelles persones que ja no estan al nostre costat. L’heroi de Martí i Pol és l’avi que tots hem tingut.
Aquest és el veritable heroi i no l’heroi èpic que sempre ens han venut!