Crematorio

A la manera de les grans sèries de qualitat dels canals de pagament nord-americans, especialment l’HBO, Canal + estrenà la setmana passada, amb una considerable campanya promocional prèvia, la sèrie Crematorio, basada en la novel·la homònima de Rafael Chirbes (Premi Nacional de Literatura 2008) al voltant del fangal de la corrupció associat al no massa llunyà boom urbanístic. Potser haurem d’esperar alguns episodis més (avui s’emet el segon) per jutjar els resultats, però l’objectiu de confeccionar una sèrie de qualitat amb cànons cinematogràfics sembla aconseguit.

A més d’una factura impecable, responsabilitat d’un polit disseny de producció i de la curosa direcció de Jorge Sánchez Cabezudo, en línia estètica directa amb les sèries de referència, Crematorio té l’al·licient de ser una gran sèrie d’actors, amb un Pepe Sancho rotund en el paper de Rubén Bertomeu, patriarca familiar i empresari de la construcció, molt ben acompanyat de la sempre convincent Alicia Borrachero, com la seua filla, i una fantàstica Montserrat Carulla com la mare. Encerts que podem estendre a la resta del càsting.

Respecte de la història, sense conèixer el material literari original i a l’espera de veure com es va desenvolupant, Crematorio aborda una temàtica cada volta més documentada i coneguda (el femer infecte de l’especulació, la connivència amb el poder, la corrupció pura i dura, la destrucció del territori…), però amb una posada en escena, almenys en el primer capítol, suggeridora i punyent. I el mateix es pot dir de les trames secundàries, ben presentades i amb punts d’interés. La sèrie enganxa, reclama atenció.

L’artefacte ja podem dir que funciona. Però el context l’estrena deCrematorio és cridaner: tot i que s’hi fa referència a una població imaginària d’un punt indeterminat de la costa mediterrània, la sèrie s’ha gravat a la Ciudad de la Luz i la localització d’exteriors no deixa cap lloc al dubte, per a algú que conega la Marina Alta i, sobretot, la Marina Baixa. A més, quan en el debat públic encara és ben latent el tema de la corrupció, és una de les administracions amb més membres imputats la que patrocina l’invent: L’Institut Valencià de Cinematografia hi aportà 400.000 euros a la producció.

I una altra qüestió col·lateral: Crematorio coincideix, amb uns mesos de carència, amb la molt poc presentable actitud del seu protagonista, Pepe Sancho, en la recent polèmica entre Teatres de la Generalitat i la gran majoria de la professió teatral valenciana. El magnífic actor valencià, amb una obra en aquell moment en cartell amb suport públic, Los intereses creadoses va alinear amb l’Administració, rebent les crítiques dels seus companys. Tot això. Atents a la pantalla.

Xavier Aliaga

sotalacreueta.blogspot.com

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “Crematorio
  1. Oriol López ha dit:

    Seguiré atent als vostres comentaris per si paga la pena treure-li la pols a la tele de casa i tornar-la a engegar.

  2. xavieraliaga ha dit:

    Uff! Els motius, Oril, per engegar la tele (sobretot la convencional) són missèrrims. Espere no ser responsable d’això…

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: