La Lluna en Aquari, la navalla d’Ockam i l’horòscop que no em crec

Llegeixo en un diari, a la secció “Horòscop”, que la Lluna en Aquari, “favorable amb Júpiter i Saturn”, seran bons per als meus interessos, i que especialment facilitaran la meva capacitat de comunicació. Qui em conegui es preguntarà com un incrèdul com jo perd el temps amb aquestes bajanades, i si no és cosa del morbo, d’allò de no creure-hi però llegir-s’ho per si de cas. Les bruixes no existeixen, però haberlas haylas, com diuen alguns gallecs. Doncs bé, vagi per endavant que no hi crec, per allò de la racionalitat de la que m’agrada presumir amb més o menys encert, però precisament per aquesta pretesa racionalitat, crec de justícia cercar algun raonament lògic que em permeti deixar de banda tot aquest assumpte dels horòscops i les prediccions sense preocupar-me’n més o, pel contrari, fer-me’n creient. La qüestió, en definitiva, és si això és seriós o no i si he d’adaptar el meu comportament a les previsions que l’horòscop em digui o he de continuar com si res.

L’enunciat de l’horòscop, que correspon al diari d’avui i que he intentat reproduir amb fidelitat, no és gaire explícit. Entenc que la Lluna està en Aquari, i com que sé que Aquari, a més de ser el meu signe zodiacal, és una constel·lació, deu significar que la Lluna es troba en un lloc aparent del firmament que té a veure amb la mateixa. De moment anem bé, ja que aquesta és una dada objectiva, encara que ara mateix no sé ben bé quina és aquesta posició. També hi tindran quelcom a veure Júpiter i Saturn, que com tothom sap són dos planetes, és a dir, cossos materials, observables i mesurables, i que el meu horòscop d’avui esmenta com a favorables.

Crec que la part objectiva del meu horòscop acaba aquí, ja que el que ve després és una interpretació dels fets i les circumstàncies. Els meus coneixements astronòmics són força reduïts, però estic disposat a acceptar que qui es dedica a aquest negoci de l’astrologia té en compte la pròpia naturalesa, és a dir, la posició dels astres en el firmament. Diguem que fins aquí astrònoms i astròlegs caminen de bracet. Comprenc també que en l’espai reduït de la secció diària de l’horòscop no es poden donar massa explicacions i, si tant malfio, sempre em queda agafar el telescopi i comprovar les dades per mi mateix.

Ara bé, que tot això sigui favorable als meus interessos ja és una conseqüència que està per demostrar, i que implica una relació o influència dels astres sobre les persones. Jo, de fet, em llevo a vegades de mala lluna, com molt ve em fan veure els que ho pateixen al meu voltant. Caldria veure si això és sols una expressió o obeeix a una veritable influència lunar sobre el meu caràcter. Molts pagesos creuen que les cebes creixeran més bé si es planten en quart creixent. Ho creuen fins i tot els més descreguts, els que mai farien cas del seu horòscop. Sols cal llegir el Calendari del Pagès, de llarga tradició, per adonar-se de l’estesa que es troba la creença que l’èxit dels sembrats i plantacions depèn de la fase de la lluna en que tenen lloc.

Per més que busco, però, no trobo cap tractat científic que expliqui com funciona aquesta influència, ni tant sols que la doni per vàlida. No és que malfiï del Calendari del Pagès, però em donaria més seguretat trobar-ho al Scientific American o a Nature. És una veritat científica la influència dels astres sobre el caràcter de les persones, el decurs dels esdeveniments i el creixement de les cebes? Per intuïció, més que per altra cosa, crec que un coneixement científic és aquell al qual s’arriba mitjançant la teorització i la comprovació, el que és susceptible de demostració i, en conseqüència, també de refutació, com sostenia Popper amb el seu principi de la falsabilitat. És l’astrologia una veritat falsable? No hi ha dubte que és falsable des d’un bon començament. El problema és que abans hauria de ser creïble.

Mitjançant la teorització i l’experiment puc arribar a la conclusió que unes determinades condicions atmosfèriques provoquen la pluja, però aquesta realitat, que ho és mentre no es demostri el contrari, pot ser contradita per la irrupció de circumstàncies excepcionals desconegudes fins ara que donin com a resultat un meteor diferent al de la pluja. És una realitat falsable, perquè resulta desacreditada a posteriori. El problema dels astres és que, a priori, no hi ha demostració científica de la seva influència sobre les persones o ceballots. Amb les dades atmosfèriques, puc realitzar una predicció meteorològica, encara que resulti fallida. Amb l’observació astrològica he de suposar, creure o inventar una predicció.

En aquest punt hauria de dir que fa tuf a fantasia i superstició, però no puc deixar de banda que, mentre no es demostri el contrari, la Lluna té una incidència efectiva sobre el nivell del mar a través del fenomen de les marees. I per dir-ho en senzill, si la Lluna pot tibar l’aigua del mar, perquè no ho ha de fer amb les hortalisses? Llàstima!, encara no em puc desprendre de l’horòscop definitivament.

És cert que actualment el tema de l’astrologia i els horòscops es circumscriu als àmbits no científics, molt propers a l’esoterisme i la vidència, però no fa massa temps que estava considerat com una veritable ciència. No era el mateix curar una ferida sota la protecció d’uns astres que d’uns altres, ni emprendre una guerra amb els planetes situats a una constel·lació o una altra. Qui practicava l’oracle i interpretava els astres era, de fet, l’home de ciències que, a diferència d’ara, era pròpiament un sacerdot.

De fet, el mecanisme sempre ha estat el mateix. Observar els astres i interpretar les conseqüències de la seva posició. Cap diferència amb el mecanisme seguit per a formular tota mena d’auguris. Els romans observaven la disposició dels òrgans interns d’animals que sacrificaven per a escatir els esdeveniments futurs. També el vol d’ocells determinats era considerat com un bon o un mal auguri. O un somni premonitori, com el de la dona de Cèsar la vigília de la seva darrera visita al Senat, durant els infausts idus de mars. Contemplar les dades, llegir-les i interpretar-les. Eren, doncs, homes i dones de ciència, de quan ciència i màgia eren una mateixa cosa.

Això em fa pensar, doncs, que si té quelcom de científic un horòscop o un auguri, ha d’existir la possibilitat d’error, com també la impossibilitat de resoldre. Un científic reconeixerà el fracàs d’un experiment si s’esdevé. Un àugur o un astròleg, en la mesura que puguin ser considerats científics, també ho haurien de fer.

Hi ha coneixement d’alguna ocasió en que no hagi estat possible formular una predicció perquè l’astròleg s’ha reconegut incapaç d’interpretar o de llegir els astres? Algú ha visitat un vident que li ha dit, després d’observar el firmament, llegir una carta astral o tirar unes cartes, que no podia formular una predicció o redactar un horòscop per manca de dades, o per ser les dades massa confoses? No en sé de cap cas. De fet, no he vist mai un espai en blanc o una disculpa de l’autor en un horòscop del diari.

La darrera vegada de la que es té notícia d’un fracàs reconegut es remunta al 298 d.C., quan l’emperador romà Dioclecià es trobava a Antioquia amb Galeri, amb qui compartia el tron. A aquell fracàs se l’ha anomenat “l’incident d’Antioquia” i, segons algunes versions, va donar lloc a la darrera gran persecució contra els cristians dins l’imperi romà. Explica Lactanci que l’emperador havia encarregat un sacrifici en el que els sacerdots havien de formular un auspici per a les futures campanyes militars. Doncs bé, sembla que morts els bens, bous i ovelles de rigor i oberts els seus cossos, els sacerdots no van ser capaços de formular un auguri. No se sap què va fallar, però la disposició dels òrgans interns de les víctimes propiciatòries no permetia veure amb claredat el futur que els governants esperaven. Qui li diu a un emperador romà que no li pot donar bons auguris? Qui li diu que ni tant sols en pot donar de dolents, sinó que no és capaç de donar-ne cap? No s’hi jugaven la feina, s’hi jugaven el cap, i un bon funcionari ha de trobar sempre la sortida. O sigui que l’honradesa dels sacerdots es va acabar amb el reconeixement que no podien formular un auguri, i a continuació van oferir un culpable, els cristians introduïts a la guàrdia pretoriana, que subreptíciament feien el senyal de la creu i interferien en els auguris, com la rentadora del veí interfereix el senyal de TV.

Una tradició diu que l’emperador es va emprenyar tant, que va decidir emprendre una sanguinària persecució contra els cristians. Així, Sant Sebastià o Sant Valentí haurien estat víctimes indirectes de la mala praxis d’uns sacerdots poc formats en auguris i altres endevinalles. Potser és per això que l’església catòlica sempre ha vist amb malls ulls als endevins. De llavors ençà els sacerdots i els àugurs han estat més pràctics: sempre hi ha una resposta, i aquesta sempre s’acomoda a qualsevol circumstància.

Torno doncs, a la meva primera sospita que això dels horòscops no té res de científic. A veure, si parlem de fets i de conseqüències, hi ha d’haver una connexió entre ambdós. El fet és que la Lluna és en Aquari i que per allà volten també Júpiter i Saturn. I la conseqüència que tot això és favorable als meus interessos (sense concretar) i em fa especialment comunicatiu. El darrer és possible, perquè ja m’estic estenent més del que recomana la sagrada paciència del lector, però el lligam que dels fets porta a la predicció no el trobo per enlloc. No hi és ni tant sols als manuals d’astrologia.

Fa anys, quan era més jove, em vaig entretenir en moments de poca feina i una certa inspiració, a confeccionar la meva carta astral, a partir d’un manual d’astrologia que acabava de comprar per pura curiositat. No sé si ho vaig fer bé, perquè un cop dibuixada no la vaig sotmetre a la consideració de cap expert. Puc dir, però, que vaig utilitzar totes les dades objectives que estaven al meu abast, com la data i hora de naixement, la posició dels astres i un seguit de números que no recordo, recollits en unes taules annexes al llibre que presumptament contenien dades astronòmiques.  El dibuix em va quedar molt bé, tot rodó, amb unes ratlles i uns símbols que feien patxoca. Després, no ho vaig saber interpretar, tot i que el llibre contenia una sèrie d’indicacions sobre el caràcter dels Aquari i les seves expectatives vitals. Calia, pel que sembla, una ciència complementària que no es troba als manuals. Actualment, ni tant sols a internet.

Hi ha doncs, una segona fase en això dels auguris. Una fase màgica, de poders que sols tenen alguns. No tothom pot llegir les dades com s’han de llegir. Ara sí que no puc seguir. On és la ciència? Els que planten cebes, al menys, en poden mesurar el creixement en quart creixent i en quart minvant. Jo no puc saber si la Lluna en Aquari em va bé o és que no em va tan malament com m’aniria un altre dia, perquè que jo sàpiga avui no m’ha tocat la primitiva, però tampoc m’ha atropellat un cotxe (i ni una cosa ni l’altra passen cada dia, per llàstima de la primera i sort de la segona).

Em puc creure, doncs, l’horòscop d’avui? Per creure-me’l he de confiar cegament en les virtuts paranormals de qui la formulat, i això a mi em costa. Sóc un fidel practicant del principi de la navalla d’Ockam, d’acord amb el qual la solució més senzilla és la més probable. Guillem d’Ockam era un filòsof i teòleg anglès de la primera meitat del segle XIV, que afirmava quelcom com “pluralitas non est ponenda sine neccesitate”, és a dir, “la pluralitat no s’ha de postular sense necessitat”, que significa que les coses no s’han de complicar si no n’hi ha necessitat, no s’ha de mantenir l’existència d’altres ens, o altres motivacions, o altres manifestacions que les estrictament necessàries. Algú podria replicar-li que tal raonament implica la improbabilitat de Déu, i certament que aquesta és una acusació que se li va fer des de la pròpia església i que li va portar no pocs problemes amb els tribunals eclesiàstics. Guillem d’Ockam, com a bon cristià, no anava tan lluny, però aplicat el seu principi a l’astrologia, o al tarot, o a la interpretació del vol dels ocells, o al marro del cafè, no es salva cap predicció. Per creure que avui el dia m’anirà segons dictin les estrelles, he de creure altres coses indemostrables. La solució senzilla, la de la navalla d’Ockam, és no creure.

Vet aquí, doncs, que al final en tinc prou amb una navalla per a no refiar-me més de l’horòscop. Faig, però, una predicció. Ben aviat faré un altre post sobre una pregunta que em balla pel cap: hi ha possibilitat de formular una predicció totalment científica, basada estrictament en dades objectives, i que sigui fiable?

Octavi Rodin

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “La Lluna en Aquari, la navalla d’Ockam i l’horòscop que no em crec
  1. Oriol López ha dit:

    D’aquestes creences sobre la influència dels astres i de la lluna en concret n’hi ha un bon grapat, suposo que totes amb la mateixa manca de fonament.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: