Cotxes elèctrics

Imatge: Cartell sota llicència Creative Commons

El cartell anuncia un cotxe elèctric, però l’estètica en denota l’antiguitat. Efectivament, no estem davant un anunci actual promocionant híbrids ni res de similar. I pot semblar sorprenent l’ús de riding (muntar) en lloc de driving (conduir), però explicable quan la tracció animal, els carros estirats per cavalls, no era res que pogués trobar-se als museus.

A tombar de segle, qui volia comprar un automòbil tenia moltes més opcions que no pas avui dia: podia triar un motor de vapor, un motor d’explosió o un motor elèctric. No sé si hi devia haver gaire gent volent comprar cotxes (temo que no), però sí és segur que hi havia ben poca gent que podia comprar-ne cap, perquè l’automòbil era un article de luxe. I dins l’exclusivitat, els elèctrics tenien els acabats més refinats, eren l’elit, amb avantatges importants: no feien soroll, no trontollaven ni vibraven, i eren més fàcils de conduir perquè no requerien canvi de marxes. Tenien ben poca autonomia, ben cert, però suficient per anar a lluir les joies a l’Òpera. No hi havia ningú que es plantegés d’anar-se’n gaire lluny de casa amb un cotxe autopropulsat perquè tampoc no hi havia carreteres adients, ni gasolineres escampades per arreu.

Les primeres bateries triades per impulsar els motors van ser les de plom, les mateixes que fem servir avui per engegar el petit motor elèctric (el démarreur, paraula en francès derivada de démarrer, llançar amarres, que pren sentit d’engegar). Aquest luxe, el del motor elèctric per engegar el motor, incorporat avui en qualsevol motocicleta de les més barates, no el tenien els cotxes de benzina. Calia fer-ho a mà, a cop de maneta: un argument perquè la gent fina, que no veu bé això de suar, s’inclinés per l’electricitat. El cotxe elèctric era el preferit de les dones (milionàries) i dels milionaris. Però no tots els cotxes rutllaven amb les bateries de plom, sinó que n’hi havia de basades en níquel i ferro. Aquesta tecnologia fou la desenvolupada per Thomas A. Edison fins que un incendi a la seva fàbrica en posà fi. El mateix Edison conduïa un d’aquests cotxes, però també els Rockeller de l’època (John D. Rockefeller) i fins i tot Clara Ford, la muller del conegut fabricant d’automòbils Henry Ford. No anaven molt ràpid, uns 30 km/h, una velocitat considerada tanmateix raonable en l’època; però situem les coses en perspectiva: en recorregut urbà, jo trigo cada dia 20 minuts per recórrer els 7 km que em separen de la feina: són 21 Km/h.

Durant un temps, semblava que el cotxe elèctric acabaria guanyant la partida. Però vingueren altres canvis: l’invent de l’estàrter, que permetia engegar el motor de combustió fins i tot si feia fred; la incorporació del petit motor elèctric per engegar-lo dignament (sense suar), i sobretot el descobriment d’enormes quantitats de petroli a Texas, que n’abaratia el preu.

La resta de la història ja la coneixem tots. Ara tornem als principis elèctrics. Tot torna. Com el tramvia.

Quant a Antoni Alcázar

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…