Comença la funció

Tots els actors maquillen les seves cares de bons i beneïts, mentre assagen els seus rols,  en un escenari en què es barreja l’art amb la mentida i apareix l’art de la mentida, la subhasta comença pels principis, a veure qui dóna més per la honestedat, cadascú puja per vendre els seus miratges, tots parlen en un mercat de promeses. Tots agafen els ciutadans pel costat feble, la justícia social, la feina, la bonança… Tots diuen el que volem escoltar i després fan el que pensaven fer per nosaltres, sigui la guerra amb els suposats amics, o la pau amb els suposats enemics. Sovint amb l’eslògan que “no hi ha amics, ni enemics  per sempre, però hi ha un interès per sempre”.

El públic no sap a qui aplaudir: al plorós, a l’agressiu, al simpàtic, al pobre, al ric, al xerraire, al silenciós… i al final guanya el que sap actuar, i en casos aïllats gent que mereix el trofeu, i això ho dic per no  perdre la esperança de l’existència de polítics que realment fan les coses de bona fe.

Aquí no es reparteixen els òscars, perquè els actors reneguen dels seu ofici, potser perquè pensen que són representants de les voluntats del poble, o creuen en les seves pròpies mentides.

Votar és un signe de democràcia, per això jo votaré, amb innocència, per cert, i sense saber realment si estic votant un actor/actriu, que amaga les tisores a l’espatlla per tallar aquest vestit que es deia l’estat del benestar i que cada vegada està més amunt dels genolls fins arribar a quedar-nos despullats. i potser, si tinc una mica de sort, votaré una persona que em pot representar, per defensar el que em queda de drets com a ciutadà.

Hossain Mechaal Aouriaghel

Quant a Hossain Mechaal Aouriaghel

sóc una ànima rondaire que habita aquest cos, la fusta que s'en recorda de l'àrbre el pa de cada dia, repartit entre dos. entre trossos de la vida només, sóc un tros.