L’eclosió de les molt considerables mobilitzacions de “Democràcia real, ja!” m’agafa llegint el llibre pamflet d’Stéphan Hessel, Indigneu-vos!, amb pròleg del sempre incissiu José Luis Sampedro. El llibre de Hessel és oportú i necessari: ens recorda els drets que hem assolit, i que estan en procés de volatilització amb l’excusa d’una crisi creada de forma artificial i irresponsable pels poders financers, va costar moltíssim esforç i sacrifici aconseguir-los.
Hessel, camí del segle de vida, no entén l’actitud apàtica dels joves i els empenta a la rebel·lia pacífica, a la insurrecció tranquil·la per plantar cara. El moment, deia, és oportú. I molta gent, aprofitant les possibilitats de coordinació i connexió que ofereix la xarxa, ha escoltat la crida i s’ha llançat al carrer. Davant l’èxit de les mobilitzacions (un dels hashtags aquests dies a Twitter és el prematur #spanishrevolution) la primera reacció és de sorpresa i satisfacció: el personal, fart de precarietat, corrupció i abusos, ix al carrer, demana un canvi polític i social real cap a un sistema autènticament democràtic. El problema, com sempre, és canalitzar la indignació perquè siga efectiva. I el desenvolupament de la revolta és més aviat desconcertant.
Allò cridaner és l’heterogeneïtat dels objectius. Hi ha un aparent consens sobre la necessitat de no votar els partits majoritaris (PP i PSOE, més CiU en l’àmbit català) però en els debats a la xarxa hi apareixen unes altres interpretacions en clau d’abstenció i vot en blanc. O siga: no votes a ningú. Fins i tot hi ha qui, arrel d’això, proclama l’apoliticisme del moviment (!!!), la qual cosa demostra que ha quallat l’axioma que tant li agrada a la dreta, perquè li convé, de què la ideologia és una cosa molt dolenta. I la política la font de tots els mals. Haurien de llegir a Enric Senabre.
Creada la confusió, al carro s’hi han apuntat, a més del previsible component anarquista i un cert vessant antisistema banal (o esvalotador), des d’elements l’extrema dreta fins a sospitosos individus populistes i contraris a la democràcia. El cabreig no és patrimoni de ningú. Tenen un pla els promotors per filtrar aquesta amalgama? Hi ha un pla per a després de la indignació més enllà de la seua exposició? O es tracta solament d’una crida d’atenció a les portes d’una cita electoral?
Parlem d’això. Que el PSOE s’haja vist igualat amb el PP en el pòdium de les responsabilitats és, a més de normal, en tant que els darrers retalls, per inducció o per convicció, són obra seua, un motiu de reflexió per a un partit que s’ha sotmés als designis dels mercats, just la direcció contrària d’una democràcia real. Mentre, els populars s’ho miren amb un mig somriure perquè interpreten (amb raó) que la cosa va contra ells però, en termes pràctics, de aritmètica electoral, no amb ells. Més aviat, el moviment els interessa. Entre tanta confusió, potser que la jacobinista i insofrible Rosa Díez i la seua UPyD, s’hi puguen beneficiar. O Izquierda Unida, que té un discurs que coincideix a grans trets amb el de “Democràcia real, ja”. Però no és segur. Potser l’esmena és a la totalitat.
La tragèdia del País Valencià és que ací tenim el problema específic d’unes eleccions on la dreta busca legitimar a través de les urnes el despropòsit del balafiament, la corrupció, la censura i l’apropiació del territori com una prolongació simbòlica de la ideologia de barraqueta i un nou nacionalcatolicisme. Fa temps que ací ja estàvem indignats. I si de la barreja d’indignacions creuades es generara un vot massiu cap a les formacions polítiques minoritàries del País Valencià ho podríem donar per bo. Però no sembla que serà així. I indirectament, el moviment pot contribuir a acompanyar l’estratègia del PP de convertir els comicis del 22M en unes eleccions generals avançades on la dreta, tret d’un desgast de moment poc significatiu, no va a quedar-se sense votar. En un racó del seu despatx, Rafael Blasco gaudeix com una rabosa en un galliner.
Xavier Aliaga
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
Certament, el descontent i les protestes són justificades, però, s’aconseguirà l’articulació del moviment per provocar canvis i millores reals i efectives, o es desvirtuaran i seran manipulades i utilitzades pels de sempre?
Aquesta és la gran incògnita, Oriol, si no marquen un full de ruta serà una successió de mobilitzacions que poden anar perdent força amb el temps. I electoralment l’impacte és una incògnita, però continue pensant que el PP està molt còmode amb tot això (tot i que tampoc no em preocupa que el PSOE s’incomode: si ho està, que espavile).