Llegir i transmetre la impressió sobre les lectures, eixamplar el públic d’aquelles que considerem més reeixides, és un exercici edificant i profitós. Però també una responsabilitat si s’afronta amb els mínims de rigor i coneixement de causa. Fins i tot, és una forma de fer també literatura, privilegi reservat a aquells que tenen el do de la paraula. Uns altres, i m’hi podeu incloure en el vaixell dels naufragis, fan el que poden.
Enric Sòria (Oliva, 1958), historiador, escriptor, poeta i crític literari, aconsegueix conjugar en els seus articles, ressenyes o ponències, aquelles tres o quatre potes que esmentàvem adés. La seua prosa traspua gaudi i estima pels materials de lectura, palesa el plaer que li produeix fer de corretja de transmissió entre els autors i els lectors. I aquest paper ho assumeix amb les armes del l’erudició, del coneixement profund del terreny que trepitja. Però, a més, a més, Sòria té la capacitat didàctica o, si ho preferiu, la difícil i estranya virtut de saber comunicar. La seua prosa elegant i fluïda, el do de la paraula que parlàvem, arrodoneix una mena de cercle virtuós que l’ha convertit, no estic descobrint la penicil·lina, en una de les veus de referència de la literatura catalana.
Tota aquesta llarga introducció ve al cas del seu llibre En el curs del temps(Editorial Moll, 2010), editat l’any passat però guardonat recentment amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor assaig. El subtítol de l’obra, Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura, i les més de cinc-centes pàgines, poden induir a una certa confusió. Emperò, no parlem d’una història literària condensada, sinó d’un recull d’escrits i reflexions des de l’any 1997 cap ací.
Distribuïts de forma cronològica (respecte dels autors que en parla, no de l’any de producció dels articles), el volum travessa les obsessions lectores de Sòria, des dels clàssics, com ara Ausiàs March o Ramon Llull, a la densa producció del segle XX, on noms com Carles Riba, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o Mercè Rodoreda van desfilant per les pàgines. També hi trobareu reflexions sobre la recepció crítica dels autors en la seua època, discussions literàries o una sucosa (almenys per als introduïts) incursió en les polèmiques entorn la crítica literària i els crítics, entre d’altres escrits d’interés.
A l’hora d’abordar autors més recents, el lector hi trobarà absències notables i omissions, però, en acabar, Sòria parla en els seus escrits, com ha de ser, d’allò que li interessa i li agrada i, tret de moments molt puntuals, evita la crítica esfereïdora tan agradosa a una estirp determinada de crítics. El silenci sempre és un procediment més civilitzat que la imprecació, tot i que, de vegades, de forma genèrica, l’autor deixa caure amb elegància comentaris de pujada ironia. Potser podríem contar més coses però l’espai d’una entrada de blog recomanaria deixar-ho així. Per acabar i resumir: un recorregut dens, interessant, incitador (a la lectura) i excepcionalment ben escrit sobre huit segles de literatura.
Xavier Aliaga
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
Xavier, estic devorant ‘En el curs del temps’, anant d’autor en autor i avançant en el temps a través dels interessants articles de l’Enric Sòria que conformen aquest recull.
A part de fer-me plantejar algunes qüestions sobre les quals no havia pensat, o fer-me-les plantejar a un nivell superior de profunditat, il·lustrar-me i fer-me passar molt bones estones d’amena i interessant lectura, també m’ha servit per descobrir alguns autors que desconeixia i dels quals parla en els seus articles i que ja he anotat en la meva llista d’autors i llibres que vull llegir.
Moltes gràcies per donar-me’l a conèixer.
Pagat i content, d’això es tractava, d’incitar-vos a la lectura d’un llibre que porta a més lectures. Un luxe.