Carta a Mourinho (actualitzada)

Benvolgut, o no, José Mourinho:

T’escric aquesta carta en català perquè, com abans eres traductor, suposo que m’entendràs perfectament. I per què t’escric? La resposta és clara: aversió. Aversió a la teva demagògia, al teu menyspreu pels altres, al teu egotisme , a que t’anomenin the special one (ara serà the special five?) i, sobretot, a la teva supèrbia. Però, ben mirat, crec que encara hi ha una espurna d’esperança. El teu rostre a la banqueta, mentre veies com el porter de l’equip que entrenes recollia cinc vegades la pilota dins de la porteria, va mostrar per primera vegada alguna cosa semblant a humanitat. Tu, que t’has rigut de la resta de mortals, que has viscut les teves fantasies en el temple dels intocables, ara ets assenyalat definitivament com el dolent en una pel·lícula sobre prepotents. O sigui que aquesta història acaba bé. Pots sortir del cinema amb la sensació de que s’ha fet justícia. Quina meravella! Bé, millor no pensar en els xulos que segueixen fent de les seves.

Però quina mena de resort psicològic provoca que et sentis inabastable, quasi com un semidéu en un Olimp que han creat els teus deliris de grandesa? Diuen que la supèrbia consisteix en concedir-s’hi més mèrits dels que en realitat es tenen. És a dir, si et compressis pel què realment vals i et venguessis pel què creus que vals, series l’home més ric del món. Ja ho afirma una dita castellana: sólo el necio confunde valor y precio. I és que l’amor propi tendeix una trampa a les persones atrapades en les seves cadenes: s’estimen molt per sobre del que valen. La carència d’humilitat els treu la lucidesa, provocant una completa adoració sobre sí mateixos. És aleshores quan la prepotència, la jactància i el narcisisme més ferotge anul·len la seva capacitat per reconèixer qualsevol espurna de debilitat.

Però de veritat creus que hi ha persones agraïdes de que els recordis cada dia tots els teus èxits? No siguis tan ingenu. A ningú li agrada tenir una persona al costat que es venti d’allò que ha fet. La realitat camina en direcció contrària. El que vol la gent és que maximitzis les seves virtuts i minimitzis els seus defectes. Especialment aquells als què has de motivar. Transformar la prepotència en una mena d’imatge de marca i desplaçar la culpa als teus jugadors quan les coses venen maldades et convertirà en una mena de Torrente, el brazo tonto del fútbol.

Creu-me, tard o d’hora, el castell que has construït per obtenir el reconeixement social s’ensorrarà i tots els diners o tots el títols del món seran insuficients per silenciar les veus del fracàs. Donem una ullada als relats. Qui no recorda a Ricard III de William Shakespeare. Un cavall, el meu regne per un cavall! Després d’haver conspirat, manipulat i mentit a dojo, el rei és capaç de regalar les seves possessions per un simple cavall. I què em dius d’aquella meravellosa frase de la Biblia: de què li serveix a l’home guanyar el món, si perd la seva ànima.

En resum, com segueixis així, tindràs menys admiradors al Facebook que la SGAE i, amb els genolls clavats al terra, acabaràs cridant: un Iniesta, el meu regne per un Iniesta!

Atentament, algú que creu que al menys Van Gaal tenia la seva gràcia.

PD:

Encara segueixo sorprès amb la teva acció “digital” en el partit de tornada de la Supercopa amb el Barça. Tan sols et demano una cosa: quan miris el teu dit índex, avalua les grans possibilitats que t’ofereix. Són molts els llocs que podries trobar per endinsar-lo molt profundament. No, no pensis malament. No és necessari que cerquis plaers que no sé si ja has experimentat abans. Et demano una altra cosa. Per què no agafes el teu ditet, encens l’ordinador i tecleges amb ell en el Google la paraula educació? Per cert, quan el teu fill t’ha vist per televisió, com t’ha mirat? Has vist alguna espurna d’orgull vers el seu pare? I, quan tu li has tornat la mirada, t’has sentit el millor exemple per a la seva formació? No, no responguis ara. Fes-ho quan trepitgis ben fort el territori dels fracassats.

Àlex Ribes

http://alexribes.wordpress.com/

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
3 comments on “Carta a Mourinho (actualitzada)
  1. Oriol López ha dit:

    No sé a nivell esportiu, però, com a persona, em sembla que el Sr. Mourinho no val gran cosa…

  2. Albert Gallego ha dit:

    Ni tampoc a nivell esportiu, no val. No puc considerar esportista a algú que es comporta d’una manera tan antiesportiva.

    En Mourinho es un paio que val molt com a entrenador, aixó no ho negaré. Pero ara que la cobertura mediàtica es tant important en la societat en la que vivim (ja ho va dir en Guardiola: Abans es feien pretemporades, ara es fan gires), un entrenador no només ha de ser bon entrenador. Ha de tenir certa presencia en els mitjans. I en Mourinho no en té ni puta idea, d’aixó. S’ha cavat la seva pròpia tomba, anant de víctima dia sí i dia també, menyspreant als contraris gratuïtament, i protagonitzant subnormalitats (i em quedo curt) com la del dit a l’ull i el posterior menyspreu a en Tito Vilanova (no em crec que no el conegui, varen coincidir al Barça, no?).

    En la guerra pels mitjans, actes així de tant en tant t’aconsegueixen titulars de manera fàcil, i polaritzar l’afició, reactivant-la. Comunicativament parlant no son pas dolents… sempre que es sàpiguen dosificar. Ara bé, una cosa es fer-ho molt de tant en tant i l’altre es agafar-s’ho per costum. Es com en el conte del pastoret mentider.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: