‘The page one”, un any en la vida de The New York Times

Un any convuls per a la premsa en les entranyes d’uns dels diaris més influents del món,The New York Times. Aquesta és la sucosa premissa, per a un periodista, almenys, del documental The page one, dirigit per Andrew Rossi, en el que s’introdueix durant l’exercici 2010 en la redacció del diari. L’any és tan apassionant com inquietant per al periodisme convencional: l’ombra d’Internet i la competència dels blogs i el “periodisme ciutadà”, la baixada d’ingressos publicitaris, els retalls de personal (al Times, també, fa que pensar, francament), o les filtracions de Wikileaks.

I també es fa una ullada al passat menys gloriós del diari, com ara l’efímer reporter estrella, Jason Blayr, que s’inventava o trabucava les seues brillants històries, o la infame manera en què l’administració de George Bush li va colar al Times el gol per l’escaire de les armes de destrucció massiva a l’Irak, publicació que va ser vital per convéncer l’opinió pública nord-americana, sobretot la liberal (recordeu que el terme als Estats Units no defineix el mateix que ací), de la necessitat d’anar a la guerra. Una institució com aquella pot sobreviure a relliscades tan brutals: al documental, en un exercici d’equilibri sensat, es relaten també els encerts i exclusives d’aquell exercici, alguna de les quals acabà amb un premi Pulitzer.

La pel·lícula no és brillant. El propi crític del diari, Michael Kinsley, afirmava que el documental “és un embolic en el qual no s’explica res i et quedes igual”. A grans trets, és així. La narrativa és confusa, desordenada, de vegades massa centrada en la tasca dels periodistes (més interessant per als professionals que per al gran públic) que en il·luminar sobre els grans debats pendents. Però tot i que siga de forma tangencial, aquells debats s’aborden.

Posem per cas, la forma en què va degradant-se a poc a poc, perquè no hi ha expectatives de negoci, el periodisme convencional, la legió de bons periodistes en l’atur o que treballen per una misèria, la manca d’alternativa seriosa (encara és així) a les grans institucions periodístiques, capaces d’enviar un redactor a una guerra, de tindre professionals experts que filtren la informació per anar al nus, d’habilitar els recursos jurídics i econòmics per tocar-li les boles al poder blindant fonts i redactors, l’antitesi d’unJulian Assange que pretén ara filtrar documents en brut sense protegir les fonts ni les persones afectades.

Al documental no veiem un periodisme anacrònic tancat en si mateix: hi ha veteraníssims redactors que comencen a emprar Twitter i s’olora el pes que va guanyant Internet i la immediatesa. Les coses estan canviant i no es tanquen els ulls a la realitat, ni tan sols a una gran senyora de la premsa. Però per als periodistes, fins i tot aquells que estem a cavall entre un univers i un altre, el dibuix resulta pertorbador: un futur més acostat al funambulisme precari que a l’honrosa professió de contar històries i posar setge al poder.

I una reflexió final: ¿Que en farien webs i blogaires que intercanvien compulsivament enllaços trobats als diaris convencionals, ja siga columnes d’opinió, notícies, cròniques o reportatges, si un dia desapareixen aquelles institucions? ¿Quina seria la benzina? ¿I la qualitat de la informació circulant? La resposta seria que aquella informació la podrien generar els periodistes que ja no tenen cabuda en la decadent premsa escrita. Però Internet encara no ha resolt, i trigarà molt en fer-ho, si ho fa, el modus vivendi d’aquells professionals. ¿Periodistes que paguen les factures treballant de cambrers i per les nits conten el que passa? ¿O, directament, decretem el final de la professió i deixem això en mans dels voluntaristes i volenterosos?

sotalacreueta.blogspot.com

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “‘The page one”, un any en la vida de The New York Times
  1. Oriol López ha dit:

    Són temps de canvi, en general, i per al periodisme en particular. I el periodisme professional haurà de trobar el seu espai, com la ràdio el va trobar quan la televisió va aparèixer i semblava que ja no quedava lloc per a la ràdio.

  2. Xavier Aliaga ha dit:

    És cert que molts sectors pateixen canvis en algun moment, de forma més o menys traumàtica, i que les situacions s’ajusten, però trobe que el problema és més complex, més de fons, que comportarà la desaparició d’una forma de fer periodisme que, socialment, és necessària. I dit això, els grans diaris, i els menuts, de vegades fan omissió de la seua funció per interessos empresarials, el problema és previ. En tot cas, la transició serà dolorosíssima i molt costosa personalment per a molta gent.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: