El final de R.E.M. tal com els coneixem

Sí, el títol és un joc de paraules tan obvi… com inevitable. “It’s the end of the world as we know it…” és part de la lletra i del títol d’una de les cançons més populars de la primera etapa de R.E.M. Aquesta banda d’Athens, Georgia, USA és una de les meves preferides i fa ben poc va anunciar la seva dissolució definitiva després de 30 anys ininterromputs de carrera -d’aquí ve el títol d’aquest post-. I és que és això, 30 anys -que es diu ràpid-, el temps que ha passat des de que el seu primer single “Radio Free Europe” comencés a circular per l’escena independent local fins el setembre passat, data en què van anunciar el seu comiat.

Aguantar tota una carrera d’èxit tan longeva, amb 15 àlbums d’estudi i els inevitables alts i baixos, i fer-ho havent sabut mantenir bona part de la reputació, l’admiració i el respecte tant de la crítica com del públic, no és una fita a l’abast de qualsevol. I és que estem parlant d’una de les comptadíssimes bandes que han sabut saltar de l’escena indie a la mainstream, i a l’inrevés, sense perdre el contacte amb cap de les dues.

Tampoc és fàcil haver sobreviscut, en el terreny personal, al peatge dels efectes colaterals de l’èxit mediàtic que van tenir durant els anys 90 i l’inevitable oblit posterior. I els R.E.M. se’n van tal com van venir, ben avinguts i sense fer soroll. L’única baixa durant aquests anys va ser la del bateria Bill Berry l’any 1997, quan va decidir retirar-se del món de la música per tenir més temps per a la seva família. Tret d’aquest canvi, la formació s’ha mantingut inalterable des de la seva fundació, amb la veu de Michael Stipe, les guitarres de Peter Buck -una de les meves principals referències i influències com a guitarrista-, i completada amb el baixista, pianista i polinstrumentista Mike Mills.

Moltes de les cançons de R.E.M. podrien incloure’s tranquil·lament alhora, i sense estar fora de lloc, en molts recopilatoris i tracklists de persones provinents de mons musicals ben diferents. Naturalment, de ben segur que cadascú tindrà el seu disc i la seva etapa favorita i aquestes divergiran molt entre uns i altres. Alguns es centraran únicament en una etapa concreta i n’obviaran la resta. Però estic convençut que tothom recorda positivament com a mínim alguna de les cançons d’alguna de les etapes de la banda.

I és que el seu repertori és tan extens i variat que hi ha lloc per a tot. Podríem dividir-lo en tres etapes:

• 1981-1987: L’etapa inicial, etiquetada en part com de college rock, que jo anomeno etapa indie perquè es movien sobretot a l’escena underground i sota el segell independent I.R.S.

  

  Àlbums publicats en aquesta etapa: Chronic Town -EP- (1981), Murmur (1983), Reckoning (1984), Fables of the Reconstruction (1985), Lifes Rich Pageant (1986) i Document (1987),
  Cançons clau: “Radio Free Europe”, “(Don’t go back to) Rockville”, “Driver 8”, “Fall on me”, “I Believe”, “It’s the End of the World as we Know it (and I Feel Fine)”, “The One I Love”. Aquí teniu una llista de reproducció de Spotify amb aquests i altres temes més significatius d’aquesta etapa.

• 1988-1997: L’etapa més coneguda, de pop-rock més comercial o mainstream, que jo anomeno etapa pop i que, sota el segell multinacional Warner, els va permetre crear les seves cançons més conegudes, omplir estadis i guanyar alguns premis Grammy.

  

  Àlbums publicats en aquesta etapa: Green (1988), Out of Time (1991), Automatic for the People (1992), Monster (1994) i New Adventures in HI-FI (1996)
  Cançons clau: “Stand”, “Losing my Religion”, “Shiny Happy People”, “Drive”, “Everybody Hurts”, “Man on the Moon”, “What’s the Frequency, Kenneth?”, “E-Bow the Letter”. Aquí teniu una llista de reproducció de Spotify amb aquests i altres temes més significatius d’aquesta etapa.

• 1998-2011: L’etapa més recent, que jo anomeno etapa trio perquè va venir després de la retirada del bateria Bill Berry. Aquesta és l’etapa creativament més irregular, amb més alts i baixos, i la més difícil d’etiquetar, però alhora també la més madura i salvada per alguns dels seus millors singles de tota la discografia

  

  Àlbums publicats en aquesta etapa: Up (1998), Reveal (2001), Around the Sun (2005), Accelerate (2008) i Collapse into Now (2011)
  Cançons clau d’aquesta etapa: “Daysleeper”, “Lotus”, “At my Most Beautiful”, “The Great Beyond”, “All the Way to Reno”, “Imitation of Life”, “Bad Day”, “Leaving New York”, “Supernatural Superserious”, “ÜBerlin”. Aquí teniu una llista de reproducció de Spotify amb els temes més rellevants d’aquesta última etapa.

En els propers articles intentaré detallar una a una cadascuna d’aquestes tres etapes. Mentrestant, us recomano que us escolteu les tracklists que us he passat o els enllaços als vídeos que he afegit, i escolliu quina etapa us agrada, us emociona o us sorprèn més.