No em puc moure

No em puc moure. De veritat que ho intento. Em miro els dits, ordeno amb totes les meves forces que es moguin i els malparits es queden quiets. Li dic al braç que intenti fer un petit moviment, per minúscul que sigui… però sembla sord. Cedeixo el poder a les meves cames. Sé que són allà. Han de ser allà, enganxades al cos, com rodes a la carrosseria d’un cotxe. Però també es neguen en rotund a ajudar-me. No sé què tenen en contra meu. Bé, de fet, no sé qui sóc. Intento recordar… Observo l’habitació que m’envolta i veig vidres trencats, un quadre caigut al terra, gots esmicolats al costat de la taula… Noto com la sang em cau lentament per la boca. No m’agrada el seu sabor. És realment fastigós. Gairebé no puc obrir els ulls. Sospito que tinc la cara inflamada, com si fos un d’aquells globus de les fires. De sobte, em ve un pensament al cap, una petita espurna, lleugera, invisible… el meu nom és… el meu nom és… Sara. Sara? Sí… juraria que el meu nom és Sara. Tinc… quants anys tinc? Trenta? Sí, vaig fer trenta el mes passat. Ara enllaço pensaments. El meu darrer aniversari. Veig cares de felicitat. Fotos… m’arriben fotos digitals a la ment. Un pastís. Sí… sóc la Sara, tinc trenta anys, però encara no sé què faig estirada al terra sense poder moure’m.

Per la finestra entra un sol enlluernador. Primavera. Floten els corpuscles de pols omplint l’estança d’una atmosfera irreal. M’arriba el soroll del trànsit. Algun clàxon insisteix en destorbar el silenci. Passa una ambulància. Penso que la vida continua més enllà, la reconec, tot i desconèixer què m’ha succeït per estar en aquesta situació.

Un crit espantós es fa lloc al meu cervell. Ara ho veig. Noto el cop brutal de la violència als meus ossos. Una bufetada… després un cop de puny… crits… insults… el dolor segrestant-me en un cau del què no puc sortir. És ell… el veig envoltant d’ombres… no recordo el seu nom… no vull recordar el seu nom… Percebo el soroll de vidres trencats… el sol que ja envaeix el pis… És ell… el veig a les fotos que són a la tauleta… va vestit de nuvi… és una boda… jo sóc al seu costat… semblem feliços…

Un soroll m’aparta d’aquests pensaments… truquen a la porta. Estàs bé? Vull parlar… no puc. No, no estic bé. No puc moure’m. Tot em fa mal. Estic marejada. Et necessito… a tu… al noi que somriu a la foto… no al d’ara. Sé que no hi ets. Hi ha massa silenci. Darrerament en aquesta casa el soroll era insuportable. Però ara que t’has anat… tot sembla tranquil. És la calma després de la tempesta. No trobo a faltar els teus ulls vermells… els teus retrets… la veu cridanera que vol conquerir la meva voluntat…

Escolto una sirena al carrer. No sona com una ambulància. Semblen els bombers… No, és la policia. Segueixen trucant a la porta. La sirena ja no pertorba el silenci. Tot recupera la calma. Els corpuscles continuen flotant per l’aire, el sol que entra per la finestra segueix obsequiant primavera, la quietud envaeix els minuts després de la tempesta. Els cops a la porta es fan més forts. De sobte, algú s’apropa veloçment, s’ajup i em pregunta si estic bé.  

Àlex Ribes 

http://alexribes.wordpress.com/ 

Twitter: @alexribesbernal

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Tagged with:
Arxivat a Cultura i Societat
4 comments on “No em puc moure
  1. Oriol López ha dit:

    Els homes i les dones violents, no són homes ni dones, són alimanyes, que han d’estar apartades de la societat, on no puguin fer mal a ningú. I dic homes i dones, perquè sabem d’homes que maltracten les seves parelles, homes o dones, però també hi ha casos que és una dona la que maltracta la seva parella, home o dona, tot i que són menys visibles perquè es denuncien molt menys. És molt difícil, per exemple, que un home tingui el valor de posar una denúncia quan està sent maltractat per la seva dona.

  2. Maria Boix ha dit:

    El pitjor del cas és que enganyen, al principi són meravellosos i, després, els surt la bèstia que porten a dins, són els millors mentiders del món en alguns casos, en d’altres, ni se n’adonen del que fan. De dones també n’hi ha, però són pocs els homes que tenen el valor de reconèixer-ho, encara hi ha massa prejudicis i vergonya, però jo ja fa anys que en sento casos. A vegades són els fills contra les mares i, això, ja és més fort, a mi m’han explicat d’un nen que ja no pega la seva mare perquè el professor li ha prohibit. Fa por aquest món… cada dia està més podrit.

  3. Àlex Ribes ha dit:

    Més de 50 dones moren cada any a Espanya a mans de les seves parelles. És terrible. Si fossin membres d’ETA es parlaria més. És demagògic el que dic? M’és igual. No totes les víctimes són iguals en aquesta merda de societat.

  4. Tomàs ha dit:

    Tens raó, es digui el que es digui, les dones maltractades, segrestades i mortes, no són fets polítics i per aquesta raó no són de la mateixa “categoria”.

    Potser hi hagi que no estigui d’acord amb això, que procuri però demostrar el contrari.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: