I quan haurem fet els deures… què ?

I quan haguem fet els deures molt bé, molt bé, molt bé…., quan ens posin un deu de nota i el dèficit públic s’hagi reduït a la mínima expressió o deixi d’existir, els mercats, aquests ens informes i innominats als quals rendim vassallatge cada dia, ens deixaran en pau? De cop i volta cessarà la cobdícia dels especuladors financers o se n’aniran a escanyar a un altre? Perquè de tan parlar de “fer els deures”, “ser seriosos”, “no estirar més el braç que la màniga” i “donar confiança als mercats”, un acaba creient que això dels mercats és com un Pare Protector però sever, que et castiga si et portes malament i et premia si ho fas bé. Al que es porti malament farem que li pugi la prima de risc, i al que sigui responsable li donarem crèdit a un interès raonable.

Em costa d’imaginar que Déu Nostre Senyor operi en el mercat de deute públic, i que en un mercat ideat per a fer diners, com no pot ser d’altra manera en un mercat, les regles del joc es puguin equiparar a bones intencions. Un té la impressió que, tard o d’hora, els mercats deixaran d’escanyar-nos, sí, quan haguem fet els deures, tots els deures, i ja no ens quedi res que ens puguin prendre. Perquè el cas és que això de “fer els deures” i “ser seriosos” consisteix, actualment, en retallar la despesa pública tant com es pugui, amb la vaga esperança que la bèstia entengui que ja som prou solvents i no ens escanyi més. El perill cert és que això potser no ho entendrà mai perquè pot ser que ni tant sols l’interessi. Ens deixarà en pau el dia que ja no quedi d’on retallar i no li puguem oferir res més.

La llàstima és que en aquesta història no hi ha cavaller que salvi a la donzella i retorni l’estat del benestar al poble que l’havia ofert en sacrifici. Mirin, en permetré un exabrupte, ens tenen agafats pels collonets, i això ho hem entès tots abastament, tant que ni tant sols ens hi resistirem. Sí, és clar, hi ha algunes revoltes més aparents i sorolloses que reals. Hi haurà manifestacions, vagues, pronunciaments, una legió d’opinadors hi direm la nostra i ens mostrarem molt indignats, però a l’hora de la veritat tots sabem que el nostre govern, sigui del color que sigui, fa l’únic que pot fer, el que qualsevol faria, donar carnassa a la bèstia per a evitar que vingui i ens devori, que és com dir lluitar a cada moment per a evitar l’esfondrament del sistema econòmic i social. Salvar l’estat del benestar fins al darrer moment, que l’orquestra toqui fins que el Titànic s’enfonsi per complet.

Que no és veritat que ho haguem acceptat? Hem votat massivament a una força política que porta mesos retallant serveis (insisteixo que no podia fer altra cosa), i també hem votat massivament a una altra que ho començarà a fer d’aquí un mes, quan prengui possessió del poder (millor dir del càrrec i no del poder). O sigui que ho tenim assumit, i així ho entén el govern català, que no ha tardat tres dies en anunciar noves mesures d’ajust després de les eleccions. Jo afegiria que la hipotètica victòria del partit que ara passarà a l’oposició hauria portat iguals retallades.

Sóc pessimista? Derrotista!, sento que algú crida. Ho accepto. Estic disposat a escoltar la solució, alguna alternativa que no sigui pura retòrica, però pot ser que hagi d’esperar fins que l’infern es congeli. Venen temps atzarosos i al final res serà igual que abans. Tampoc nosaltres serem els mateixos, perquè també els valors estan canviant. És com una síndrome de Stockholm que ens porta a justificar, cada dia i cada moment, les agressions constants a aquest sistema de vida que abans creiem que era per sempre. Cada nova atzagaiada troba justificació en la irresponsabilitat i el malbaratament de governs anteriors, siguin els que siguin. Ja ni tant sols importa que la crisi sigui europea i no restringida a Catalunya o a Espanya. Zapatero o el tripartit són els culpables de la crisi mundial i els que han provocat aquest desori. Si la història electoral del país hagués estat diferent, ara ho serien en Mas i en Rajoy, tots plegats simples figurants en el gran teatre del món. Deu passar el mateix a la resta d’Europa.

Dies vindran, quan tot acabi, en que la mercaderia més preuada sigui una dosi d’optimisme.

Octavi Rodin

http://nodeixodepensar.blogspot.com/

octavirodin@gmail.com

Arxivat a Cultura i Societat
3 comments on “I quan haurem fet els deures… què ?
  1. Oriol López ha dit:

    Venen temps difícils. I els partits polítics més votats sembla que, més enllà de les bones paraules, no aporten cap solució real. Potser tampoc no tenen cap interès en trobar-la.

  2. francesccat4 ha dit:

    Si el món capitalista s’hagués comportat com ho està fent ara mateix, el mur de Berlín no hauria caigut mai.

  3. yeagov ha dit:

    Desconec si és que els nostres representants electes no saben com treure’ns de l’atzucac o és que serveixen a uns altres amos, és evident que després d’aquesta crisi trigarem molt a recuperar el que hem perdut amb aquesta crisi, i potser haurem d’aconseguir-ho fent el mateix que els que ens van precedir van haver de fer.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: