Avui tinc ganes de riure. Després de la desfeta futbolística d’ahir necessitava airejar una mica el meu atrotinat cervell. Què he fet? Per primera vegada a la meva vida (ho prometo) he buscat el lloc web de la revista Hola. Volia veure un exèrcit de botox, de mansions, de banalitats absurdes disfressades de periodisme. Però, a més a més de tot això, he trobat un meravellós article sobre les tendències de moda masculina de l’hivern 2011-12 (sí, ja ho sé, l’article és més vell que l’ecografia en papir de la Marujita Díaz). I, he de dir, que m’han entrat unes ganes irreprimibles de que sigui dilluns per anar a comprar-me aquesta roba (mode irònic: ON).
Sé que sóc un complet ignorant d’aquest món amb tant glamour. Sé que resulta aconsellable no riure d’allò que no entens. Sé que són tendències i que aquestes peces de roba no sempre són a les botigues. Però també sé que tant se me’n fot.
1ª Fotografia:
Contesteu amb sinceritat. Aniríeu disfressats de Naranjito per demanar un crèdit al banc? Escolliríeu aquest vestit d’home per una primera cita? Hagués acceptat aquest vestit com a obsequi el Camps? Oi, que no? Si només heu de mirar-li la cara al model. Està defecant-se intel·lectualment en la família del dissenyador. Quin rostre de “séqueesticboperòaixòhauriad’estarprohibit”.
2ª Fotografia:
Això no són homes. Això són il·lusions òptiques. Doneu una ullada al del mig. No us fa mal la vista? A mi em recorden a aquelles mantes que tots els 600 tenien al maleter per anar a fer de “domingueros” a Castelldefels. Aquesta roba fa ferum de truita de patates. “És d’inspiració escocesa”, em dirà l’entès -. Doncs copiem la independència i no aquesta roba!
3ª Fotografia
No, definitivament, no em veig arribant al treball amb aquests abrics. Sobretot amb el segon d’esquerra a dreta en les dues fileres. Pobre ovella. Què haurà fet en les seves vides anteriors per acabar donant escalfor a un pijo sense criteri (i no ho dic pel pobre model, sinó per qui el compri).
Ho sento. Sóc de classe mitjana. Compro en les rebaixes i no tinc estil. Però al menys no mato animals per vestir a bèsties. “Són sintètics”, – em tornarà a corregir l’expert”. I aleshores perquè aquesta roba és tan cara?
Àlex
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
La veritat, em trobo algun conegut meu amb aquestes disfresses (no pot ser roba per anar pel carrer, opino el mateix dels de dona) i jo crec que m’ofego de tant riure. Qui la troba maca? o pitjor, hi ha algú capaç de posar-se això si no és per carnaval? Dec ser d’un altre temps. Quan vivia a Barcelona m’havia trobat coses semblants o pitjors i jo me’ls mirava pensant “si et veiessis amb els meus ulls…”. Recordo la primera vegada que vaig veure una “pija” amb els texans estripats (jo no sabia que era moda), vaig estar a punt de donar-li diners. I la primera vegada que vaig veure un noi ensenyant mig cul, me’l vaig mirar tan malament que va acabar apujant-se els pantalons (m’han dit que la meva mirada intimida). La veritat, sóc de la opinió que molts dissenyadors creen quan van borratxos o drogats (sense voler ofendre a ningú).
Com deia algú, “s’ha de tenir molta personalitat”, molt de valor diria jo, per anar vestit d’aquesta manera pel carrer.
És una manera de dir-ho. Jo en dic “no tenir sentit del ridícul”
És el món de la moda. Existirà mentre algú pagui aquests muntatges.
Aquesta roba es ven? No ho sé, però algú paga aquestes festes.