Disfressar-se de Naranjito és cool

Avui tinc ganes de riure. Després de la desfeta futbolística d’ahir necessitava airejar una mica el meu atrotinat cervell. Què he fet? Per primera vegada a la meva vida (ho prometo) he buscat el lloc web de la revista Hola. Volia veure un exèrcit de botox, de mansions, de banalitats absurdes disfressades de periodisme. Però, a més a més de tot això, he trobat un meravellós article sobre les tendències de moda masculina de l’hivern 2011-12 (sí, ja ho sé, l’article és més vell que l’ecografia en papir de la Marujita Díaz). I, he de dir, que m’han entrat unes ganes irreprimibles de que sigui dilluns per anar a comprar-me aquesta roba (mode irònic: ON).

Sé que sóc un complet ignorant d’aquest món amb tant glamour. Sé que resulta aconsellable no riure d’allò que no entens. Sé que són tendències i que aquestes peces de roba no sempre són a les botigues. Però també sé que tant se me’n fot.

1ª Fotografia:

Contesteu amb sinceritat. Aniríeu disfressats de Naranjito per demanar un crèdit al banc? Escolliríeu aquest vestit d’home per una primera cita? Hagués acceptat aquest vestit com a obsequi el Camps? Oi, que no? Si només heu de mirar-li la cara al model. Està defecant-se intel·lectualment en la família del dissenyador. Quin rostre de “séqueesticboperòaixòhauriad’estarprohibit”.

2ª Fotografia:

Això no són homes. Això són il·lusions òptiques. Doneu una ullada al del mig. No us fa mal la vista? A mi em recorden a aquelles mantes que tots els 600 tenien al maleter per anar a fer de “domingueros” a Castelldefels. Aquesta roba fa ferum de truita de patates. “És d’inspiració escocesa”, em dirà l’entès -. Doncs copiem la independència i no aquesta roba!

3ª Fotografia

No, definitivament, no em veig arribant al treball amb aquests abrics. Sobretot amb el segon d’esquerra a dreta en les dues fileres. Pobre ovella. Què haurà fet en les seves vides anteriors per acabar donant escalfor a un pijo sense criteri (i no ho dic pel pobre model, sinó per qui el compri).

Ho sento. Sóc de classe mitjana. Compro en les rebaixes i no tinc estil. Però al menys no mato animals per vestir a bèsties. “Són sintètics”, – em tornarà a corregir l’expert”. I aleshores perquè aquesta roba és tan cara?

Àlex

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
4 comments on “Disfressar-se de Naranjito és cool
  1. Maria Boix ha dit:

    La veritat, em trobo algun conegut meu amb aquestes disfresses (no pot ser roba per anar pel carrer, opino el mateix dels de dona) i jo crec que m’ofego de tant riure. Qui la troba maca? o pitjor, hi ha algú capaç de posar-se això si no és per carnaval? Dec ser d’un altre temps. Quan vivia a Barcelona m’havia trobat coses semblants o pitjors i jo me’ls mirava pensant “si et veiessis amb els meus ulls…”. Recordo la primera vegada que vaig veure una “pija” amb els texans estripats (jo no sabia que era moda), vaig estar a punt de donar-li diners. I la primera vegada que vaig veure un noi ensenyant mig cul, me’l vaig mirar tan malament que va acabar apujant-se els pantalons (m’han dit que la meva mirada intimida). La veritat, sóc de la opinió que molts dissenyadors creen quan van borratxos o drogats (sense voler ofendre a ningú).

  2. Oriol López ha dit:

    Com deia algú, “s’ha de tenir molta personalitat”, molt de valor diria jo, per anar vestit d’aquesta manera pel carrer.

  3. Maria Boix ha dit:

    És una manera de dir-ho. Jo en dic “no tenir sentit del ridícul”

  4. Tomàs ha dit:

    És el món de la moda. Existirà mentre algú pagui aquests muntatges.

    Aquesta roba es ven? No ho sé, però algú paga aquestes festes.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: