Pearl Jam Twenty

Tenia curiositat per veure què és el que havia fet el cineasta i antic periodista musical de la revista The Rolling StoneCameron Crow (Casi famosos), amb el documental de les dues dècades de vida d’una banda de rock referencial, Pearl Jam. El primer visionat em va deixar fred. Em va fer l’efecte que, com moltes d’aquestes pel·lícules sobre músics, hi ha molta anècdota, molt de muntatge creatiu, però poca reflexió sobre el moll de l’os, sobre la gestació dels discos i el vessant creatiu. Sobre la música que els ha fet grans. La revisió de la cinta, curiosament, prenent notes i parant atenció als detalls per escriure sobre ella, m’ha resultat més productiva i plaent.

D’alguna forma, et pots rendir també a aquest tipus de proposta que, per resumir-ho molt, resta a mig camí entre els esplèndids exercicis de Martin Scorsese sobre Bob Dylan o George Harrison o la colpidora narració de la gestació de Yankee Hotel Foxtrotde Wilco (I’m trying to break your heart, de 2002) i alguns banals i previsibles documentals recents. Crow és una persona propera a la banda, els coneix des del seu periple com a periodista musical, i això redunda en benefici de l’abundós material fílmic, en alguns casos inèdit. I també en un to hagiogràfic contingut però present que, no obstant això, queda matisat per pinzellades sobre els capítols menys brillants en la trajectòria de Pearl Jam.

La pel·lícula arranca amb la història de Mother love bomb, la banda matriu liderada peper Andy Wood’s, un paio carismàtic, amb ínfules d’estrella rock i una veu prodigiosa que morí de forma prematura. Després de superar l’impacte d’aquesta tràgica desaparició, els seus companys decideixen tirar endavant i buscar un altre vocalista no menys privilegiat, no menys carismàtic i, segurament, amb una psicologia i un món interior més complex i ric, Eddi Vedder. Amb ell, ja com a Pearl Jam, gravaran el míticTen (1992), un àlbum que, malgrat ser coetani de Nevermind (1991), de Nirvana, un disc molt més influent, radical i innovador en els seus plantejaments, situa “l’altra” banda de Seattle en la cúspide del rock. Un procés cap a la popularitat massiva que, també per a Pearl Jam, és contradictori i conflictiu.

La mort de Kurt Cobain (“el tinc molt present en ma vida”, confessa Vedder, després de veure una gravació on balla tendrament amb el cantant de Nirvana), l’assimilació per part de la maquinària de consum del grunge, com ja s’havia fet amb el punk (Crowe ho relata de forma sintètica i brillant, mostrant una desfilada de models esquelètiques vestides amb camisses de llenyataire i texans fets miques), els dubtes de Vedder i els seus companys, la lluita per la difícil integritat (amb l’episodi de la demanda a Ticketmasterper aconseguir preus més baixos als concerts per als fans), conformen la part central del documental que explora de forma permanent aquella tensió amb la popularitat que té un dels seus punts culminants amb el discurs incendiari i discutible de Vedder a l’hora d’arreplegar un premi Grammy: si tant ho rebutjaven, ¿què en feien allí?

“¿Com anàvem a sobreviure sense equivocar-nos en alguna cosa?”, es disculpa Vedder, no en relació precisament a l’episodi dels Grammy. Hi ha més coses. El canvi gradual de lideratge musical del guitarrista Stone Gossard cap a Vedder, reconegut amb resignació i melangia per l’afectat, la relació amb Neil Young, les tensions internes i la seua superació, la quota de protagonisme de Jeff Ament (baix) i Mike McCready (guitarra), la rotació de bateries fins trobar a Matt Cameron, ex de Soundgarden, l’obscur i cadenciós Binaural (2000), publicat en un moment on la banda perd influència artística i els seus membres entren en la trentena  (“costava més eixir i dir: au, vinga, anem a fer el boig”, apunta Gossard), una certa decadència, la defunció del grunge… La difícil segona dècada, en resum, amb un dolorós punt d’inflexió: la tragèdia del festival de Roskilde en Dinamarca, amb nou morts. “No creia que fóra real”, diu Vedder, abatut. “Des d’aleshores ens ho vam replantejar tot”, rebla Stone. Els dubtes sobre si continuar tocant o no. Un abans i un després.

La part final del documental té molts moments intensos: l’homenatge a Andy en el 10 aniversari de Pearl Jam, el compromís polítc (imatges d’un concert on una cançó crítica amb George Bush fou acollida amb crits de rebuig: eren els difícils mesos posteriors a l’11-M). I una actuació a Nova York, l’any 2010, amb milers de persones cantant a cor l’esplèndida Better man. Un karaoke que, malgrat ser-ho, emociona fins entelir els ulls. I la inevitable Alive, el seu gran èxit, on va començar tot, muntada sobre imatges de desenes de concerts i que arriba a posar els pèls de punta. La pel·lícula és recomanable per a qualsevol públic. Potser no hi ha molta reflexió sobre la música de Pearl Jam (apenes el procés de composició de Daughter), però les cançons, les principals almenys (quasi no hi ha atenció a la darrera etapa de la banda), hi són. I la història està ben trenada. Tant se val. Es nota que Crow ha fet la pel·lícula pensant en els fans. En ell mateix. I com a exercici de comunió espiritual per a seguidors de la banda, funciona de forma precisa i emocional. No li demanem més.

sotalacreueta.blogspot.com.es

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Altres
2 comments on “Pearl Jam Twenty
  1. Oriol López ha dit:

    Diuen que la primera impressió és la que val. De vegades, no obstant, passa com ens expliques, que un segon visionat del documental t’ha permès descobrir bondats que en el primer t’havien passat desapercebudes. Hi ha alguns films que m’agraden i que he vist diversos cops i que, cada cop que els veig, hi descobreixo elements nous i interessants.

  2. xavieraliaga ha dit:

    En el fons no em va desagradar el primer visionat, però anava buscant una altra cosa. En la impressió estètica també conta molt el tema de les expectatives. Modificar-les també et du a una altra valoració. En tot cas, i per no embolicar la cosa, un documental molt recomanable.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: