L’estiu debuta sense variacions rellevants de temperatura. Futbol apàtrida en la butaca d’un hospital, quan la vida abeura d’un joc cronològic previsible. I algú, ubicat al centre del tauler, fa la vetlla i reparteix les fitxes mentre el rellotge marca les hores de baix cap a dalt, apressant els ànims, modulant pensaments calbs, estèrils. La festa acabà prou abans del migdia, quan els diaris tocaven a mort. L’erm de les paraules absurdes, sense relat. O amb un relat escrit amb ploma estilogràfica d’or i diamants. Els peixos d’Erri de Luca i uns versos casolans vénen al rescat.
A la televisió, el foc escalfa un goig obstinat, de zombis lluents i bronzejats. Orgullosos, aliens a la matança. És millor així. Res no té sentit més enllà del quilòmetre zero dels afectes, la certesa de les coses que caminen en línia recta. No cal entendre molta cosa més. No hi ha habitació del pànic. Seure quan toca. I caminar quan sona la música. La llum ens desperta. Al mirall hi ha algú que fa un somriure lleu, pertinent. Apaga la cigarreta en l’ull dret del matí. I continua.
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
Per no caure o sentir vertigen, de vegades ens hem d’ancorar en les nostres assegurances, en els nostres ports resguardats dels fort vents.
Cert, Tomàs, sempre hi ha coses que tornen certesa i seguretat. D’això es tracta.