“La infantesa prescriu oficialment quan s’afegeix el primer zero als anys”. Aquesta és una de les frases inicials de la novel·la Els peixos no tanquen els ulls (Bromera, 2012), una delícia narrativa obra d’Erri de Luca (Nàpols, 1950), un d’aquells autors que, sortosament, comença a fer-se lloc a les nostres prestatgeries via traduccions al català (aquesta, trobe que excel·lent, d’Ana Casassas).
Aquella frase és important en tant que serveix de prevenció, d’advertència al lector. Sí, aquesta és una història de la meua infantesa, però no potser com l’espereu, o com és l’habitual. Hi ha descobertes, sí, però imbricades amb el món dels adults, amb les seues misèries i hipertensions. Hi ha una pèrdua accelerada de la innocència, el descobriment dels mecanismes indefectiblement imperfectes de les relacions humanes. De Luca parla de la infantesa (més aviat, s’acosta al nen que va ser a través de l’escriptura, com diu en algun moment), però des d’una ubicació temporal i anímica molt llunyana.
Com ara, quan parla del concepte “amar”. “Al punt àlgid del verb els adults es casaven, o bé es mataven. El matrimoni dels meus pares era responsabilitat del verb amar. Juntament amb la meva germana més petita érem un efecte, una de les curioses conseqüències de la conjugació. Per culpa d’aquell verb discutien, a taula callaven, els coberts feien soroll”.
Del fragment, el lector també haurà deduït una accentuada capacitat per jugar amb el llenguatge (el títol és una mostra), una habilitat fora de mida per traslladar el seu hàlit de poeta a la prosa aconseguint un profitós equilibri entre lirisme i concreció, una forma d’economitzar les paraules a canvi d’extraure’n la màxima matèria literària. Un captivador “com” acompanyat d’un encisador (i amarg, també), “què”. “Acabava de llegir el Quixot (…). Dulcinea era llet quallada dins del cervell del cavaller heroic. No era dama i es deia Aldonza. Després vaig saber que per als lectors és un llibre divertit. Jo me’l prenia al preu de la lletra i em feia plorar de ràbia la patacada que havia de rebre a cada capítol”, ens conta en un altre moment.
Literatura d’ulls oberts (o desperts, com els seus peixos), densa i fluida alhora, que commou i deixa ferides, suggeridora. Sens dubte, un d’aquells llibres al qual li pots penjar l’etiqueta d’imprescindible sense tremolors ni vacil·lacions.
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
Aquesta ressenya obre la gana de llegir la novel·la.
D’això es tractava, gràcies Oriol.