Batent tots els rècords, o la majoria

És una manera de superrelativitzar una dada: és tan alta que supera rècords. Ens ho diuen els homes del temps quan ens parlen de l’onada de calor o els economistes i mitjans de comunicació en general quan parlen de la crisi econòmica. I si se superen rècords és que deu ser extraordinària, la calor o la crisi. El que caldria veure, però, és fins on arriba aquest rècord, i què va passar quan es va arribar a la xifra que ara emulem.

En el cas de la meteorologia, veiem que tampoc n’hi ha per tant: aquestes temperatures i aquestes sequeres ja les hem viscut, i en èpoques relativament recents. En el cas de l’economia, la cosa ja és diferent perquè els vaivens de l’economia no depenen de l’atzar, sinó que són perfectament controlats i dirigits. Quan algú compara aquesta crisi amb la de l’any 1929 ho fa per assenyalar la magnitud de la catàstrofe, però sobretot per indicar que res tornarà a ser igual com fins ara. Aquesta no és una crisi normal, en el sentit d’una oscil•lació periòdica i temporal de l’economia, com ho poden haver estat les crisi del 78 o del 92. S’estan posant les bases per a una nova societat capitalista molt més propera al liberalisme salvatge de finals del segle XIX que al benestar que se’ns prometia i que havien tastat a finals del segle XX.

Però, parlem de xifres. Aquests dies ens han donat una d’aquestes xifres que bat rècords: la morositat en les entitats financeres ha arribat al 9’42%, superant així, per molt poc, la xifra de 1994 (encara que aleshores el volum dels crèdits era inferior). Pel que fa a l’atur, el 1994 també s’havia sobrepassat el 24% que ara hem superat. Però no tot són rècords. El deute públic espanyol els anys 1996 i 1997 va arribar gairebé al 80%, xifra que encara no hem superat hores d’ara. Per a pagar aquest deute públic ara s’ha arribat a pagar en bons de l’Estat més del 7% d’interessos, que no arriba encara a superar la del 1990 que va arribar al 7’7%.

Les xifres de l’economia espanyola són dolentes, és cert. Tan dolentes, però, com les dels anys noranta; en alguns casos les hem sobrepassat, i en d’altres, no. I què va passar, doncs, aquells anys 90? Pràcticament res. Els Governs europeus i les autoritats monetàries van prendre mesures per a sortir de la crisi, i van acabar funcionant. Molt diferent d’ara que els Governs, a consciència, van prenent mesures que empitjoren cada vegada més la situació, però selectivament. Milloren els interessos de les grans fortunes, els mercats de luxe van millor que mai, i a canvi es carrega tot el pes sobre els treballadors i la població en general. I, molt important, es posen les bases per a crear un nou sistema de relacions entre el poder econòmic i la ciutadania, s’ha eliminat l’estat del benestar i consolidat la precarietat que és la millor eina per a tenir collada (atada y bien atada que diria aquell) la població. Estan fent del món el seu paradís fiscal, a costa de la immensa majoria. Amb aquesta crisi, podem fer una reculada a nivell de drets socials de decennis o de segles, a no ser que reculéssim tant que arribéssim a l’època de la guillotina.

Josep Romeu
http://blocdejosepromeu.blogspot.com.es/

Arxivat a Cultura i Societat
3 comments on “Batent tots els rècords, o la majoria
  1. Oriol López ha dit:

    Les mesures per acabar amb el poc que s’havia aconseguit les estan aplicant amb molta punyeteria, a poc a poc, l’una rere l’altra, per aconseguir l’efecte desitjat sense que saltem. Si les que ja han aplicat en el que portem de “crisi” les haguessin aplicades totes de cop, ja hagués sortit tothom al carrer. Ja saben com escanyar-nos sense que hi hagi cap revolució. Han après dels seus errors.

  2. didaclopez ha dit:

    Sembla que apliquin el llibre de la Naomi Klein (La doctrina de xoc) com si fos un manual: Shock and Awe. Isaac Rosa comentava aquesta situació (http://www.eldiario.es/zonacritica/2012/07/25/todo-es-posible-pero-no-se-hagan-ilusiones/). Ens diuen que tot és possible, fins l’apocalipsi social més paorosa, bo i que ens diuen que és impossible canviar el sistema. Per això han liquidat fins i tot els moviments populars que donen suport a les agressions neoconservadores, com el Tea Party, ja que si el Tea Party triomfés no hi hauria estat, sense estat no hi hauria deute públic, i sense deute públic no podrien fer servir els mecanismes fiscals per desposseir la població encara-no-del-tot-desposseïda

  3. Tomàs ha dit:

    Ara ja no hi ha volta enrere. S’ha anat massa lluny, amb el país (tots dos) a nivell de recat (o quasi bé), no podem més que seguir la roda en la que ens hi han posat.

    Segurament fa 5 anys les coses es podrien haver fet d’una altra manera. Espanya i Catalunya podrien haver fet les coses a la seva manera i amb uns altres ritmes, però es varen perdre uns anys molt valuosos per introduir canvis substancials però fets des d’aquí.

    Ningú va voler dir les coses pel seu nom. Les darreres eleccions varen ser penoses, amb un nivell de mentides molt alt i amb un nivell polític molt baix.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: