No sempre les grans idees apareixen quan ens esforcem per produir-les. Al contrari. Més aviat sorgeixen quan no ens esforcem, quan deixem anar la ment una mica al seu aire, sense la pressió contínua de la nostra submissió a l’agenda i als compromisos, sense ésser contínuament interromputs pels correus electrònics, les telefonades o les urgències del mòbil.
De fet, quan ens sentim obligats a ser extraordinaris, a viure una identitat tan brillant com la que sembla que ens reclami la societat líquida, dispersa i difusa en què vivim, quan esquivem (conscientment o no) les estones de divagació, silenci o introspecció, és quan més lluny ens trobem de tenir grans idees o de descobrir allò que tal vegada pot arribar a ser extraordinari.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de la Universitat de Lleida. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (dos d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa” i “Rovira i Virgili”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Des de setembre de 2007 a gener de 2010 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida. Actualment és professor de comunicació audiovisual i periodisme de la Universitat de Lleida i dirigeix la Càtedra de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Miquel Pueyo París (Lleida, 1957) is doctor in Catalan Philology for the University of Barcelona. Since 1979, he has been professor of Sociolinguistics and Language Policy in the University of Lleida, where he was also vice-dean of Audiovisual Communication in the Faculty of Arts, between 2001 and 2004. From 1986 to 1988, he led the reform of the Institut d’Estudis Ilerdencs, a public cultural institution. He has published a dozen books (two of them, awarded the essay prizes “Xarxes” and “Rovira i Virgili”) and several scientific articles related to his academic activity, to non-verbal language and to the connection between processes of modernization and the expansion of state languages in Europe, during the 18th and 20th centuries. Between 1988 and 1995, he was a deputy in the Catalan Parliament, where he was in charge of the Ombudsman Commission and the Commission for the Study of Issues in Sign Language. On January 2004, he was appointed director of Linguistic Planning in the Catalan Government, and was director of this department until September 2007, when he was nominated commissioner of the Catalan Government in Lleida. On January 2011, he returned to his teaching activity in the University of Lleida and directs the Department of Journalism and Communication.
Des de la Mediterrània 
I com que les bones idees poden arribar en qualsevol moment, de vegades en el moment més inoportú i barrejades amb les simples ocurrències, i se’n van tan aviat com han vingut, és bo caçar-les al vol i apuntar-les (en el mòbil, o en un tros de paper, tan se val). Després, ja ens ho remirarem i decidirem quines descartem i quines realment paga la pena de tirar endavant.
Bé, depèn del que vulguis dir per grans idees.
Jo crec que cadascú té el seu sistema. Estic d’acord amb tu en que de vegades amb les condicions que descrius es poden tenir o poden venir bones idees. Ara bé, de vegades també pot ser útil buscar-les, és a dir, posar-se a pensar en temes, deixar la ment divagant, cercant idees sense ordre ni concert fins a concretar-ne una.
Gràcies pel comentari i disculpes per no haver dit res abans. En part, és precisament per culpa d’un mes d’agost gens vagarós. Seré fora les properes dues setmanes i us explicaré si l’experiment de deixar anar la ment em funciona. Una salutació cordial.