#11S contagiós

El 2 de novembre de 2010, jornada electoral, 61 milions d’americans van obrir el seu Facebook i 340.000 que no pensaven anar a votar, ho van fer després de rebre un missatge neutre que els ho suggeria, acompanyat de les fotos dels amics seus que ho havien fet. És interessant com aquest experiment del profesor James Fowler (earthtimes.org/politics/facebook-vote/2175/) demostra que el consell o l’opinió espontània dels nostres amics continua essent esencial a l’hora de signar per una causa, triar una pel.lícula o l’escola dels nostres fills, i que ara, a través de les xarxes socials, aquesta interacció es produeix amb una freqüència encara més elevada.
Sóc del parer que l’èxit de la manifestació de l’11S no és atribuïble ni als convocants ni als partits, sinó al contagi d’una resolució ferma, persona a persona, que en part també s’ha produït a través de la xarxa. Com és possible que en una societat com la catalana, majoritàriament decebuda de la política convencional, s’hagi produït una mobilització que pot acabar provocant un gir històric? Em sembla que les raons bàsiques d’aquest contagi són tres. La primera, que en els darrers decennis, l’Estat espanyol ha esdevingut un instrument sobredimensionat, poc eficaç i gairebé sempre hostil o indiferent a les demandes de la societat catalana. La segona, que el desequilibri entre l’aportació fiscal que fem i el que rebem a canvi ens duu irremeiablement a l’extinció dels serveis públics i a un empobriment general, i hi ha una majoria social que és conscient que aquesta situació no farà sinó empitjorar. I la tercera, però no necessàriament la menys important, la desafecció provocada per aquest degoteig continuat i diari de menyspreu i d’animadversió, expressada en diversos formats (des dels més banals fins a les sentències del Constitucional, passant pel to d’una part substantiva de l’opinió publicada o televisada a Espanya), que ha aconseguit que una majoria de catalans i catalanes no necessàriament polititzats s’hagin convençut definitivament que Espanya, en termes generals, ni els entén, ni en sent la necessitat.
Publicat a SEGRE el 16 de setembre de 2012

Quant a

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de la Universitat de Lleida. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (dos d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa” i “Rovira i Virgili”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Des de setembre de 2007 a gener de 2010 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida. Actualment és professor de comunicació audiovisual i periodisme de la Universitat de Lleida i dirigeix la Càtedra de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Miquel Pueyo París (Lleida, 1957) is doctor in Catalan Philology for the University of Barcelona. Since 1979, he has been professor of Sociolinguistics and Language Policy in the University of Lleida, where he was also vice-dean of Audiovisual Communication in the Faculty of Arts, between 2001 and 2004. From 1986 to 1988, he led the reform of the Institut d’Estudis Ilerdencs, a public cultural institution. He has published a dozen books (two of them, awarded the essay prizes “Xarxes” and “Rovira i Virgili”) and several scientific articles related to his academic activity, to non-verbal language and to the connection between processes of modernization and the expansion of state languages in Europe, during the 18th and 20th centuries. Between 1988 and 1995, he was a deputy in the Catalan Parliament, where he was in charge of the Ombudsman Commission and the Commission for the Study of Issues in Sign Language. On January 2004, he was appointed director of Linguistic Planning in the Catalan Government, and was director of this department until September 2007, when he was nominated commissioner of the Catalan Government in Lleida. On January 2011, he returned to his teaching activity in the University of Lleida and directs the Department of Journalism and Communication.

Tagged with: , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “#11S contagiós
  1. Oriol López ha dit:

    Estic totalment d’acord amb les raons que esmentes del creixement del sentiment independentista i en la importància que el boca-orella, també a través de les xarxes, ha tingut en l’èxit de la convocatòria.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: