En poc temps, més d’un milió de persones, a tota Espanya, han estat desnonades, després de passar per una vivència que és extremadament vergonyant. És còmode pensar que a nosaltres no ens passaria, però aquestes persones i famílies no eren diferents de nosaltres ni van adquirir un habitatge per cap altra raó que viure-hi. En el seu moment, el president Zapatero va rebutjar la dació en pagament dient “no, perquè perjudicaria el sistema financer”, però jo em pregunto si el dany no se’l va fer tot solet, una tros força gran del sistema financer, a base d’acumular passius i d’invertir en barbaritats, seguint les directrius dels seus responsables (corruptes o ineptes), que n’han sortit indemnes i enriquits.
Mentre escric aquestes ratlles, a Twitter es comenta la notícia d’una dona de 53 anys, de Barakaldo, que ha saltat pel balcó de casa seva i ha mort, quan entrava a casa seua el seguici judicial. La difunta s’afegeix a una llista creixent de persones que s’han llevat la vida des de l’inici d’aquesta crisi que ja ha provocat un 10% d’increment en el nombre de suïcidis. Davant per davant d’aquesta situació, s’han produït mobilitzacions constants, com les de la Plataforma d’Afectats de Lleida, però no han aconseguit fer canviar l’actitud del govern.
Seria inexacte afirmar que són els bancs, el sistema judicial o les autoritats les que empenyen aquestes persones a saltar pel balcó o a penjar-se, però no és menys immoral ni injust que se’n rentin les mans. Quan en una societat augmenta el nombre dels seus membres que trien la mort per esquivar la desesperació o la vergonya, és el conjunt de la societat que s’ha de preguntar cap a on es dirigeix o cap a on l’estan conduint. I si finalment aquesta societat considerés inevitable que la vida esdevingui un valor secundari i que la legalitat es converteixi en una màscara de la injustícia, això significaria admetre que la nostra existència i la dels nostres congèneres no és gaire cosa més que un infern.
Publicat a SEGRE l’11 de Novembre de 2012
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de la Universitat de Lleida. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (dos d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa” i “Rovira i Virgili”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Des de setembre de 2007 a gener de 2010 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida. Actualment és professor de comunicació audiovisual i periodisme de la Universitat de Lleida i dirigeix la Càtedra de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Miquel Pueyo París (Lleida, 1957) is doctor in Catalan Philology for the University of Barcelona. Since 1979, he has been professor of Sociolinguistics and Language Policy in the University of Lleida, where he was also vice-dean of Audiovisual Communication in the Faculty of Arts, between 2001 and 2004. From 1986 to 1988, he led the reform of the Institut d’Estudis Ilerdencs, a public cultural institution. He has published a dozen books (two of them, awarded the essay prizes “Xarxes” and “Rovira i Virgili”) and several scientific articles related to his academic activity, to non-verbal language and to the connection between processes of modernization and the expansion of state languages in Europe, during the 18th and 20th centuries. Between 1988 and 1995, he was a deputy in the Catalan Parliament, where he was in charge of the Ombudsman Commission and the Commission for the Study of Issues in Sign Language. On January 2004, he was appointed director of Linguistic Planning in the Catalan Government, and was director of this department until September 2007, when he was nominated commissioner of the Catalan Government in Lleida. On January 2011, he returned to his teaching activity in the University of Lleida and directs the Department of Journalism and Communication.
Sí, aquest robatori organitzat que en diuen “crisi” està convertint la vida és un infern per a un nombre creixent de persones. I, mentrestant, els responsables, que tenen totes les lleis de la seva part, continuen augmentant els seus beneficis. I el caviar d’uns pocs porta el malviure de molts.