Breu guia de cinema d’animació per a futurs pares moderns

Wall-e_Eve

Heu pres la decisió llargament ajornada. Sereu pares. Almenys, es posareu a la faena. O ja canvieu bolquers. Aquelles boles ansioses un dia es faran grans. I veuran pel·lícules. I els agradarà compartir-les amb vosaltres. Potser per experiències perifèriques heu visualitzat un futur imperfecte d’hores perdudes davant la pantalla veient pel·lícules de conillets que parlen, princeses idiotes, prínceps llandosos i cançonetes clòniques i insuportables, rotllo Phil Collins. No té per què ser així. A continuació, una xicoteta guia amb algunes pel·lícules per compartir amb els menuts i que a vosaltres us agradaran tant o més. De la factoria Pixar, sobretot, però no sols. Prepareu-se per veure-les molt. Fins l’infinit i més enllà.

Per començar, tres obres mestres.


Up (2009). Dirigida per Pete Docter per a la factoria Pixar, ja absorbida per Disney. Entranyable i divertida, amb fragments d’una mestria absoluta a l’hora de combinar els homenatges al cinema clàssic -hi ha fragments color sèpia i el personatge principal està inspirat en l’actor Spencer Tracy– i un esperit modernitzador del discurs. Sàvia barreja de codis dirigits als pares (sense tractar-los d’idiotes) i un personatge infantil que captiva els menuts.

WALL-E (2008). La primera mitja hora llarga d’aquesta història d’un inoblidable robot de neteja, sense diàlegs, forma part del millor cinema produït en el segle XXI. Després d’aquella meravella, un relat més convencional però amb punts d’interés (hi ha una mena de faula ecologista i contra el consumisme) que fan d’aquesta cinta d’Andrew Stantonper a Pixar una una de les nostres preferides. A ells els costa més jugar. Però s’acaben rendint a WALL-E i a l’explosiva EVA.

Rango (2011). O la quadratura del cercle: una pel·lícula que entreté els menuts però que conté un riquíssim subtext farcit de referències i codis per als adults amb formació cinèfila i literària. Un no especialista en animació, Gore Verbinski (Pirates del carib) dirigí per a Paramount i Nickelodeon aquest meravellós western protagonitzat per una sargantana amb problemes d’identitat. Grandiosa. Ací mateix parlàvem més extensament.

Les molt recomanables.

En aquest apartat podem incloure la nissaga Toy Story, especialment la tercera part, de l’any 2010, dirigida pel director exectiu de Pixar, John Lasseter. Profunditat narrativa en tres dimensions, una altra quadratura del cercle. Tot i que, al meu parer, és un film artísticament sobredimensionat.

També de Pixar és Monsters, Inc (2001), una molt imaginativa cinta amb tres o quatre gags esplèndids i que és una intel·ligent perversió dels clixés sobre la relació entre els xiquets i els monstres amb possibles efectes benèfics en els terrors nocturns.

Buscant a Nemo (2003) sembla més convencional, més factoria Disney (un peixet pallasso es perd i son pare ix a buscar-lo), però té un sentit del ritme colossal i algunes ocurrències (com ara la utilització narrativa dels corrents submarins) francament bones. A ells els encanta i els grans poden veure-la sense fatiga.

Bob Esponja, la pel·lícula (2004) és una producció de Paramount i Nickelodeon basada en  una sèrie que fins i tot vosaltres deveu conèixer. Cinta bandarra, absurdament deliciosa i terriblement divertida, amb moments delirants com ara l’aparició del vigilant de la platja David Hasselhof. El plaer culpable del cine d’animació: ningú ha dit que siga bona. És una altra categoria.

Madagascar 12 i 3 (2005, 2008 i 2012). La bona, al meu criteri, és la segona, amb una humorística deconstrucció de la insuportable i tendenciosa El rei lleó. Comptat i debatut, però, un gran espectacle, molt dinàmic i amb moments d’humor notables, que també entreté els grans pels inenarrables pingüins.

Gru, el meu vilà preferit (2010) és una desconeguda però molt divertida cinta d’Universal inspirada en el cinema d’espies que conté una història gens convencional al voltant de l’adopció d’unes xiquetes òrfenes per part d’un suposat vilà. Gran ritme, boníssims diàlegs i personatges deliciosos.

Es poden veure.

Ací la llista és llarga. Cars (2006) té l’inconvenient de la sacralització tan americana del món del motor, però és una de les preferides dels menuts. Actualment, odie aquesta cinta i la seua infumable seqüela. Planet 51 (2009) és una més que digna producció espanyola, bastant imaginativa i amb moments ocurrents, amb l’inconvenient d’abusar per raons comercials dels estereotips ianquis. Entre les recomanables podria figurar la nissaga Shrek, però les seues seqüeles i derivacions provoquen eixa sensació d’exhauriment. També té el seu aquell Kung Fu Panda, que m’havia negat a veure però té la seua gràcia. I algunes més que, de segur, oblide. Amb allò, però, ja teniu per on començar. I vull incloure també la nissaga Ice age, no perquè m’agrade molt, sinó perquè conté els memorables fragments amb l’esquirol Scrat. De llarg, el millor de la sèrie i una fita en el cinema d’animació. Als comentaris, òbviament, podeu fer les vostres esmenes i aportacions. Trobareu a faltar pel·lícules de l’estil del Viatge de Chihiro, que m’encantao les de Tim Burton: no estan incloses perquè el meu fill gran encara és menut per veure-les. Continuarà.

sotalacreueta.blogspot.com.es

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Altres
4 comments on “Breu guia de cinema d’animació per a futurs pares moderns
  1. Oriol López ha dit:

    Els nens, quan els agrada una pel·lícula, la volen veure una i altra vegada i se n’aprenen de memòria les seqüències i els diàlegs i no se’n cansen. Posats a fer, molt millor que sigui una de les que poses a la tria.

  2. xavieraliaga ha dit:

    Per experiència, que siga així. No sempre pots evitar que es cole alguna cosa, però hi ha suficient oferta de qualitat per satisfer grans i menuts.

  3. surfzone ha dit:

    Jo fa temps que vaig educant les meves filles en el cine infantil. Elles, efectivament, sempre trien les mateixes (101 dàlmates, La bella dorment…), però jo de tant en tant els colo frikades noves.
    Up em va encantar, especialment per la naturalitat a l’hora de tractar la mort de la gent gran al començament; a elles també els va agradar molt.
    Una altra pel·lícula que afegiria a la llista pel seu grandiós missatge és Lorax, molt divertida i amb una apocalipsi ecològica que entenen fins i tot els més petits. Cal anar amb compte d’enganxar-la a prop de Wall-e, les històries sobre el reciclatge i l’ús dels recursos poden confondre a la canalla (futurs diferents).
    I coincideixo amb tu, Cars és força cagarret, no s’acaba d’entendre la cura d’humilitat de Rayo McQueen, perquè al final se surt amb la seva :-(
    Una altra opció que agrada sovint a casa és mirar curts i pel·lícules d’humor clàssic, molt absurd, com ara La pantera rosa o bé Charles Chaplin, això de veure coses que no parlen xoca al començament, però permet que hi hagi diàleg mentre l’acció va avançant (i no ens enganyem, els girs argumentals són més simples que un capítol del Mic).

  4. xavieraliaga ha dit:

    No conec Lorax, l’apunte. Em sembla molt interessant la reflexió sobre Wall-e, encara no m’ha fet preguntes el xiquet sobre això. I em sembla molt interessant això de l’humor clàssic. Sobre tot entre els més menuts haurien de funcionar Chaplin, Lloyd o Keaton. Tot és provar. Seria una troballa enorme.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: