No voldria despertar-te, però m’agradaria dir-te que t’estimo diu el primer vers la cançó Pinky d’Elton John. Recordo a la perfecció i amb tot detall el dia de pluja remot que la vaig escoltar per primera vegada sense entendre’n res de res, però també recordo que em va agradar de seguida i tant que encara m’agrada perquè, com les coses primordials de la vida, em jau vora el cor cansat.
Sempre m’ha fascinat el poder d’evocació que tenen les cançons, la capacitat de regenerar sensacions, sentiments, llocs i moments com poques altres coses al món, llevat d’aquelles magdalenes casolanes de Marcel Proust, saben fer.
Pinky pertany al vuitè àlbum d’Elton John, Caribou, una rara recopilació de cançons del llunyà setanta-quatre entre les quals encara m’agraden l’estrident The bitch is back (Ha tornat la puta), la depriment Ticking, la intergal·làctica I’ve seent the saucers (He vist els platets voladors) les lentes i preocupants Don’t let the sun go down on me (Que no em caigui el sol al cim) i You are so static (Perquè collons ets tan estàtica, tia?), la meridional Dixie Lily, o la intraduïble Solar Prestige a Gammon que encara ara no sé ben bé de què parla però em consola pensar que tampoc no ho va saber la meva professora d’anglès a la universitat, una tal Allison, a qui vaig tenir la mala pensada de demanar-li en plena classe de pronoms què volia dir perquè des de llavors em va malmirar sempre més des de la seva ignorància (em sembla que ella tampoc no deu saber encara ara el significat de la lletra de Solar Prestige a Gammon).
Sigui com sigui, Caribou és un d’aquells àlbums que sempre que n’escolto alguna cançó m’enganxa i el repeteixo un cop i un altre fins que algú m’interromp la meva absència o m’amenaça. Potser és perquè em transporta en aquella època en què, més jove que ara, el món m’importava un rave i l’única cosa al món que tenia sentit per a mi era que ella em mirés.
Inevitablement, després de l’eclèctic Caribou sempre solo passar a Don’t shoot me, I’m only the piano Player (No em disparis, que només sóc el pianista) i em paro, perquè no, a la fascinant Texan Love song (Cançó d’amor a Texas) que reivindica moltes coses, Daniel, Teacher I need you, Eldeberry wine¸o Crocodile rock entre d’altres.
Sí, quan el temps passa imparable per les nostres vides i ens les malmet sense remei d’una revolada, l’Elton és una bona companyia.
Rock me Elton
Arxius complementaris
blogger des de petit però ho vaig descobrir de gran
Des de la Mediterrània 
Cert, algunes cançons tenen un gran poder d’evocació, queden associades a determinats moments de la nostra vida, a determinades situacions i emocions i, cada cop que les escoltem, ens transporten en el temps i emocionalment.