2013 a França, l’any que caldrà convertir-se en professors

” Els nostres líders semblen totalment desbordats: avui no són capaços de proporcionar un diagnòstic precís de la situació i no poden, en conseqüència, donar solucions pràctiques als desafiaments. Tot succeeix com si una petita oligarquia interessada només en el futur a curt termini hagués pres el control”. (Manifest Roosevelt, 2012.)

Aquesta sentència la fa a França un grup que està intentant convertir-se en un lobby que contrarrestri les polítiques neoliberals que ens han dut a l’estat actual de coses. Un desastre sense pal.liatius. I s’han fet un tip de parlar de la necessitat de jugar-s’ho tot a la carta de l’educació. No només però sobretot.

Hem passat el Cap d’Any a Lió, hem passejat, he pujat a la Fourvière a divisar enmig de la boirina de la Vall del Roina el Montblanc i he vist l’ambient de la tarda, nit i migdia de Cap d’Any. I es copsava, tot i tenir un 10 % menys d’atur que a Catalunya, un ambient igualment depressiu, astènic (tot i que els lionesos no són famosos pel seu epicureisme i bon humor) i on un cert fatalisme és del tot palpable. Mentre ens preparàvem per sopar -connectant el 3 a la carta al portàtil i assegurant-nos que la wi-fi no fallés a l’hora concreta-per seguir les campanades a la forma que fem a casa -coses de ser supersticiós-, amb el raïm i el cava a la nevera, vam poder sentir el discurs del president de la República. Algú recorda qui és fora de França? Lluny queda l’omnipresència de Sarkozy i les enquestes diuen que l’actual, Hollande, no ha fet res en un any de presidència que convidi a l’optimisme. Després de fer el discurs, a les 9 de la nit del dia 31 de desembre, increïble, comença un debat sobre el discurs presidencial. I sento una frase curiosa. Un comentarista diu que França és un país de dretes amb un president d’esquerres que amb prou feines pot fer brindis al sol. El deute francès està disparat i tothom dóna per fet que l’abisme és aprop. I tot això amb només un 10 % d’atur… Però com sempre el país té clares algunes idees i sembla que una entre totes està triomfant. Hollande es va presentar a les eleccions amb una idea molt fora de moda com la de contractar personal (digue’-ho clar: funcionaris) públic, diguin el que diguin els mercats…, destinada a fer front als anomenats reptes estructurals. Política d’altes mires i sense cap intenció d’anar fent martingales. Tot el contrari. No hi ha diners, els treuran d’on sigui, però sembla que la idea-marc: reformar l’educació a través de la contractació de 60 mil nous professors en un temps brevíssim, no més de 2 anys (40 mil només en aquest any que comença avui) no la contradirà ningú. Ni la dreta oficial ni els mercats…

M’imaginava que en travessar la frontera el dia 30, el dinamisme francès i la vitalitat em donarien una mica de respir i sentiria dir coses noves. I sí, no m’han decebut. Que en un país que sembla viure en l’atonia i en cert sentit es mostra conservador un dels debats actuals sigui el de la reforma de l’ensenyament és lloable. I no per carregar-se interins, inflar la ràtio professor-alumne o carregar-se la il.lusió del personal. NO, venint del país de la wertgonya i les retallades de la Rigau -sóc un professor a l’atur jo ara mateix…- m’han sorprès per bé. Es proposen reformar el coneixement i l’estructura de l’educació públiques de forma que s’afavoreixin els anomenats valors republicans i s’impulsin i es projectin al futur per fer un pas endavant. I es pensa en com fer un pensament sobre l’educació pública tal i com està plantejada ara. I hi ha un punt que està fora de tota discussió: la contractació de més de 60000 professors ha de permetre la reforma i millora profunda del sistema. I la contractació massiva de docents està condicionada a la formació de professors d’un nou tipus, capaços de manegar els problemes bàsics d’una societat complexa sense ignorar els reptes de la societat de la comunicació i la globalització.

No puc dir més que chapeau. A França, a part de discutir, marejar-se i patir per com resoldre les polítiques industrials, el repte de la reforma de les pensions, de l’edat de jubilació més tardana o no, de les estratègies comercials o d’infrastructures que els facin ser més competitius han fet un pensament: d’aquesta crisi, que identifiquen també com una caiguda general de valors, se sortirà amb més educació, més formació, més enteniment i més cultura. França s’ho juga tot a una carta. El diari Le Monde ho explicava clarament en aquest article: 

2013,l’année où il faut devenir enseignant  

(2013, l’any en què caldràconvertir-se en ensenyant)

Periodista i professor, retallat i en precari. Integrat (que no apocalíptic) en les TIC i TACs, pensant ja en la postcrisi i postindependentista. Journalist and teacher. Oscard Wilde: "A man who does not think for himself does not think at all." Barcelona, Catalonia, in-formacio.blogspot.com

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “2013 a França, l’any que caldrà convertir-se en professors
  1. Oriol López ha dit:

    Potenciar l’educació i, de pas, reduir l’atur, contractant professors, em sembla una mesura d’allò més encertada. Tan de bo seguissin aquí l’exemple!

  2. Tomàs ha dit:

    França, malgrat hi ha coses d’aquest país que no m’agraden, acostuma a anar per endavant nostre. A Espanya també s’esta modificant la Llei d’Educació, com tothom sap. En aquí però no es vol fer amb les finalitats en que s’ha plantejat a França, sinó amb unes altres més properes a les raons ideològiques de l’extrema dreta. Tampoc la nova llei d’aquí sembla la més indicada com per encabir la nova contractació de milers de nous ensenyants.

    Tot plegat per a que d’aquí 3 anys amb les noves eleccions i un cop hagi guanyat de nou el PSOE, es doni presa en torna a modificar la darrera llei de l’educació per una de nova.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: